"m@gmussol"

"fiasco*..."

2012-02-01T23:31:00.004+01:00

panoràmica vers el sud des del mirador del castell d'Abd-el-Azia (Siurana, Spain)

malgrat un refredat manifest, i un mal de cap important, abans d'ahir em vaig aixecar d'hora per apropar-me al mirador de Siurana abans de la sortida del sol, i intentar aconseguir una bona llum il·luminant la serra del Montsant, els fets molts cops ens donen la esquena...
però...
esperant el moment de la sortida, vaig dirigir les meves intencions en assajar altres "mirades"...
la imatge que podeu obrir si feu clic a la imatge, si la volguèssim imprimir, ens caldrien prop de 140 cm x 16 cm de paper fotogràfic, i això després d'haver-la "civilitzat" una mica...
sols va ser un "divertimento", una manera de entretenir la ment i el cos esperant el moment... si finalment arriba, o no! com va ser aquest dia
per cert, me'n oblidaba, per aquesta imatge, ha calgut ensamblar-ne 7; sí, 7 fotogrames que han estat editats amb un programa informàtic d'edició d'imatge ue facilita la tasca, i que serà un dels aprenentatges que formarà part d'un dels tallers de MontsantFoto

*segons Enciclopèdia Catalana: fiasco, poc èxit, especialment d'un autor o d'un artista...

2012-01-30T23:44:00.002+01:00

albada al delta de l'Ebre (port del Fangar)

fa uns dies us comentava que tenia un esdeveniment per publicar, doncs be, ha arribat el moment de mostrar el que hem posat en marxa

dilluns 6 de febrer, penjarem les activitats que conformaran el que hem decidit anomenar Montsant Foto

puc avançar que, tal com diu a la descripció, es tracta d'un cicle d'activitats fotogràfiques, que inclouran tallers, concursos i projeccions, entre altres activitats...

aquestes tindran el seu inici el proper mes d'abril (14 i 15), i maig (12 i 13)

la nostra intenció és donar a conèixer la comarca del Priorat (Tarragona), i de manera molt especial el seu parc natural serra del Montsant des d'una vessant fotogènica, mostrant-vos racons i indrets especialment pensats per treure el màxim partit de les nostres càmeres i objectius; així doncs, si us agrada la fotografia, la natura, els espais rurals sense contaminació de cap tipus, i on la vida encara "passeja" a ritme humà... no deixeu passar aquest oferiment

"orígens..."

2012-01-26T22:31:00.000+01:00

taller de fotografia a Ordesa (Añisclo, Spain)

va ser el 5 de febrer d'ara fa dos anys que vaig anar a un curs de fotografia organitzat per Fotonatura, en aquell moment mai hagués pensat que seria el començament del que ara estem a punt de posar en marxa a la zona del Montsant-Priorat...

natura, fotografia, aire lliure...

"pedres amb història..."

2012-01-22T22:12:00.000+01:00

interior del mas de Marian (serra de la Llena, Ulldemolins)

ahir a darrera hora un amic d'Ulldemolins em va trucar per anar a fer una matinal per la zona de les crestes de la serra de la Llena, frontera entre el Priorat i les Garrigues, una curta excursió amb intencionalitat fotogràfica...

avui de bon matí, boires i el sol il·luminant a estones els cingles del Montsant, i el seu punt culminant, la roca Corbatera... he pensat que ens equivocàvem de lloc, però com havíem quedat a Ulldemolins, cap allà que m'hi he dirigit

m'he trobat amb en Jaume, en Xavi i en Josep, i em marxat tots quatre cap al coll de Mònecs, en aquest indret s'hi conserven unes construccions eremítiques, d'aquí el nom, i que segons sembla es remunten al segle X; molt prop hi ha el mas del Toribio i un bassot o aljub anomenat "pouet de salvació", per aquests lloc hi ha el grau de la Mangala que baixa fins arribar al pantà de Margalef...

marges i conreus d'ametllers i oliveres (coll de Mònecs, Ulldemolins)

be, recuperem el relat, hem esperat un raig de llum entre les boires, però no ha estat així, finalment s'han esvaït i han deixat un cel blau i ras

després ens hem adreçat a un altre lloc, just per damunt de st Bartomeu de Fraguerau, on hi ha el bassot i el mas de Marian, l'interior del qual és el que il·lustra aquesta entrada, han estat tres fotografies que el "photoshop" s'ha encarregat de fusionar en una sola, una mostra de com es podia viure mentre es feien les feines del camps, ametllers i oliveres, especialment...

bassot o aljub del mas de Marian (serra de la Llena, Ulldemolins)

"lloses basàltiques..."

2012-01-21T23:48:00.000+01:00

"Giant's causeway" (Bushmills, Irlanda del Nord)

a ran d'una pregunta intranscendent que ha sorgit veient un imant a la nevera de casa, he recordat la meva estada de vacances fa poc més de dos anys a aquest indret impresionant de la costa nord de l'illa maragda...

en aquesta costa rústega i d'aigües agressives, ara fa poc més de quatre cents anys, una armada anomenada "invencible" va perdre la major part del seus efectius; poblacions com Coleraine, Portsteward, Partrush, Dunluce Castle, Portballintrae, Bushmills, Dunseverick, o Ballintoy... ens mostren indrets impresionants d'aquesta costa, amb cites a la "spanish armada"

anar-hi en un "pont llarg" no és difícil, i segons com tampoc car; un parell d'hores de vol ens deixaran a Dublin, dues hores més de bus fins Belfastt, llogar un cotxe i conduir un altre parell d'hores fins arribar a Bushmills...
després caldran un parell de dies per recórrer la costa; i conduir de tornada aquest cop seguint la costa nord oest fins a Belfast; altre cop bus fins l'aeroport i vol de tornada...

si triem la primavera per anar-hi, podem aprofitar per fotografiar frarets, xatracs, corb marins... en plena època d'aparellament, i afegir aquestes captures de fauna a la de paisatge

---

molts cops penso que hauria de fer una "aturada" i recuperar llocs on he estat, i gaudir-ne reposadament...

"llums..."

2012-01-20T23:20:00.001+01:00

cingles de Siuranella (Siurana, parc natural del Montsant)

seguim amb les localitzacions...
primeres llums del matí il·luminen els cingles bicolors de Siuranella; malgrat que avui, les boires abundants han tapat la llums de l'alba
de fet, aquest dies, més que dedicar-me a capturar instants, el que faig és catalogar indrets fotogènics, creuant-los amb hores de llum...
la jornada ha estat força generosa en llocs i vistes, anirem acumulant informació...

bon cap de setmana!

"localitzacions..."

2012-01-20T02:05:00.001+01:00

racó del Frederic (la Morera de Montsant, Priorat)

anem per feina i seguim cercant localitzacions...

mirant enlaire, de peu de carretera estant, podem veure de dreta a esquerra, la roca de les Onze, racó del Boixets, balcó del Priorat, i mig amagat l'indret per on discorre el grau dels Barrots...

aquest matí no hem pogut arribar fins la cartoixa d'Scala Dei, però hem pogut trobar alguns indrets de la serra del Montsant, el racó del Boixets, la roca de les Onze, els Bitllots, o el Rei i la Reina han estat punts destacats, la cartoixa a quedat per anar-hi a la tarda

demà toca anar a veure la sortida de sol a dalt a Siurana...

a darrera hora del vespre, i després de sopar, ens hem arribat fins la cova de la Taverna, prop de Margalef, per cercar un altra localització...

feia temps que no la recorria, veurem si finalment forma part del programa d'activitats previst...

"trampeig..."

2012-01-18T23:37:00.000+01:00

el "boss" preparant el trampeig al hide de Júlia (l'Ametlla de Mar)

aquest matí, hem quedat un grup d'amics, per ajudar al "mestre" i aprendre algunes de les seves tècniques

ha estat un matí distés, lluminós, tot s'ha anat desenvolupament tal com s'havia previst, més endavant en veurem els resultats, pel que sé, aquesta tarda, després d'algunes vicissituts, ha funcionat perfectament

el "boss" preparant el trampeig al hide de Júlia (l'Ametlla de Mar)

hem aprofitat també, per anar parlant de properes activitats; demà i divendres, cercarem localitzacions pel Priorat, i de moment no en puc dir més... en breu, molt en breu, donaré més informació

el "boss" preparant el trampeig al hide de Júlia (l'Ametlla de Mar)

com he dit, ha estat un matí diferent, veient i aprenent una tècnica que ens permet aconseguir imatges que, d'una altra manera, son quasi be impossibles d'aconseguir; per fer-ho, cal muntar un equip fotogràfic, i deixar-lo funcionant en "pilot automàtic", i ha de ser precisament el model fotografiat, en aquest cas ocells que baixen a veure a la bassa muntada per aquest fet, qui posi en marxa l'obturador i la bateria de flaixs...

gràcies Júlia i Antonio per cedir el vostre "tros"

també a tu, Iñaki, per compartir els teus coneixements

també a Nani, Pere, Jordi per dedicar temps i ajudar el "boss"...

i no em vull oblidar d'Àrtic*, que ha fet unes carreres per mig dels garrofers, amb una cara de felicitat indescriptible

*Àrtic és el gos d'Iñaki

"espais..."

2012-01-16T23:53:00.000+01:00

a la obaga del Montsant (Ulldemolins, parc natural de Montsant)

aquest matí, he anat a fer un volt per la vessant nord del Montsant
m'he acostat fins l'ermita de st Antoni, que és a l'hora refugi i restaurant, i també te opció d'acampada; actualment és regit pel bon amic Víctor
com deia, m'he arribat fins l'ermita i tot seguit fins a la font de la Gleva i les cadolles Fondes, i he seguit caminant fins el racó de la Pastera...

solitud i silenci m'han acompanyat tot el camí, en algun revolt, una merla distreta s'ha espantat i a volat al meu davant...
rastres recents de petits mamífers, i d'alguna rapinyaire nocturna, els seus excrements marcant el territori m'ho han indicat, però no sé distingir de quins es tractaven, no en sé i és una pena...
com deia, he anat a fer un volt cercant alguna fotografia per il·lustrar la entrada d'avui, el dia no m'ha acompanyat, gris i sense gaire "joc"

de tornada, he pres el camí rural, asfaltat, que escurça temps i distància entre Ulldemolins i Prades., seguia cercant la imatge...
aquestes feixes amb ametlers mig perduts, i on encara s'hi pot observar la feina d'anys de qui no tenia cap més distracció que fer marges per convertir el suau pendent, en tot un seguit de llenques planes per fer més fàcil la collita dels fruits...
una barraca on deixar-hi eines i aixoplugar-se en cas d'una pluja sobtada... o fer una becaina al vell mig del dia abans de tornar a casa...
no hi havia cap distracció més que la de fer marges, i fer fàcil el dia a dia a la feina d'esporgar, podar, ensofrar i collir... i també per mostrar amb orgull el saber "amuntegar" els rocs que treien del mig del tros, per convertir-los en murs de "pedra seca", n'hi ha de ben espectaculars us en puc donar fe

avui ha estat un dia que ha començat gris, i ha tombant a fosc...

"garbuix..."

2012-01-14T20:57:00.002+01:00

paràsit del gavarró (parc natural del Montsant)

"enredo" és la primera cosa que em ve al cap en veure aquesta imatge

no sé com la veieu vosaltres, però a mi em fa pensar en el dia a dia, i en la manera com tots plegats ens relacionem i ens comuniquem...

ahir vaig llegir un article en la línia d'una entrada que vaig fer fa uns dies, parla de la infoxicació, un "neologisme" que va encunyar l'Alfons Cornella allà pel 2005...
des d'aleshores ha plogut força, però lluny de reduïr-se, aquest fet s'ha multiplicat de manera exponencial...

recordo que fa anys, vaig llegir en una publicació de caràcter dominical, segurament de "la Vanguàrdia" o de "el Periódico", un article també relacionat amb això i que venia a dir, més o menys, el següent:
"aquesta publicació que teniu a les mans, conté més informació de la que una persona podia accedir-hi en tota la seva vida a la edat mitja..."
per aquella època, crec que deu fer uns deu o dotze anys, m'hi va fer pensar molt

és ben cert, que avui dia, tots nosaltres tenim accés de manera voluntària o involuntària, a un degoteig, o potser valdria la pena dir un canoneig constant, de tota mena d'informació o notícies; les més de les vegades sense cap mena de filtre...
temps endarrere, hom escollia allò que li interessava, recordo fa uns anys, que llegia els llibres que, d'alguna manera havia escollit segons la temàtica o interés del moment; ara, feina rai per terminar tres llibres començats... i això que els vaig escollir jo mateix

be, en tot cas, aquest escrit també ve a ser un més, a la cadena "infoxicatòria", us en demano disculpes, ho deixo aquí

"projectes..."

2012-01-13T17:43:00.000+01:00

fruits eixuts de gavarró o gratacul (Rosa canina, Priorat)

...
projectes, que van prenent forma, coent-se poc a poc, com tot en aquesta vida

un cop passada la foguerada inicial, on el concepte era clar però calia deixar-lo reposar,
quasi be un any més tard del primer esbós, de donar-hi voltes mirant de donar a tot plegat un contingut que fos atractiu; tot ha anat prenent forma
com dic, sembla que finalment aquella idea etèria que vàrem parir en Jordi i jo mateix tornant d'un cap de setmana intens, compartit entre d'altres amics amb l'Iñaki Relanzon, que ens va dur per terres dels Pirineus centrals, concretament per la vall de Tena i la d'Ordesa, per observar i fotografiar flora i paisatge
ara es van perfilant dates i continguts, en breu publicaré calendari de les activitats i les opcions, de moment, us en faig un petit tast:

durant dos caps de setmana, a l'abril i al maig, tenim en marxa uns tallers de fotografia que, amb el Priorat com a excusa, tenen per objectiu mostrar entorn paisagistic, flora, presència humana a la zona, i especialment la vinya omnipresent...

quatre tallers d'un dia de durada cada un d'ells, quatre tallers amb continguts diferents però amb un sol fil conductor, el Priorat
som a la recta final, és el moment que sols cal posar fil a l'agulla i anar enfilant totes les "boles" escollides, i...
gaudir-ne!

"llums interiors..."

2012-01-11T11:26:00.001+01:00

llànties (església de la Madeleine, Paris)

ahir vaig estar repassant alguns arxius fotogràfics, per il·lustrar la meva anterior entrada
la veritat és que cercava una altra imatge, però en veure el castell de focs d'artifici, vaig pensar que s´hi deia molt més que el que tenia al cap
mentre visualitzava arxius, em va sortir la imatge que encapçala la entrada d'avui...

un cop "aïllada" dels records del moment, crec que dona peu per un comentari a tomb de l'esclavatge que sofrim amb els ginys i la tècnica

la fotografia de les llànties la vaig realitzar en un entorn fosc, no cal dir-ho, prou que es veu; per aquells temps, jo usava i encara conservo, una Olympus €-500 amb un objectiu de "kit"(Zuiko D 14-45 mm / f: 3,5-5,6), res de gama "pro", ni apertures dignes d'ulls de mussol...

segueixo, la vaig fer a pols, a ISO 100, f: 5,1 i la càmera va decidir una velocitat de 1/10"; si amplieu la imatge fent-hi clic, podreu observar una lleugera "doble imatge"; però al meu parer s'hi transmet allò que jo volia, o si més no, a mi m'ho sembla

potser podria "repetir-la" usant el trespeus, amb la meva nova Canon 5D MkII, molt més perfeccionada, i usant un "simple" objectiu Canon 50 mm, de f:1,4 d'apertura, i potser una sensibilitat de 400/800 ISO...
però, vet aquí la meva pregunta: suposant que el meu punt de vista vital fos el mateix, que no ho és, ni ho pot ser; el giny i les possibilitats també han canviat; i la intencionalitat segurament, no cal dir-ho, tampoc fora la mateixa... és realment necessari aquest creixement "ad infinitum"?

aquestes reflexions i algunes més em fan meditar fins a quin punt no estem "enòlics" de consumisme tecnològic?

potser caldria aturar-nos més sovint i reflexionar, i veure si no érem més feliços sense ser en aquesta roda consumista que ens ha atrapat i ens engull sense "quasi be" poder-nos escapolir... i per supost, jo no estic al marge d'aquest parany

a tall de comiat, us adjunto enllaç a una altra entrada del meu blog: "història personal", la càmera usada era ben senzilla, el resultat per a mi, no!

"instants perduts..."

2012-01-10T23:38:00.000+01:00

castell de focs, paradigma de l'efímer (14 de juillet, Paris)

ara fa un mes, en el marc de MontPhoto, més concretament en la mastrerclass que va donar el mestre Manel Soria, va dir entre moltes altres coses una frase que no per no sabuda deixa de ser "lapidària": "Cada instant es preciós i irrepetible"

fa uns dies que em volta pel cap prendre una imatge "diària", una sola imatge per penjar al bloc, sempre hi ha un moment especial que es pot considerar digne de ser congelat, fotogràficament parlant...

a tomb del que estic parlant, us vull comentar dues situacions que m'han succeït en pocs dies...

diumenge u de gener, al matí, assegut en un banc d'un carrer d'una població de l'Alt Penedès, vaig veure un avi assegut amb les cames estirades, amb un caliquenyo a la boca i el cap cobert per una gorra de pana, amb un posat que em demanava a crits "fes-me una foto", i al cap em voltava una mena de títol: veure-les a venir... no la vaig fer, i es va perdre per sempre, però al cap la tinc ben gravada

aquest matí, d'hora; anant per una carretera del Priorat, en una raconada he vist una petita columna de fum; els arbres i els matolls tenien una lleugera capa de gebre, que el minso sol començava a fondre, la qual cosa conferia al paisatge un ambient força especial; al darrera de la petita foguera on fumejaven més que cremaven, uns branquillons fruit d'una poda lleugera, hi havia el pagès, dret, mig envolcallat pel fum i les bromes, ben abrigat, amb boina... un altre instant fugisser perdut per sempre, però gravat al meu cap

no tinc perdó! el més greu, i el que més em remou, és que en ambdós casos duia la càmera a sobre calçada amb un tele objectiu de 100 mm suficient per capturar l'instant; ambdós han estat uns "instants perduts"

he volgut incloure aquest petit relat, tan sols per deixar-ne constància, com una mena de penitència al meu "pecat" d'omisió fotogràfica, una mena de mea culpa pública

espero que d'ara en endavant sigui capaç d'aturar-me; en ambdós casos, tot i anar conduint, podia haver aturat el vehicle; i deixar aturat aquells instants màgics, aquells que sovint ens passen pel davant però que és un vist-i-no-vist...

nota: per aquella època, juliol de 2008, la meva càmera era una Olympus €-500 amb un Zuiko D 14-45 mm f:3,5-5,6 de kit; aquesta foto és feta amb aquest conjunt

"Montserrat, un regal de Reis..."

2012-01-09T00:16:00.000+01:00

panoràmica de Montserrat (parc natural de Montserrat, el Bruc)

dissabte matí, amb dos bons amics, vàrem decidir anar a fer una excursió al massís de Montserrat

habituals del Montsant, per on hem fet moltes sortides junts, per a ells, era el primer cop que hi anaven, el que d'alguna manera era un repte per a mi
els hi volia donar a conèixer indrets màgics, llocs feresctecs i recòndits de la muntanya, que tenen un fort component emocional...

faig un incís, d'entrada tinc una certa preocupació, el dia abans, Reis, em feia mal el genoll, una mena rossec que no em feia massa bona espina, però... una píndola al vespre, i una altra al matí, van fer un petit miracle... el massís hi va ajudar

deixem el cotxe a la zona de can Massana; finalment la decisió va ser anar a la regió d'Agulles, que és un dels sectors més representatius del massís, una zona de camins que es caragolen, pugen i baixen, s'emparren per canals i rodegen agulles, vorejant monòlits recorreguts per escaladors...

si mireu la panoràmica, aquesta regió ocupa el terç esquerra; el que va des de l'extrem més a l'oest, esquerra, fins la depressió que es pot veure força marcada, que és coll de Porc; s'hi pot veure un petit monòlit anomenat cor de Be

l'itinerari que vam recórrer, dic, va ser sortida per aquest extrem esquerra,per tota la vessant nord, pel d'arrere, i pujant fins el coll de Porc; aquí, el camí elegit va ser emparrar-nos pel camí equipat que passa per dalt de la carena, fins al coll del Portell estret o coll d'Agulles,on vam fer una petita aturada per reposar forces
ara, podíem anar tranquilament cap al refugi Vicenç Barbe, o pel contrari seguir la mateixa tònica que fins ara... i sí varem seguir acumulant metres de desnivell, seguint tot el "dent de serra" fins...
abans però, sorpresa! un vell amic va reconèixer la meva veu i em va cridar, no m'ho podia creure!

Benjamí, vaig respondre, no pot pas ser veritat que siguis tu, mira que hi ha dies i la muntanya es gran...
fins a cert punt però, no és gens estrany, difícil potser si, però no estrany; en Benjamí és un habitual de la zona, hi va sovint a escalar, i hi du amics i clients, és instructor de la ECAM; des dels quinze anys que ens coneixem, ell va ser el meu primer company d'escalada, i ho vam ser molts anys, de fet, si ara vaig algun cop a escalar, poc sovint, hi vaig amb ell

el Martell en primer terme a l'esquerra, i diverses cordades escalant en diferents agulles

som al peu de l'agulla dels Espeleòlegs, i tenim tot un regitzell d'escaladors, recorrent diferents vies d'escalada, per tot un seguit de monòlits: la Bola de la Partió, la Filigrana, les Bessones, el Dàtil, el Martell, el Senatxo...

després d'una estona de xarrar, ens acomiadem, ell se'n va a seguir escalant, i nosaltres a terminar el nostre circuit; ara toca anar baixant cap al coll de les Portelles, desgrimpar-lo i fer els darrers metres fins al coll de Guirló i altre cop a can Massana...

muralla nord oest de la regió d'Agulles (coll de Guirló, PN de Montserrat)

abans però contemplo la immensa muralla nord d'agulles, amb una certa nostàlgia, que no pas melangia, i record de tants i tan bons moments compartits amb tants diversos companys i amics...

d'esquerra a dreta, l'agulla del Lloro amb en Francesc i Paco en primer terme (regió d'Agulles, Montserrat)

gràcies Francesc, gràcies Paco, per haver-me deixat que us acompanyes, i a l'hora compartís amb vosaltres una nova jornada de muntanya

"collita d'avui..."

2012-01-08T19:41:00.001+01:00

"sunrise" al delta de l'Ebre (port del Fangar, Spain)

flamencs (badia dels Alfacs, Spain)

"vola, vola que t'atrapo" (badia dels Alfacs, Spain)

martinet blanc (Riet Vell, Spain)

mosquiter comú (Riet Vell, Spain)

narcisos (Riet Vell, Spain)

aquest matí finalment he pogut gaudir, força, de la nova càmera
he pogut "potinejar" alguns paràmetres...
m'han deixat tastar algunes òptiques...
m'han sorprés, no per no esperades, les bondats d'aquest giny...
nitidesa i rang dinàmic* molt especialment, abans en deiem latitut d'exposició...
he aconseguit els meus primers negatius, "decents", d'aus en vol...
ara em cal aplicar-me, tinc feina per davant...

us deixo aquest tast, una petita tria amb diferents motius: una sortida de sol, ocells, flors
sols una mostra, gaudiu-ne!
jo ho he fet mentre les feia, i ara triant-les

* pels que esteu interesats en el que vol dir això del "rang dinàmic", us en recomano la lectura de la entrada que hi ha a la wikipèdia, és molt entenedor

"màgia..."

2012-01-06T00:46:00.000+01:00

la il·lusió "personificada" (cavalcada de Reis, anys 50)

soroll de fons...
mirada perduda...
agafat a una ma ferma...
esperant...

quants de nosaltres no hem viscut moments com aquest?
i ara?
no ens està succeint quelcom de semblant?

segueix havent remor de fons: economia, precarietat, inseguretat...
seguim tenint l'esguard perdut: cerquem respostes...
aquí sí que no! ens manca una "ma" ferma...
o potser sí, potser si que la tenim, la ma ferma és tot aquell entrellat d'amics i família que ens "protegeix"...
esperem... seguim esperant!
ara potser ens cal quelcom més que una cavalcada de Reis...

be, en tot cas, us desitjo tota la il·lusió i la sort del mon, en aquest any tot just encetat...
que els "reis" nostres de cada dia ens guiïn a bon port, i ens facin arribar tot allò del que som mereixedors... i si és possible, tot bo!

"avui..."

2012-01-04T10:12:00.000+01:00

núvols i albada (Siurana, Priorat)

ahir vespre vaig decidir que aquest matí aniria a fer fotos de l'alba...
dubtes entre dur la meva estimada i coneguda €-3, o la flamant i encara per conèixer 5D Mk II...
finalment he cregut adient per molts motius, dur 5D
alguns pensareu que no te massa sentit aquests dubtes, d'altres potser, que qualsevol estri que faci fotos n'hi ha prou, i potser un altre grup direu: uf! 2/4 de 7 del matí... mitja volta i segueixo dormint
finalment he deixat els llençols buits i he pres la càmera, per dirigir-me al lloc que havia pensat, el cap diu altres coses, i al darrer moment he fet un canvi de destinació, error!
des de dalt de Siurana no es te el mateix marc, ni la mateixa visió, que des de la Mussara, que és el lloc que havia triat de bon començament
tot plegat m'ha servit per anar fent cabòries:
m'he adonat que havia de ser al lloc uns vint minuta més aviat...
he pogut confirmar que em cal un objectiu de visió més ampla, un 24 mm com a mínim...
també he pogut adonar-me'n de les bondats de la 5D, que d'altra banda ja sabia, en referència al rang dinàmic, i a com suporta les altes sensibilitats...
finalment, i a la vista dels resultats, si fa molt de vent, fins hi tot amb trespeus, les fotos surten mogudes...
i per molt que usis el temporitzador, és millor el cable disparador, sense oblidar-me de bloquejar el mirall...
(gràcies Pere, mai més me n'oblidaré...)

fent una mica de balanç, em queda molt camí per recórrer, he de fer un intensiu per "conèixer" a fons la nova companya, i les seva indiosincràcia i particularitats
i finalment, em cal sortir de manera més habitual, com un compromís personal d'aprenentatge, fins a saber on és cada cosa...

"2012..."

2012-01-01T01:46:00.005+01:00

penyasegat "penjat" (Tamarit, Tarragona)

un any ja!
tic, tac, tic, tac...

vull donar la benvinguda al 2012,
amb una foto que vaig fer tot just fa un any...
després d'un cap d'any compartit amb un grup d'amics,
avui, imagino que en un moment o altre, tots ho hem recordat...

un any ple de vivències, bones, millors i no tant,
de sortides...
Matarranya, vall de Tena, Ordesa, Arbolí, delta de l'Ebre, la Mussara...
i de viatges...
Islàndia, Farkland, Senegal, Kenia, Marroc...

darrerament, les fites assolides han produït una mena de "somnolència",
caldrà agafar el ventall per revifar les brases del grup,
i reprendre el ritme,
hi ha pendent un bon "llegat" que cal fer arribar a bon port...
recordeu-ho!

així doncs, prepareu-vos per noves fites:
Beseit, Aigües Tortes, Ordesa, Formigal, delta de l'Ebre, cap de Creus...
i algun viatge...
si les conjuncions astrals ens son favorables

anem doncs fent la carta als Reis de l'Orient, a veure si mostren la seva magnanimitat,
i ens obsequien amb un any, si més no igual en lo bo,
que el que acabem de deixar endarrere..

Bon Any 2012 a tothom!!!

"ronda matinal..."

2011-12-28T20:47:00.000+01:00

passadís superior amb arcades llombardes, absis catedral de la Seu (la Seu d'Urgell, Lleida)

bon dia,
bona nit...
entrada dedicada a una "amiga" que no conec...
a la teva s@lut Coral

"aprendre..."

2011-12-24T19:47:00.000+01:00

escales a san Giorgio Magiore (Venezia, Itàlia)

avui cercant un article que vaig llegir en un blog, relacionat amb la elecció d'un trespeus i ròtula per fotografia, parlava d'un "feisol" i una "arca"... qualitat pels quatre costats!
al final, i de manera momentània he desistit de trobar-lo...
be, el que deia, cercant aquest article, he ensopegat amb aquest altra: "l'hexadecàleg d'Alain Briot per millorar com a fotògrafs", no cal que us apliqueu a traduir, a la pàgina "fotochismes", on l'he trobat, l'Adolfo ja ho ha fet
al final us en faré la transcripció dels setze punts per estalviar-vos la cerca...
això de fer cerques és el que té, el que vols no ho trobes i allò que no buscaves, t'obre una pàgina nova, i en el meu cas, una excusa per a fer-hi un post...
he pensat molt en aquests setze punts... molt!
alguns, d'obvis, sovint els "ignorem", a mi al menys em succeeix... ho reconec!
be, doncs pensant-hi, he cregut que podria ser com una mena de "promesa" pel nou any... quan arriben aquestes dates, sempre fem promeses de canvi: deixar de fumar, o perdre aquells kilos de més, en son una mostra del que dic...
doncs be, miraré de posar-hi remei i aplicar-m'hi el proper any 2012, tal com pinta, tampoc és que pugui fer gaire cosa millor, que tampoc és poca cosa intentar millorar una mica...
els setze punts son:

converteix-te en un expert de la llum
composa les imatges acuradament
estudia els colors i el contrast
crea imatges que representin allò que sents, no sols allò que veus
centrat en la qualitat, no pas en la quantitat
sigues "mestre" en art i tècnica
sigues "mestre" en tots els aspectes de la fotografia artística
optimitza les teves imatges en un procés de capes de PS
fes de la impressió final el teu objectiu
acaba i presenta el teu treball de manera professional
enfoca el teu treball i esforç en forma de projectes
comparteix el teu treball amb els altres, i construeix-te una audiència
no tractis de re-inventar la roda
crea un estil personal
no esperis que l'èxit arribi en una nit
no sobre-estimis el talent

déu-ni-do! feina a raig per anar fent...
de moment és una bona manera de prendre consciència de les meves mancances fotogràfiques...

nota: la foto va ser feta a la meva darrera estada a la ciutat dels canals, l'octubre del 2005, amb una càmera Olympus iS-1000 analògica, carregada amb un rodet de diapositives Kodak "Ektachrome" 64 ASA, un viatge ple de records... i vivències

"solstici d'hivern..."

2011-12-18T14:52:00.001+01:00

primera gebrada, camí de roca Corbatera (Albarca, Montsant)

aquesta nit ha estat especialment gèlida i ventada, per les nostres contrades,
com a mostra, sols cal veure la imatge...

"emocions acumulades..."

2011-12-17T07:07:00.000+01:00

amb el "Trencabarrals" darrera (Montserrat)

capturant instants (Montserrat)

alegria (Montserrat)

és desembre...
no sóc original,
tampoc sé massa be com fer les coses per tal que tothom sigui feliç,
segur que no és a les meves mans,
tampoc sé com fer feliç els que m'envolten,
teòricament és més fàcil, però tampoc en sé,
el més fotut (per a mi), és que finalment, tots rebem les conseqüències...
ja no espero res,
sols vull viure amb una certa pau d'esperit i tranquil·litat d'ànima, el que em quedi...
no sé com fer-ho, no sé com dir-ho, ja no sé res...
i ben cert que no és un posat,
ni una manera de parlar...
estic "perdut", tot em supera...
ho sento, de tot cor...
et demano perdó, us demano perdó...
humilment...

papa

nota: entrada dedicada a la meva filla Berta, que avui fa 25 anys; les fotografies van ser realitzades en el decurs d'una sortida de la C d'I del CEC, el 17 de febrer de 2008

"por..."

2011-12-15T00:18:00.000+01:00

voltors al canyet de "Mas de Buñol" (Matarranya, Tarragona)

avui he llegit aquest missatge en un blog que segueixo:

"los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo;
los que no trabajan tienen miedo de no encontrar trabajo;
quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida;
la democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir;
es el tiempo del miedo...
miedo de la mujer a la violéncia del hombre y miedo del hombre a la mujer sin miedo;
miedo a los ladrones, miedo a la policía;
miedo a la puerta sin cerradura, al tiempo sin relojes, al niño sin televisión;
miedo a la noche sin pastillas para dormir y miedo al dia sin pastillas para despertar;
miedo a la multitud, miedo a la soledad, miedo a lo que fué y a lo que piuede ser;
miedo de morir, miedo de vivir..." *

i aquesta ha estat la meva resposta/aportació al blog:

"estamos en "guerra", la 3a guerra mundial ja está aquí...
el terror por el terror,
bombardeados con información y más información,
sin tiempo a procesar,
sin tiempo para pensar...
los cerebros no pueden descansar,
sin descanso, las neuronas se mueren...
"ellos" lo saben y estan matándonos en silencio,
sin sangre,
sin bombas,
sin ruido...
la 3a está aquí, ha llegado en silencio...
¿cuantos sobreviviremos?
yo ya me doy por "muerto"...
s@lut"

sí!
certament sembla que estiguem en guerra, una guerra silenciosa i contínua,
un degoteig in interromput de notícies de desastres naturals o provocats, i de morts,
de morts per atemptats o per conflictes armats,
de morts per accident de trànsit o laboral,
de morts per violència ètnica o de gènere
...
violència dirigida vers el nostre planeta,
que respon com pot,
amb erupcions seguides d'inundacions,
amb terratrèmols i tsunamis,
augmentant la seva entropia poc a poc,
com si estigues patint un procés febril
...
fins quan?

malgrat tot, sols podem fer-hi front amb un intent de fer al mal temps, bona cara,
de mirar de gaudir d'aquells petits moments, escassos i cars d'aconseguir,
aquelles estones de compartir amb amics o companys espurnes de joia...
de mirar de passar-ho be mitjançant aquella afecció que ens distreu i abstreu,
de...

* fragment del llibre "Patas arriba, la escuela del mundo al revés" d'Eduardo Galeano

"com un vaixell..."

2011-12-11T18:50:00.001+01:00

grau de Salfores i roca Falconera (Montsant, Tarragona)

cap de setmana de mainada i de festa...

de mainada
per que aquest cap de setmana ha estat intens amb el grup de la "Comissió d'Infants" del CEC, ahir tarda pujada llampec a la roca Corbatera des d'Albarca, 350 metres de desnivell en 45'...
en arribar al cim, a les 17:26, cronometrat com un rellotge de precisió, veiem el sol pondre's per ponent, i la lluna plena traient el nas per llevant...
per uns segons es van mirar els "ulls" l'un a l'altra, i nosaltres vàrem ser-ne testimonis badocs del fet
val a dir que he de donar les gràcies al "TPE" que em va ajudar amb les coordenades i les hores, no hagués pensat mai que un programa que usem els fotògrafs de natura, m'ajudes per preparar una excursió
la tornada, amb frontals va ser més tranquil·la, però sense badar, doncs calia fer

la festa
de l'amic invisible dels nens
veure si ens reconeixíem els pares en fotos de quan eren petits
fer una projecció de les sortides que es van fer els anys 2002-2003
recordar la excursió, mitjançant les fotografies, de la que es va fer ara fa una any i de la que es tenia un bon record...

tot seguit, vàrem fer el "sopar de nadal", quasi be a la carrera...
doncs tocava veure el Barça jugar a casa del Madrid, amb el resultat final de tots conegut

aquest matí, boira, però amb el convenciement de que no ens frustraria la excursió...

efectivament, sortim d'Escala Dei amb mig de les bromes, dirigint-nos cap al pas de l'Ase i ens enfilem cap el mas Nou, un cop dalt del cingle, ens situem just per sobre del mar de núvols...
prenem el GR en direcció al mas de Forçans i grau de l'Enderrocada, amb les bromes tapant i destapant el camí i el cingle, ens anem enfilant per l'Enderrocada cap al mas de l'Estrem, on fem una bona aturada per reprendre forces
ara sí, ara ens trobem ben be per damunt de les boires que veiem avançar i recular com les ones a la riba...
un cop recuperats, reculem un tros del camí fet, i ens encinglerem cap als Codinals, ben be a vol d'ocell, en direcció a la punta del mateix nom, on la vista ens regala la imatge que encapçala la entrada
ara, ja en baixada, ens anem adreçant cap al grau de l'Escletxa, amb aquella mena de run-run a la panxa degut a les històries escoltades...
el grup, avui érem una quarantena llarga, ha travessat l'indret de manera ben fàcil i ràpida, fins hi tot han quedat estranyats de la dificultat escoltada del pas, un cop l'han fet...
d'aquí en endavant, ens hem tornat a endinsar en territoris emboirats, però com sols ens calia desfer la resta de camí fins als vehicles, ha estat una passejada relaxada...

"madurs..."

2011-12-05T18:31:00.001+01:00

fruit de l'arbocer (serra de Montsant, Tarragona)

...
alguns ja son a terra; els claus no han aguantat el pes de l'aigua acumulada amb les pluges dels darrers dies; n'hi han força malgrat l'avançat de l'època, tampoc per a aquests fruits els hi ha arribat l'hivern, encara

els ocells que encara volen per aquests indrets, tenen què menjar; els cenglars, també se'n poden atipar dels que n'hi ha al terra; aliment tardà, però dolç i energètic

ay però de no menjar-ne massa; el seus sucres madurs, produeixen alcohols que poden "emborratxar",
i també el seus poders astringents ens poden jugar una mala passada...

se'n poden fer melmelades, que podem consumir amb torrades

"finalment... "

2011-12-03T19:45:00.001+01:00

pel cingle dels Codinals (serra de Montsant, Tarragona)

i després de quasi be un any de "sequera" d'anar a caminar per la muntanya, he tornat al Montsant

un any de sequera de fer excursions, primer degut a un genoll contusionat; més tard, durant una estada fotogràfica a Ordesa a primers de juny, un mal pas va fer que em lesionés el peu...

per unes i altres coses, el temps ha anat passant i aquest matí, en companyia de dos dels companys amb els que vaig anar a Montsant al gener, i la meva filla, hem anat a fer un recorregut que repetiré diumenge vinent amb el grup de la "Comissió d'Infants" del CEC, com a darrera sortida de l'any, i aprofitar per fer el sopar de Nadal...

la fotografia que il·lustra la entrada, no és gaire bona, el moment però, s'ho val

gràcies Èlia, gràcies Francesc, gràcies Paco... el temps a primera hora ha estat una mica murri, però ens ha acabat per regalar una jornada esplèndida

"estacats...

2011-11-30T17:21:00.001+01:00

argolla per lligar els vaixells al moll... (algun port d'Escòcia, Gran Bretanya)

sense cap mena d'opció...
sense cap escapatòria...
sense cap altre dret que l'enuig i el cabreig...

tota la vida jugant a un joc amb les regles ben definides, sabent poc més o menys per on poden anar les coses del dia a dia, i l'esdevenir...
i, en un cert moment, de cop, amb traiduria i per la llei de la força, ens diuen: "no s'hi val"
per tot seguit dir: "ara toca jugar a un altra joc"

si vols això pel que van lluitar, i van esmerçar sang, suor i llàgrimes els nostres avis i després els nostres pares, i nosaltres tot seguit, fins ara, ens diuen: "això no s'aguanta" i es queden tan amples... això sí, les seves prebendes, els seus cotxes oficials, els seus vestits de milers d'euros, les seves farres pagades amb els nostres diners, les seves despeses desorbitades, els seus viatges en classe preferent, seguim?... aquestes segueixen

així doncs, la sensació és la d'haver quedat ben "estacats" per situació laboral, econòmica, per edat, o per totes elles a l'hora, en un punt de no retorn; i on sols ens queda el dret a dir-los-hi:
"sou una colla de fills de la grandíssima p..."

ho sento! i us demano disculpes, no sóc gens amant d'emprar aquest vocabulari "barriobajero", si més no per escrit, però em calia deixar-ne constància "aquí", del que avui sento dins meu...

com altres cops, la ràbia, el cabreig, la sensació del lladronici rebut, i el sentiment de ser com una mena d'animal de granja al que se li donen "escuralles", per en un moment donat sacrificar-lo, és la que em rau per dins

apa! que els hi donin...
amb el desig que s'ho gastin tot en remeis per les purgacions i les nafres...

"arrels..."

2011-11-29T11:55:00.000+01:00

arrels de "fagus sylvatica", a la recerca de... (Montseny, Girona)

en aquests moments en els que l'entorn sembla trontollar, veure aquestes arrels fortes i fermes, abraçant el terreny per tal de poder suportar l'arbre, immens, que te al seu damunt, reconforta una mica...

d'altra banda, què seria de l'arbre sense aquestes arrels magnífiques?

...

miro al meu voltant, i...
be, tots sabem, i hem vist als boscos, el que li succeiria a l'arbre si les arrels deixessin de fer la seva funció de suport i de capturar l'aliment...
...
referent al giny que va capturar la foto de moment la meva percepció em diu que els colors capturats son més càlids...
seguirem avançant

"sensacions..."

2011-11-28T12:59:00.001+01:00

ran de terra... (Arbúcies, Montseny)

... contradictòries es remouen per dins, una mena de sentiment de pèrdua, d'abandonament, o d'engany segons es miri...
he pasat de ser usuari convençut d'un sistema fotogràfic d'una minoria, a utilitzar-ne un altra més complert i capaç tècnicament...
les sensacions com els sentiments, van per lliure; d'ara en endavant, tinc la sensació d'haver perdut "l'espurna" utòpica, i haver entrat en un estat on la racionalitat, que no la raó, tenen més poder...

be, aquesta entrada, llegida així, pot sonar una mica estranya, però d'alguna manera aquest cap de setmana al Montseny, és el que hi bullia dins del meu cap...
les meves mans havien deixat de sostenir i usar un giny conegut, per agafar un altra de nou, més potent i capaç, potser... més técnic i tecnològicament més "avançat", segur!
però... els dubtes persisteixen

de moment, tot i no sentir-me massa "creatiu", poc "productiu", i he d'afegir, molt "selectiu"; finalment un parell d'imatges, agradables, no pas "bones"; han estat capaces de cridar la meva atenció
la que encapçala aquest escrit, i que d'alguna manera "explica" gràficament l'enbull en el que m'estic "ballugant"...
l'altra... la deixo per la propera entrada

---
les fotos han estat fetes en el decurs del "taller de fotografia de paissatge" que l'Oriol Alamany ens va impartir dissabte; posteriorment, havent dinat, ens va donar una veritable "masterclass" de fotografia de paisatge, i tot seguit va ser inaugurada una exposició fotogràfica a la seu del Museu d'Arbúcies...

aquí sota, la foto dels assistents al taller de l'Oriol, gràcies Cesc Noguera

taller de fotografia de Natura, amb Oriol Alamany (Arbúcies, Montseny)

"blau cel..."

2011-11-21T19:06:00.001+01:00

cúpula de l'altar lateral esquerra, església del "poble vell" de Corbera d'ebre (Terra Alta, Tarragona)

he llegit en algun lloc del ciber espai, una frase de l'Albert Camus, que m'he permés traduir

“Va ser amb la guerra d’Espanya on la nostra gernació va aprendre que un pot tenir la raó i ésser derrotat, que la força pot destruir l’ànima, i que hi ha vegades que el coratge no té recompensa. Això és, sens dubte, el que explica per què tanta gent, el mon sencer, sent el drama d’Espanya com una tragèdia personal”

no goso afegir-hi res més...

"recordant amb dolor..."

2011-11-21T12:33:00.001+01:00

trinxeres batalla de l'Ebre (Villalba dels Arcs, Tarragona)

més de setanta anys fa que, aquest indret, era de color vermell...
color vermell per la sang vessada per persones que creien en les idees...
idees de llibertat...

escoltant qui ens explicava els fets que van anar succeint, vaig intentar ficar-me dins d'aquella situació...
certament una tasca difícil, i dolorosa...

mentre escoltava, anava pensant en com mostrar l'entorn de manera que en pogués transmetre el que sentia; seguia sent tasca difícil, molt difícil...

d'entrada el blanc i negre era quasi be imposat...
la sensació claustrofòbica de les trinxeres i els refugis per aixoplugar-se de les bombes, l'he intentat resoldre no posant horitzó a la imatge, horitzó que he tallat a ran de soques d'arbres...
arbres que fa setanta anys quasi be segur no hi eren, les bombes i la metralla deurien haver-los segat de soca-rel...

però la sang...
i el dolor...
la pèrdua de l'esperança...
i de la joventut...
i, la sensació de que: "res no te sentit"...

imagino que era el pitjor mal averany que volava pel territori...

dolor!

"memòria històrica..."

2011-11-20T00:30:00.000+01:00

"espai per la Pau" (Corbera d'Ebre, Tarragona)

ahir...
a vegades el dia a dia et pica l'ullet...

fa molts dies, un amic d'infantesa, em va "convidar" a passar el dia a la Terra Alta i fer un recorregut pels territoris per on va transcórrer una de les pàgines més sagnants de la nostra història recent...
Corbera d'Ebre, Villalba dels Arcs, la Fatarella...
les previsions metereològiques del dia no eren per llençar coets, ans al contrari, de fet al vespre van caure prop de 200 lts/m2 per aquella zona...

al que anava, previsions de pluja a la vista, recorregut pel poble vell de Corbera, excursió fins a les trinxeres recuperades de Villalba, i tornar al centre d'interpretació "115 dies" per veure un petit museu i un documental amb testimonis vius, que en aquells llunyans dies eren en plena infantesa, infantesa trencada i malmesa, per uns fets que no haurien d'haver ocorregut "mai"
...
a la tarda, després d'un dinar generós i ben regat, ens arribem a la Fatarella, anem a fer un recorregut per dins del seu casc històric, on les pedres "parlen"...
la "Mese" ens ho va fer veure en molts racons del seu poble, mentre anàvem desgranant fets històrics recents...
...
al vespre, de tornada a casa, plovent, anava recordant i parlant amb la meva filla de dotze anys, el que havíem vist i escoltat durant el dia...

pel cap em venia un i altra cop la data de demà...

vint de novembre!
37 anys fa, que un homenot de mal record i negra ombra, ens va deixar, de mort natural i de vell... ha estat l'únic de tota la seva nissaga que ho ha fet així...

vint de novembre!
com una picada d'ullet de la història, cal anar a exercir un dret guanyat amb lluita...

vint de novembre...

"no hi ha camins per la pau,
la pau és el camí"

(gràcies M Ghandi!)

vull deixar-vos un petit escrit que hi ha al faristol de color lila que es pot veure al vell mig de la fotografia
la vaig fer fa unes hores al poble vell de Corbera d'Ebre, poble que va "desaparèixer" dels mapes durant molts anys...

"P" de Pau

"Pits partits per les penes.
Pensaments prostituïts d'un poble que pertorbà la pau de la pàtria per por de les paraules.
Prengueren les pistoles i els punyals per purificar-vos públicament.
Però no pas en privat.
Pujols de Pàndols que portaren parricides prematurs.
Persones que ho pagaren amb lo peregrinatge. Vosaltres que ho porgàreu al patíbul dempeus. Perdoneu.
Polítics pertorbats, primitius, putrefactes de pensaments, que plens de promeses ens prohibiren el progrés.
En el present preserveu les vostres petjades i proclameu la pluralitat. No permeteu que us podin.
Perseguim el ferum del pacifisme"

nota a peu de pàgina:
el monument que hi ha a la paret destruïda de la casa, representen una llar, i un míssil...
segons l'hora del dia, tal com ens va explicar la Montserrat, s'hi pot veure una ombra en forma de "P"...
"P" de Pau...

la olivera en primer terme a la dreta, va ser posada en el lloc on hi havia la plaça del poble vell, també hi han uns carreus per aseure-hi...
al mateix lloc, on els avis es reunien per conversar, parant lo sol que els hi donava la vida...
els nens que, aquell dia 25 de juliol diada de Sant Jaume del 1938, van perdre la seva infantesa...
ara serien asseguts en aquest indret conversant i parant lo sol...
com els seu avis...
però ara ens expliquen el que van sentir, en veure el que van veure durant aquells "115 dies"...

"memòria històrica", viva!

"equip..."

2011-11-17T13:19:00.001+01:00

Zuiko D "Pro": 8 mm f:3,5 "fiesheye" / 50-200 mm f:2,8 "telezoom" / 50 mm f:2 "macro"

Olympus €-3 + HLD-4 + RM-CB1

finalment he decidit posar a la venda el meu actual equip fotogràfic Olympus:

- Càmera Olympus E-3 = 650 €

- Grip HLD-4 + 2 baterias = 125 €

~~- Cable disparador RM-CB1 =~~ ~~30 €~~ VENUT (?)

- Flash FL-50R = 300 €

- Cable distanciador flash FL-CB05 = 30 €

~~- Zuiko D "Pro" 8 mm f:3,5 "fisheye" =~~ ~~375 €~~ VENUT

- Zuiko D "Pro" 50 mm f:2 "macro" + filtro UV = 375 €

- Zuiko D "Pro" 50-200 SWD f:2,8 "tele-zoom" + filtro UV : 775 €

podeu veure tota la galeria fotogràfica al següent enllaç:
http://www.flickr.com/photos/35121948@N03/sets/72157628027362143/

si en sabeu algú interesat, podeu enviar un correu, o deixar un comentari a la entrada
gràcies

"prèstec..."

2011-11-15T21:09:00.001+01:00

"pescador" de sal al llac Rosa (Dakar, Senegal)

a cops, com quasi be sempre, la vida ens sorpren...
fa tretze setmanes qua vaig fer aquesta foto, curiosament la vaig fer demanant prestada, d'aquí el títol de la entrada, la càmera d'un dels companys, una Canon 7D equipada amb un Sigma 150-500 mm...
ara estic valorant la compra d'una Canon 5D MarkII, per substituir la meva actual Olympus...
tema del que ja vaig parlar en un altra "post"

---

avui he escrit el que segueix amb la idea de possar-hi una altra foto... però les coses van com van, i un comentari fet en la entrada d'ahir, m'ha donat la resposta a la foto que "calia" encapçalar la entrada d'avui...

---

15 de novembre,

i plou...

sóc a Tarragona per un tema de feina, actualització de vacunes,

sóc a la part alta, a tocar de la torre del Rei, guaitant la Mediterrània,

i plou...

voldria, m'agradaria, desitjaria ser en un altra lloc d’aquest mar tan nostre,

potser per conegut, el cabo de Gata a Almeria, o a Agios Pavlos a Creta,

tampoc m’importaria un altre mar, un altra costa, a poder ser ferèstega,

i plou...

el mar, la mar, colors intensos sota aquesta pluja esperada i desitjada,

han estat quasi be sis mesos sense ni una engruna d’aigua,

mig any sense sentir-la caure a sobre nostre, mullant-nos... i hi ha gent que es queixa,

i per sort ara...

segueix plovent!

"tretze setmanes..."

2011-11-13T17:26:00.001+01:00

"pescador" de sal al llac Rosa (Dakar, Senegal)

...
son les que han passat des del 13 d'agost
avui fa 13 setmanes que embarcàvem via Lisboa, cap a Dakar...
9 col·legues, amb una afecció comuna: la fotografia!

han passat tretze setmanes, avui tretze de l'onze...
sols ha esta un espai pel record, mentre segueixo fent "dissabte" dels meus arxius...
hi ha pendent una trobada comuna per tal de compartir, què vam "veure" els nostres ulls, i "capturat" les nostres càmeres...
la que penjo, aquest cop en blanc i negre, crec recordar que és la primera vegada que ho faig en aquest "format", ho he provat i m'ha agradat el resultat, és una de les que vaig fer el primer dia de viatge...
tot ens era "nou", tot ens era "estrany"...

al "kenwood" segueix sonant: Chet Baker, Madredeus, John Coltrane...

...
segueixo fent "dissabte"...
al cap segueixen donant voltes, projectes, tallers, equip fotogràfic...

"qualitat..."

2011-11-13T10:28:00.001+01:00

Lycium intricatum* (illa de Tabarca, Alacant)

...
sí! la d'aquesta imatge no és bona, està trepidada, amb soroll, i...
com a excusa dir que és la única que tinc d'aquesta flor; la vaig fer sense usar trespeus, una constant que he de corregir, i amb presència d'un cert vent, no massa, però suficient per dificultar una imatge prou nítida
cada cop que la meva mirada cau sobre d'ella, m'atrau, és una d'aquelles imatges que et queda "pendent" de millorar... com tantes d'altres!

curiosament desconeixia el seu nom, la imatge va ser presa al juny durant un taller de fotografia que va subvencionar la CAM; com deia en desconeixia el seu nom, però com sempre penso, he d'anar amb les antenes "parades", i d'aquesta manera recuperar informació sigui on sigui
doncs be, durant una estada recent al cap de les Àgates o cabo de Gata, al museu que hi ha a Rodalquilar, vaig anar observant fotos dels endemismes i altres exemplars de flora que hi ha al territori, i... sorpresa: aquesta la conec!
així doncs, vaig prendre nota per poder-la documentar i anar ampliant el meu arxiu

avui, després que ahir vaig ser fent "dissabte fotogràfic", m'he decidit a pujar-la malgrat la seva manca "important" de qualitat fotogràfica...
com he dit però, queda a la espera de millorar-la en breu, espero que aquesta temporada...

* he trobat un dels seus noms en català, que trobo molt escaient: "arç de tanques"; en castellà s'anomena cambronera, o d'una forma més "poètica": espina santa

"tecles..."

2011-11-12T21:21:00.001+01:00

"claus" d'oboè (la Ametlla de Mar, Tarragona)

estic fent "dissabte"...

per un costat tinc el "pc" que em va passant fotos de l'arxiu, de manera aleatòria...
de tant en tan alguna em crida la atenció i la guaito recordant lloc i fet...
excursions pels Pirineus amb els companys, o per altres indrets de la nostra Catalunya, amb la filla petita i resta de mainada de la "Comissió d'Infants" del CEC...
viatges a ciutats: Praga, Paris, Budapest, Venècia, Atenes...
vacances a Irlanda, Escòcia, Creta, Senegal, ...
al mateix temps, pels altaveus del "Kenwood" van sonant les notes del Ben Webster, Chet Baker, Madeleine Perroux, Madredeus...

i jo, miro d'atendre els correus i a l'hora anar fent "dissabte" dels meus arxius digitals...

repasso les fotos que es van apilant una amb una altra, creant arxius i carpetes...
també penso en la renovació del meu equip fotogràfic...
ufff!!!

moltes tecles a tocar, em cal fer virtuosismes mentals per tal de no "perdre" el control...
encara sort que la memòria, la que tots tenim, no pas la de les andròmines que ens prenen temps, i ens el donen a l'hora...
mentre realitzo totes aquestes tasques me'n adono quina diferència
quina diferència hi ha en veure una imatge, i pensar si és de tal lloc i si la vaig fer tal dia, o obrir les dades "exif" i veure fins hi tot amb quina òptica la vaig fer...
en això, i en algunes coses més, sí que la fotografia digital, te un munt d'avantatges comparant-la amb l'analògica...

vaig a fer un descans mentre les veus de Madredeus em van envoltant...

fins hi tot he pogut cercar a la wikipèdia el nom de les "tecles" de l'oboè, en castellà en diuen "llaves", a mi m'ha vingut al cap que eren teclats o potser "claus", malgrat que no m'acaba de fer el pes... o investigaré!

"fantasmes..."

2011-11-12T09:18:00.001+01:00

formacions fantasmagòriques, coves de Nerja (Motril, Màlaga)

formacions de milions danys, esperant ser descobertes per mostrar-se...
sota terra, amagades, resten centenars, milers... de llocs com el que podem observar a la imatge
no sabrem mai la quantitat d'aquestes coves i avencs, que resten prop nostre, i que sense saber-ho nosaltres, amaguen tresors visuals...
de tant en tant, la casualitat, o l'afany "aventurer", posen al nostre abast aquest llocs; com és el cas de la imatge
ara fa cinquanta dos anys, cinc marrecs del poble proper de Maro, s'hi van acostar a agafar rat penats i s'hi van anar endinsant...
la gent no se'ls creia, fins que un mestre, cansat de sentir-los-hi dir, s'hi va endinsar i va confirmar la troballa, d'aquí en endavant tot va ser un reguitzell de "personatges" sortint a les notícies de l'època

"ferèstec..."

2011-11-10T09:04:00.000+01:00

fulles modificades d'Opuntia ficus-indica (los Caños de Meca, Cadis)

malgrat que no ho sembli, aquestes "punxes" son fulles modificades, que han evolucionat per protegir-se de la evapo-transpiració excessiva...
"misteris" de la natura!
allò que ens sembla "agressiu", possiblement sigui una forma d'auto protecció davant de les agressions del medi extern, en entorns hostils... potser també sigui bo mantenir a distància, allò que ens pot fer mal
malgrat tot, el conjunt i la forma d'evolució de les fulles de la figuera de moro, no deixen de ser "bells", i la realitat és que la seva adaptació funciona, no perden aigua i tampoc s'hi deixen acostar...
de lluny poden desmotivar la aproximació de qualsevol, però si ens hi acostem i contemplem amb cura, podem observar molts detalls que ens deixaran bocabadats...

"finalment..."

2011-11-08T11:50:00.001+01:00

safrà de muntanya* (Irati, Nafarroa)

curiosament, és en el mon de la aproximació, allà on el detall petit és més important, on millor i més bons resultat em dona la meva actual Olympus €-3 aparellada a un objectiu Zuiko de 50 mm "macro" que te una "lluminositat" de f: 2,0

...
seguint el fil d'ahir i per anar tancant el tema, unes anotacions finals...

Nikon, objecte de desig, quasi be sempre associada amb fotògrafs de natura i reporters de guerra...
Canon, "fotocopiadores" que fan fotos, associades a fotògrafs esportius i de societat...

quan el mon fotogràfic era "analògic", ¿algú recorda els rodets amb les sals de plata foto sensibles? els revelats, els positivats, les còpies en paper...
repeteixo, quan la fotografia era analògica, Nikon era una mena de buc insígnia, i Canon anava una passa endarrere...
quan la fotografia es va fer "digital", Nikon va fer algunes "pífies" importants, i la cosa es va equilibrar, Canon va arribar a ser "number one"; ara la cosa està parella...

així doncs la decisió final no deixa de ser anecdòtica, o no! però en tot cas va lligada de manera important a les òptiques i la resta d'accessoris que haurem d'utilitzar; i ara sí!
ara sí que cal afinar, i molt!

"cor" versus "cervell"...
vet aquí el dilema! o potser no...
la darrera elecció que vaig fer amb el "cervell", em va durar 18 anys... i va fer més de 400.000 km amb mi, ara en te quasi be 500.000 km, i segueix funcionant...
i el seu successor és de la mateixa marca...

per anar acabant el tema...
"finalment el cap composa allò que la ment veu amb els ulls que el vidre de les emocions filtren..."
"... i el dit prem el botó que obre la finestra que impressiona el sensor del giny"

si hem estat afortunats, el resultat es farà mirar...
l'estri sols serà el mitjà, es digui com es digui...

* Colchicum autumnale

nota: finalment donar-els-hi les gràcies al Pere Soler i al Jordi Bru per la seva ajuda i consell, sempre sense afany de proselitisme... la elecció ha estat una Canon EOS 5D Mark II

"a voltes amb els dubtes..."

2011-11-07T19:42:00.000+01:00

"l'individu ha lluitat sempre per no ser engolit per la tribu; qui ho intenta, les més de les vegades romandrà sol, i sovint espantat; però cap preu és massa alt pel privilegi de ser un mateix"

Friederich W Nietzsche

bolet de "soca" (Irati, Iruña)

arran d'una consulta relacionada amb un arxiu fotogràfic, abans en dèiem negatiu, i que no te res a veure amb el que encapçala aquest escrit, un bon amic em va donar una "classe magistral" amb tot un seguit de consells, i em va fer guaitar uns quants blogs de diferents fotògrafs, abans de prendre una decisió important fotogràficament parlant
després seguiré aquest fil...

com deia, he estat voltant per diversos blocs a la cerca d'informació, en un d'ells, l'autor és en Gorka Lopez, vaig ensopegar amb aquesta entrada: "la libreta", a l'entrada del 28 d'octubre d'enguany; de la seva lectura en vaig quedar entre d'altres coses, amb un parell de cites que tenen relació amb el que estic cercant, i que no tenen menyspreu, em permeto repetir-les aquí:- "el 99% de les òptiques son millors que el 99% dels fotògrafs"
- "existeixen dos tipus de fotògrafs de paisatge: els que utilitzen el trespeus, i els que hauríem de fer-ho"
...

tot el que he escrit més amunt, te a veure amb la meva anterior entrada al bloc, i que des de fa quasi be un any m'està fent ballar el cap; algú em podrà dir que no tinc altra cosa a fer, i potser te raó... no ho crec, però en tot cas, a mi em fa rumiar molt, entre d'altres coses, per que la fotografia, després de la muntanya, és la meva gran passió; i amb la edat, ha passat de ser la segona, a ser la primera i principal alegria...

anem per feina! com deia, he estat un fidel usuari del fabricant de càmeres Olympus i les seves afamades òptiques Zuiko, des de fa 40 anys...
actualment els resultats que obtinc, crec sincerament que estan per sota de les meves capacitats fotogràfiques, i d'allò que espero obtenir quan realitzo una fotografia; alguns dels companys de sortides fotogràfiques també ho creuen; tot i així, m'he anat resistint a fer el canvi per molts motius, uns diguem-ne que sentimentals, d'altres per dubte o por a la errada en la elecció, i finalment del tipus econòmic...

un cop presa la decisió, cal definir el camí a prendre; a nivell amateur avançat, en fotografia hi ha "dos" camins a triar; i dic "dos" amb certa recança, crec que caldria afegir-hi un tercer i potser fins hi tot un quart... però no vull entrar, ja diré el perquè

arribats aquí, cal prendre una decisió "definitiva"... i és aquí on me'n adono del que poden canviar les coses en un moment determinat, quan els arguments que reps són "lúcids" i "neutrals", tot i venir de persones implicades en una de les opcions, gràcies Pere, gràcies Jordi...

la primera elecció seria la marca... o potser hauria de ser la segona, fem una aturada "tècnica"...
per ordre "alfabètic": primer aniria Canon, segon seria Nikon i en tercer lloc Sony...
un cop aquí, cal triar mida de sensor; és aquesta una elecció important, doncs un cop feta aquesta elecció hi va lligada la de les òptiques...
vull recordar pels menys entesos, que no és el mateix per a una òptica, cobrir la diagonal d'un sensor de 26,7 mm del APS-C de la Canon EOS D7; o els 28,4 mm del format equivalent de la Nikon D300s... això vol dir que la òptica, ha de fer aquesta mida, com a mínim, de diàmetre de llentilla interna; o que els més de 43 mm de diagonal del format anomenat "full frame", que usen tant la Nikon D700 actualment descatalogada, i a la espera de la nova "D800" que ha endarrerit la seva aparició degut als problemes relacionats amb el terratrèmol i posterior tsunami del Japó; o de la EOS 5D Mark II de Canon... ara caldria afegir aquí la "alpha"-900 de Sony, però malgrat que li reconec el seu gran valor fotogràfic, i saber que el cor del sistema és el sensor propi que, val a dir li ven a Nikon; i que les òptiques son totes Karl Zeiss o les d'origen Minolta, és per a mi mirar cap a un "sistema" minoritari... i ja hi he estat en un durant quaranta anys!

no hi han diferències "absolutes" en el còmput global de cada sistema; be, potser sí que n'hi ha algunes de diferències, i aquestes són les que marquen la diferència si em permeteu repetir-me; finalment s'aconsegueixen resultats semblants per camins paral·lels...

cal decidir, format "petit", l'anomenat APS-C, opció més "barata", o format "gran" dit també "full frame" o de quadre complert, una opció més cara... aquesta ha estat la finalment la opció escollida; i ara tornem al començament, Nikon? o Canon?

...

(continuarà)

"dubtes..."

2011-11-03T19:40:00.001+01:00

flor de Cynara cardunculus (Cerdanya, Pirineus)

març de 1969...
el meu "segon pare" com a mi m'agrada dir en referir-me al Joan, em diu que esculli el meu regal d'aniversari...
ell sap que el que més desitjo és una càmera de fotografiar reflex, i jo sé que tampoc es tracta de "llençar" la casa per la finestra...
realitzo una prospecció de la realitat fotogràfica d'aquella època; les càmeres reflex que dominaven el mercat eren:
Nikon "F", i Asahi Pentax "Spotmatic", però tot just acabava de sortir al mercat una meravella anomenada Olympus Pen FT...
la Nikon la vaig desestimar, malgrat ser la meva primera opció, pel seu "preu"; crec recordar que rondava les 45000'- pts de la època...
la Asahi Pentax, malgrat ser més assequible, unes 24000'- pts, la considerava "cara" comparant-la amb la Olympus
la petita reflex de la casa Olympus, era revolucionària en quasi be totes les seves especificacions; com a valor afegit dir que sols costava 17000'- pts, i era la més petita de totes elles, una característica molt important si tenim present que la volia dur amb mi a escalar i a fer alta muntanya...
una característica "important" que vaig sospesar, va ser que els negatius que treia eren de 1/2 format, vol dir que tenint present el cost de les diapositives, que duien el revelat inclòs, en feia el doble pel mateix preu; d'un rodet de 24 imatges en treia 48/50 i d'un de 36 podia arribar a visionar 74-75 imatges!
...
des d'aquella època, han anat passant per les meves mans, una Olympus OM-1n al 1979...
anys més tard, en concret, des de 1994 fins el 2003, vaig estar usant una Olympus AF-10...
al març del 2003 i fins el 2006, a la espera de que els preus i les prestacions de les càmeres digitals estiguessin més a l'abast, vaig adquirir, d'ocasió, una Olympus iS-1000 amb la que vaig fer més fotografies que el seu primer propietari...
...
març de 2006, han passat 37 anys, i Olympus treu al mercat una petita reflex digital relativament "assequible", la €-500 que surt al mercat amb un kit de dues òptiques Zuiko 14-45 mm + 40-150 mm, per 800 €...
...
passen tres anys, som al 2009; es donen les condicions per ampliar i "millorar" el meu equip...
poc a poc vaig adquirint primer el nou cos de càmera de gama "professional": €-3
tot seguit, òptiques de la gama "pro": 50 mm "macro", 8 mm "ull de peix", 50-200 mm...
...

ara, després de 42 anys, estic valorant de manera seriosa, un canvi de sistema fotogràfic; és aquesta, una decisió molt important i "costosa" a l'hora...
hi ha molts factors que cal valorar...
la decisió és important per que tot canvi implica un "cost", no tan sols econòmic, si no també "emocional"...

vet aquí el motiu de la meva llarga entrada d'avui...

"dubtes..."

dubtes... quasi be "existencials"

"novembre..."

2011-11-01T14:53:00.001+01:00

roca de les onze i racó dels boixets (Montsant , Tarragona)

ara sí, ara ja podem dir que som a la tardor de veritat, malgrat seguir gaudint de "bon" temps...
ja hem canviat l'hora, ens hem apropat una mica a l'hora solar, com si els sol i les estrelles tinguessin horari, convencionalismes humans...

avui és u de novembre; hem entrat de ple en la veritable tardor, aquella que ens dona dies ennuvolats, amb clarianes per les que treu el nas algun raig de sol il·luminant, com és el cas, les pedres del cingle de la serra Major del Montsant; o, si som afortunats, un auró solitari amb les fulles absolutament vermelles, o potser una cornera amb les fulles grogues tremoloses, abans que un cop de vent la deixi definitivament despullada...

cova de la Grallera i lo Corralot (Montsant, Tarragona)

novembre...
temps per recloure's i posar al dia pensaments, per organitzar i planificar, per en definitiva, repassar els darrers "aprenentatges" i iniciar un "nou curs"... posar fil a l'agulla i endegar aquells projectes que fa temps esperen, com si haguessin de madurar...

"camins..."

2011-10-31T13:40:00.003+01:00

petjades a la platja... (los Caños de Meca, Cadis)

petjades a la sorra com si marquessin el camí, prop de l'aigua, prop del mar...
petjades que segons com, semblen indecises, però amb una direcció clara...
les ombres que dibuixa la llum a la superfície de la sorra, provoca una certa sensació d'inestabilitat, un cert sentit de "desequilibri"...
he intentat "jugar" amb possibles girs de la imatge, cercant una "horitzontalitat" que no trobo...
ufff!
em venen al cap paral·lelismes entre la imatge i alguna de les seves múltiples interpretacions...

mentre he estat mirant i "elaborant" la imatge, he llegit una entrada al bloc d'un bon amic i millor fotògraf, en Francesc Muntada; en ella parla del canvi d'hora d'aquest cap de setmana, però per a mi l'important, ha estat el conjunt, i en especial un paràgraf:

"...m’hauré de llevar una hora més d’hora que la setmana passada per ser dins l’amagatall per fotografiar voltors, per exemple; o per enganxar les primeres llums que retallen la Cadireta i la Roca Foradada de Montserrat contra el cel de l’hora violeta matinal..."

i he recordat que fa temps, quasi be cinc anys, quan vaig decidir venir a viure a aquest indret del Priorat, tenia al cap una fita, una entre moltes, i que, per una o altra cosa, ha anat quedant posposada...

(continuarà...)

"temps de lleure..."

2011-10-30T12:54:00.001+01:00

cúpula de la Maqsura protegint el Mihrab (Mesquita, Còrdova)

el curs acadèmic s'inicia amb la tardor a la vista, tot just l'estiu fa les darreres cuades...

personalment crec que és la millor època per gaudir d'un temps d'esbarjo o de vacances, de la mateixa manera que és una bona època per a viatjar i gaudir de llocs, on un parell de mesos abans es fa difícil ni tan sols bellugar-se...

mai m'han agradat les aglomeracions, ni les riades de gent amunt i avall...

la socialització dels viatges i l'accés als llocs més llunyans, o als més exòtics, però, sovint ens fa perdre de vista indrets que per "propers", ens semblen massa mundans...

enguany, per uns o altres motius, no he pogut assolir dues destinacions llargament desitjades, d'una banda la Índia i el Nepal... d'altra, Islàndia...
al sarró han quedat però, un viatge al Senegal*, i un llarg periple per terres hispanes, del que encara estic assaborint els records...

* veieu les entrades de finals d'agost i primers de setembre al bloc

"un altra cop..."

2011-10-29T20:30:00.000+02:00

Pancratyum maritimum (cala del Monsul, cabo de Gata, Almeria)

per tercer cop he ensopegat amb aquesta bellíssima flor: el lliri de mar; en algun lloc l'anomenen també atzucena de mar...

be, cal que rectifiqui, i digui que una setmana més tard la tornaria a trobar en un altra indret més llunya, a la platja de los Caños de Meca, a la barra de sorra que uneix el "tómbolo" de cabo de Trafalgar amb terra ferma, i que constitueix un espai natural protegit...

rectifiquem doncs, i vaig a explicar la meva "història" amb aquesta flor tan especial i protegida; el primer cop que la vaig veure i fotografiar, va ser al setembre de 2008, a la costa sud de Creta, a l'indret anomenat Agios Pavlos; dos anys més tard, també al setembre, vaig veure-la al delta del Llobregat...

el lloc on era, les platges del cap de les Àgates, i la època eren adients, potser una mica tard, estem parlant de la primera setmana d'octubre; però les característiques especials d'aquest estiu i tardor, sense pluges i amb l'escalf del sol, era fàcil de tornar-me-les a ensopegar...

doncs vet aquí que en un racó de rocam basàltic, dues d'elles encara mantenien obertes les seues flors, la resta ja eren marcides...

la natura (em) segueix mostrant les seves belleses, sols cal matenir els ulls oberts, i ser a l'agüait atent i expectant...

"migracions..."

2011-10-28T17:02:00.002+02:00

grues migratòries (alto de Ibañeta, Roncesvalles, Nafarroa)

mig dia, sóc al pas d'Ibañeta, entre Valcarlos i Roncesvalles, a la zona més al nord de Nafarroa...
darrer dia de bon temps d'aquesta tardor, l'endemà de ser presa la foto, començava el mal temps segons les previsions metereològiques... és van acomplir!
com dic, l'endemà va ploure finalment, com ho fa habitualment per aquestes terres, pluja intermitent al llarg de tot el dia, que no ens va impedir de fer la excursió prevista a la zona de la reserva integral de Lizardoia, dins dels límits de la selva d'Itrati...

però, tornem a la foto
sóc al pas d'Ibañeta, al costat mateix del monument a Roldan, estirat sobre l'herba del prat de muntanya mig
endormiscat després de cruspir-me un entrepà de sardines, i una cervesa... sento "crits" que vènen del cel...
de primer quasi be que no en faig cas, però els crits segueixen i la curiositat em guanya, obro els ulls i veig un núvol d'ocells volant per sobre meu, venen del nord i es dirigeixen vers el sol...
prenc els prismàtics i observo les seves evolucions, observo com canvíen de posició, com si fèssin una cursa de relleus, d'aquesta manera tots obren "traça", i el cansament d'obrir estela es reparteix entre tots els membres...
prenc la càmera, no duc el teleobjectiu, tan se val!
realitzo tres fotografies per tal de "documentar" l'instant, i... sorpresa! la segona que faig, sembla que les noranta grues (Grus antigone) que confereixen aquest grup migratori, siguin un de sol; sols cal mirar la silueta de manera "global", per poder-ho confirmar...
en l'estona que vaig ser al prat, vaig comptabilitzar fins a quatre grups migratoris, els altres ho van fer una mica més lluny i no em van opermetre fer cap foto, però el nombre de cada un d'ells era al voltant del centenar, i els "crits" es sentien força be malgrat la llunyania...

aquest és un nou alicient per tornar a Irati en properes tardors...

"temps de gaudiment..."

2011-10-26T15:05:00.000+02:00

camí de tornada (Lizardoia, Irati, Iruña)

com sempre en aquestes dates, si sortim a la natura, o tenim la sort de viure-hi ben a prop, podem observar com poc a poc, els verds es barregen amb els grocs, els taronges amb els vermells, i tots junts formen un tapís que jo acostumo a comparar amb el mostrari de colors de "caran d'ache"

per tercera vegada en els darrers quatre anys, he tornat a Irati; un racó protegit del Pirineus navarresos, un indret on els Pirineus es mostren a "escala humana", lluny dels gegants de l'Aragó...

com dic, aquí les muntanyes son suaus ondulacions, on el pic més alt, l'Orhy, aixeca la seva testa tot just disset metres per sobre dels dos mil...

Irati mostra els seus colors de tardor, on el silenci és amo i senyor...

silenci que tan sols és esquinçat pel xipolleig de l'aigua dels rierols...
silenci sols suaument trencat pel xiuxiueig dels ocells cercant els darrers fruits...
silenci trencat de manera eixordadora per alguna bandada de grulles migratòries...
silenci, finalment, que ajuda a recomposar el nostre esperit...

"ràpel"

2011-09-26T18:07:00.001+02:00

preparant el ràpel (serres de Mestral, l'Hospitalet de l'Infant)

explicant els passos "segurs" per fer un ràpel

executant el ràpel, explicat la tècnica

ràpel, segons la segona accepció de la GEC:

[esport] Maniobra emprada en escalada per a baixar parets verticals o extraplomades.
La corda és fixada a l'anella d'un pitó o una baga, penjant a parts iguals. Hom recupera fàcilment la corda estirant després un dels caps que pengen. *

...

ahir, en el decurs d'una matinal agradable per les serres de Mestral a l'Hospitalet de l'Infant, fent el recorregut mig cresta mig camí equipat, vam aprofitar per recuperar tècniques mig oblidades i ensenyar-ne una de nova per alguns, el descens per un pany de paret per mitjà de cordes i estris adients

fa uns dies endarrere en mig d'una sobretaula amb conversa de muntanya, com no podia ser d'altra manera amb els amics que ens hi vam entaular, vam dir d'anar a fer una sortida; les dues opcions escollides eren anar a fer la "via ferrata" de les serres de Mestral, amb pràctiques de ràpel incloses, o anar cap als Pirineus per veure si podíem fer un cim del massís d'Aneto - Maladetes, l'Aragüells; finalment la decisió va ser la primera, deixant el cim de tres mil trenta set metres, per una propera sortida

va ser una bona decisió; dissabte, després de dies i dies sense ploure, va fer un bon ruixat, cosa que ens hagués impedit de fer el cim pirenaic degut a que la opció triada ens demanava realitzar un bivac a l'estany superior de Corones...

doncs be, trobada a les 9 del matí, ens encabim en dos cotxes, i pugem fins prop d'on arrenca la via ferrata motxilla i estris a l'esquena i amunt fins al peu del primer equipament, ens posem casc, arnesos i resta d'estris i ens comencem a enlairar pels graons, assegurats per mitjà dels dissipadors que enganxem al "cable de vida"...

prop de dues hores després, arribem a la primera de les instal·lacions de ràpel, les fotografies mostren algun detall, i a l'enllaç, podreu accedir a un document de vídeo on veureu de baix estant, el descens

tot seguit continuem per la cresta fins a la segona instal·lació, muntem un segon ràpel, més per seguir practicant que per veritable necessitat, i com que ja és mig dia avançat, decidim baixar per l'escape que ens durà fins al camí de tornada i als cotxes

baixem a l'Hospitalet per fer la cervesa de rigor i fer un mos per recuperar-nos una mica...

ha estat una altra jornada de compartir activitat i coneixements, i seguir preparant properes sortides

...

* Afegitó personal: L'escalador fa passar les dues cordes alhora per un estri especialment dissenyat per aquesta tasca, i que produeix un frec que fa esmorteir la velocitat de descens sense haver d'emprar la força dels braços. Una de les mans la usem per mantenir l'equilibri, mentre l'altre regula la velocitat del descens, i les cames les mantenim lleugerament obertes i flexionades, de manera perpendicular al pany de pared, per tal de mantenir un bon equilibri "dinàmic".

...
fotos cedides per Guillermo Miralles, gràcies Guillem

"Walter, ha mort!"

2011-09-19T16:09:00.000+02:00

"les meves muntanyes" (ed. Bruguera, 1965)

"montañas de una vida" (ed. Desnivel, 2001)

ens ha deixat un dels grans de l'alpinisme
dimarts 13 de setembre, en Walter Bonatti va morir a la edat de 81 anys; en eterar-me em vaig sentir trasbalsat; ell va ser el meu ídol d'adolescència; amb la lectura del seu llibre: "Muntanyes d'una vida", vaig aprendre a estimar la muntanya i molt especialment la alta muntanya i la escalada; llegint-lo, somniava amb grans ascensions alpines...

diuen que quan algú escriu un llibre, el millor que es pot fer en vida és: comprar-li!

i quan és mort: llegir-lo!

jo vaig fer ambdues coses en vida seva, fins al punt, de seguir i aconseguir la primera edició del 1965, que va publicar editorial Bruguera, i com que el propietari no se'n volia desfer, en vaig fer una còpia íntegra del mateix, que encara conservo

...

amb el temps he anat fent algunes grans travesses pirenaiques, quasi be tots els grans cordals de més de 3.000 metres: Pica d'Estats, Bessiberris, Balliviernes, Salenques - Aneto, Aneto - Maldito, Espases - Possets, Perdiguero, Seil de la Baquo - Portillò d'Ôo, Neouvielle, Heid - Munia, Vignemale, Infiernos, Balaitous...

dels més de dos cents cims que superen els tres mil metres, quasi be dues terceres parts els he assolit, uns com a cim únic, d'altres encadenant-los en jornades maratonianes...

els companys i amics: Genís, Benjamí, Amàlia, Gil@, Albert, Pepita, Antoni o Ramon, han estat companys d'ascensions, també les meves filles Laia i Èlia m'han acompanyat en alguna d'elles, produïnt-me un goig impagable compartir amb elles aquestes ascensions
...

nota: algun dia iniciaré un seguit d'entrades al bloc, de cada una d'aquestes jornades; hauré d'escollir per a cada una tres o quatre imatges que hauré d'escanejar del meu arxiu de diapositives, se'm gira feina!

"única..."

2011-09-11T12:04:00.001+02:00

Tradescantia silvestre (Dindefelou, Senegal)

...
troballa lluminosa dins l'ombrívol camí que menava al salt d'aigua de Dindefelou
delicada, però reclamant ser vista
va ser de les poques flors que vaig saber trobar
un bon amic ens va demanar que cerquéssim alguna orquídia en el nostre periple per terres del Senegal per al seu "currículum"i li féssim arribar foto i geoposicinament...
doncs be Jordi, jo no vaig saber-ne trobar cap, segur que n'hi havien, però no les vaig veure, aquesta sí!
t'he de dir que, tan bon punt la vaig veure, vaig pensar en la teva petició
no és una orquídia, be que ho saps, però els seus colors blau lluent, contrastats amb els verd fosc del sotabosc, em van captivar...

sols em cal cercar el seu nom
... gràcies a la aportació d'un lector del bloc, he pogut saber el seu nom: Tradescantia silvestre

"camins..."

2011-09-08T13:42:00.000+02:00

transport (Ibel, Senegal)

típica imatge d'Àfrica...
persones caminant amb un fardell al cap,
per pistes de terra vermelles com la sang,
i un verd intens a les vores...
és un "leiv motiv" a qualsevol carretera, pista o camí,
tant se val si hi ha una població a prop o no,
després de les cames, les bicicletes o els "set places",
son els mitjans de transport escollits,
us asseguro que els set places et produeixen, si més no, una sensació de desassossec...
veure el que algun dia va ser una cotxe "familiar" amb dues fileres de seients darrera del conductor, que el menys que poden tenir son vint anys, no cal dir que les "inspeccions tècniques" no existeixen... dic que veure aquests vehicles, amb neumàtics quasi be llisos, fars "testimonials", interiors que poden ser producte d'aprenents d'una escola de bricolatge, cordes que serveixen de maneta per obrir les portes, vidres que es mantenen a lloc per una petita falca de fusta que cal retirar per que les finestretes s'obrin...
no vull saber com deu ser obrir el capó o mirar suspensions, direcció o frens...
doncs veure la perícia dels conductors al comandament, circular per pistes plenes de fang, en alguns llocs d'un pam de fondària, circular lliscant més que no pas rodar, és si més no per treure's el barret
vaig gaudir de la experiència per anar de Mako al campament de Badian, la distància no arribava als dos quilòmetres, però com experiència va ser única; i pensar que aquí, si no tenim una andròmina tipus 4x4, la major part de les vegades no ens atrevim a fer ni una recorregut de pista en relatiu bon estat...
us deixo una imatge capturada per una de les integrants del viatge, Jessè Alemany, a qui agraeixo que em permeti usar-la per documentar l'escrit

set places a la pista de Mako a Badian (foto: Jessè Alemany)

podeu observar el que us he dit respecte del mitjà de transport,

també es segueixen confirmant que els colors del terra, i de la vegetació, són d'una intensitat impresionant...

val a dir que el fet d'anar-hi en la estació de les pluges va ajudar molt a aconseguir bona saturació de colors...

"Dindefelo... finalment aigua a dojo"

2011-09-04T20:08:00.000+02:00

cascada de Dindefelo (Bandafasi, Senegal)

idíl·lic racó prop de Bandafasi, la capital del país Bassari...
el temps ens estava avisant de pluja, però ens va respectar tant a l'anada, prop d'una hora a peu, com a la tornada, tot i haver de menester les capelines una estona...
per arribar-hi, ens va caler un transport específic, un 4x4 ben "tronat" però que va fer el fet, malgrat sorolls indescriptibles de la transmissió
la mitat de nosaltres va anar a la doble cabina, però l'altra, entre els que m'hi trobava, vam preferir anar a la caixa on hi havia uns travessers a mena da banquetes, gaudint de l'aire i la llum dels cels d'Àfrica...
arribats al campament, peu a terra i camí fins al salt d'aigua de quasi be cent metres de caiguda; algunes s'hi van banyar, jo vaig preferir abstindrem, tot i que el lloc convidava a fer-ho...
unes quantes fotos, respirar la humitat i gaudir del bany d'una nombrosa mainada, ens va tenir entretinguts una bona estona; la pluja ens va fer arrencar i prendre el camí de retorn, però de moment sols va ser un petit xàfec...
de tornada al campament, on ens esperava el dinar, arròs amb pollastre i mango de postres, ben regat amb la sempre present "Gazelle"; tot seguit el 4x4 ens va dur de tornada cap a Kedougou, on ens esperava Babacar
ah! però ens la prometíem felices, la negror del cel que crèiem que ens respectaria, i a la que poc a poc ens hi vam anar endinsant, finalment va descarregar amb tota la seva intensitat, i malgrat el tendal que ens "aixoplugava", però que en tenir més forats que un filat, ens va deixar quasi be més xops que si haguéssim anat a l'aire lliure...
tot va acabar amb un bon tip de riure entre tots nosaltres, una tè calent per recuperar-nos, i una partida de "Mancala"*, entre Medoune Fall i Ramon...
la resta de la tarda fins al campament cooperant Badian, prop de Mako, ens va seguir acompanyant la pluja... som a Senegal i és l'època de pluges, és el que toca!

Medoune Fall jugant Mancala* amb Ramon (Kedougou, Senegal)

*altrament anomenat: ayo, awari, bao, giuthi, lele, omweso, owari, tei, songo, kalaha... segons l'indret on el juguin
hi podeu jugar en línia a: http://s.helan.free.fr/awale/lejeu/jouer/awale.html

"viatge en el temps..."

2011-09-04T09:23:00.000+02:00

dones rentant la roba al riu Gàmbia (Mako, Senegal)

el viatge em va anar duent de sorpresa en sorpresa,
cada cop tenia més clar que era una mena de "trasllat" en el temps,
en arribar a Mako, petita població al costat del riu Gàmbia,
les sensacions van anar en augment...
aquí, vaig veure les dones de l'ètnia Mandinga, majoritàriament,
tot i haver-hi: Wolof, Peul, Jola... rentar la roba a les aigües del riu, nenes i dones majoritàriament joves,
tot el que veia podia estar succeint de la mateixa manera fa cinquanta, cent... o fins hi tot centenars d'anys,
la única diferència seria les robes usades, i la presència dels "toubab"
...
els nens ens envolten i no cessen de demanar caramels, regals i alguns fins hi tot diners... repartim alguns sugus, i globus per jugar
malgrat intentar que intentem evitar donar-ne més d'un cop al mateix, la seva picardia quasi be sempre aconsegueix enredar-nos, i alguns se'n duen el premi doblat, amb el conseqüent aldarull per part dels que sols n'han obtingut un...
aquí ens va quedar a tots gravat en la memòria, la que vam batejar com "pelo pinxo", una nena amb una simpatia i picardia que ens va captivar... us la presento

"pelo pincho", nena Mandinga (Mako, Senegal)

"els protagonistes..."

2011-09-03T18:20:00.000+02:00

"the girls"

Ramon G

Núria B

Montse P "Montsita"

Montse P i Gemma G

Jessè A

Eva S

Dori S

Papa Demba "el guia"

Belen S i Eva S

Belen S i Papa Demba

Babacar "xofer" i Papa Demba "guia"

ara fa uns dies, vaig tornar del Senegal
vuit dies intensos, amb vivències inoblidables...

aquest ha estat un viatge no pensat, i ni tan sols era al meu imaginari viatger
però una part del grup de fotografia del que formo part des de fa un any, va fer la proposta
vaig haver d'aconseguir permís de vacances a darrera hora un cop fets els quadrants, li he d'agrair a la meva cap
aquesta opció, d'alguna manera podia servir per refer-me de la frustració de no poder haver anat a Islàndia amb una altra part del grup fotogràfic de natura, els "Iñaki's team"...
be doncs, desprès de dues setmanes de la tornada, i de vuit dies conviscuts intensament amb els que podeu veure a les fotos, sols puc dir que tornaria a anar-hi un altra cop, on fos, amb tots ells
la experiència va ser enriquidora i plena de moments únics i irrepetibles, sobre tot als àpats, oi Núria?
fora bromes, el cert és que la experiència em va captivar, llac Rosa, langue de Babrbarie, Saint Louis, Lompoul, Touba, Tambacounda, Mako, Iwol, Bandafassi, cascada de Dindefelo, Kedougou, Kaolak, M'bour, i finalment Dakar...
la pluja dels darrers dos dies no ens van impedir gaudir d'un país acollidor (teranga) i amable, somriures a dojo malgrat la pobresa, que no fam ni brutícia...
la pluja sols ens va impedir d'anar a la illa de Goree... be, ja tenim una excusa per tornar-hi, i per conèixer la resta, la Casamance i algun altre indret

volia retre un petit "record" als meus companys de camí, ha estat un grup meravellós, que m'han donat força moments de joia i de bon rotllo, i certament en alguns moments les condicions no eren precisament "favorables", Ramon i Montse, recordeu la tornada de Dindefelo?
ens va caure tota la aigua del cel a sobre nostre i vam quedar ben banyats dins de la caixa del "4x4" amb un tendal que tenia més forats que un atuell de pesca, també hi anaven Jessè, Demba, Belen... tots ben xops com a pollastres!!!

Ricard R "papi" i Gemma R

fotografia realitzada per Jessè A

"somriures..."

2011-08-26T13:35:00.003+02:00

alegria als rostres (Saint Louis, Senegal)

sempre amb un somrís a la boca,
alegria que arriba al cor,
malgrat la seva "pobresa",
tan se val si son nens o adults,
sols es veuen cares rialleres...

una de les "poques" fotos que guardaré d'aquest viatge,

tantes com n'hagués fet seguirien el mateix patró,

somriures i més somriures,

sols canviarien els rostres...

tan se val si son: wolof, fula, mandinka, jola, bedik, peul, bassari, maure, soninke...

a reu sempre el somrís a la cara, a vegades trencat per un plor en no rebre un present a temps, sugus i globus han estat omnipresents...

"desert..."

2011-08-25T12:46:00.006+02:00

"haima's" (campament a Lompoul, Senegal)

aquesta va ser la primera visió del campament on havíem de passar la nit a Lompoul, idíl·lic a la vista, si més no aparentment...

a mida que es ponia el sol, els colors anaven augmentant en intensitat i saturació, la sorra es va anar tornant ataronjada, i el cel va anar prenent aquell color blau intens quasi be negra...

poc a poc, el cel es va anar cobrint d'estrelles, primer centenars, després milers, i finalment van ser incomptables; un cel blau-negra com l'atzabeja, curull de puntents més o menys intensos, més o menys junts, no recordo en totes les meves nits passades al ras als meus estimats Pirineus, un cel com aquest, val a dir que no existia cap rastre de contaminació lumínica...

ball al sons dels djembe, risses, converses...

de cop, per darrera d'una de les cabanes es veu una resplendor cada cop més intensa; la silueta de la seva teulada de palla (un incís, dono fe que no deixa passar ni una mica d'aigua fins hi tot en les pluges més intenses), queda absolutament retallada per la llum intensa de la lluna plena...

després de sopar i mantenir-nos a la fresca una estona, mentre xarrem de les vivències i sensacions, ens dirigim a les nostres haima a dormir...

curiosament, va ser la més calorosa de totes, i la única que vaig sentir la presència dels mosquits!

"intensitat..."

2011-08-24T14:02:00.003+02:00

mercat diari (Saint Louis, Senegal)

és la primera paraula que acut a la meva ment quan recordo la visita a aquest mercat...

intensitat humana,

intensitat de colors,

intensitat d'elements,

per per sobre de tots...

intensitat d'olors!

totes les del mon hi eren presents, verdures, llegums, fruites, carn, peix...

però la peculiaritat era el nivell de concentració present, fins al punt que pituïtàries i pell en van quedar impregnades fins hi tot desprès d'arribar a casa una setmana més tard...

algú ho va anomenar pudor, potser sí, però no era aquesta la meva percepció, jo segueixo dient que percebia intensitat, molta intensitat!

"langue de barbarie..."

2011-08-23T13:57:00.005+02:00

dança ritual a "Ocean & Savane" (Langue de Barbarie, Senegal)

aquesta va ser la primera experiència de dança ritual, en van venir més...

...

encara no m'havia refet de la contemplació del llac Rosa i els seus recolectors de sal, i de les dunes i platges, que des de la seva riba oest, son a tocar de l'Atlàntic, per on no fa massa anys es feia el darrer tram del famós ralli "París-Dakar"...

el primer dia de la nostra estada a aquest país, va ser un contrast continu

dunes, llac, sal, platges interminables, savanes, mangos, baobabs, nens i més nens... amb somriures d'orella a orella

al vespre, després de travesar el braç paral·lel a la costa que forma la desinbocadura del riu Senegal, donar-me un bany al oceà Atlàntic, més com a ritual que no pas per que les aigües fossin propícies degut a les corrents de fons i les onades presents, un sopar regat amb la omnipresent "la Gazelle", cervesa el·laborada a Dakar... va venir la sorpresa

tres senegalesos amb sengles "djembe", van preparar una dança ritual, acompanyada amb la

cerimònia dels tres tés, que segons ens van comptar, segueixen aquest ritme:

el primer, amarg com la mort...

el segon, dolç com la vida...

i el tercer, suau com l'amor...

topt seguit el que veieu a la foto, va fer sortir algunes de les noies i les va fer ballar, nosaltres tampoc ens vam escapolir, i ens va tocar seguir també els ritmes compassats dels timbals...

després, un somni reparador tenint de fons el so rítmic de les onades que bategaven prop nostre...

els mosquits de moment, no van fer acte de presència...

"flor de l'arbre del pa de mono..."

2011-08-22T16:10:00.005+02:00

"adansonia digitata" o Baobab (Sant Louis, Senegal)

com a representant important de la natura del Senegal, he volgut que la flor del Baobab, que juntament amb la Ceiba i el Mango, son els arbres més representatius d'aquest país; he volgut, dic, que sigui la primera entrada al meu blog, referent a la meva estada d'una setmana a aquest país

"Demba & Baba"

2011-08-22T15:41:00.003+02:00

Baba i Demba, xòfer i guia (un lloc del Senegal)

gràcies Demba per la teva dedicació i entrega, per intentar, i aconseguir que una colla de nou catalans, set noies i dos "nois", aconseguíssim saber del teu país i de les meravelles que s'hi amaguen, deixant-nos el regust i el desig d'una propera visita...

gràcies Babacar, per posar al nostre abast la teva sapiència i bones mans per dur-nos per les no sempre bones carreteres i pistes del teu país, sempre amb un somriure i mai cansat malgrat els molts kilòmetres recorreguts...

ambdós heu estat, segur, la aportació més gran per que la nostra estada al vostre país, hagi estat tota una experiència positiva i intensa per a tots nosaltres, donar-vos les gràcies per haver sabut suportar les nostres "bogeries" i interminables desigs d'aturar-nos a qualsevol lloc per tal de capturar: la cara d'algun nen o nena, els contrasts intensos dels mercats, especialment el de Sant Louis, la presència d'alguns monos del parc de Niokolo-Koba, fins i tot dels hipopòtams, per transmetre'ns el vostre coneixement del país i compartir-ho amb nosaltres...

és per tot això i moltes altres coses que queden al tinter i que ja formen part del meu bagatge personal, sols puc dir-vos:

Gràcies!

"albada..."

2011-08-12T16:40:00.004+02:00

cels esplèndids a Monfragüe (PN de Monfragüe, Extremadura)

Me n'aniré de casa,
me n'aniré des camp,
ses oliveres grises
endarrere quedaran

Me n'aniré de casa
pes camí des vent,
potser trobaré tempesta,
tal vegada molt mal temps...

Ma del Mar Bonet

---

uns dies fora, desconnexió o no...

no ho sé!

el cap ple de bromes...

però hi ha una llum a l'horitzó!

petita, intensa...

"cal mirar al cel..."

2011-08-07T01:33:00.002+02:00

boscos a la vall de Gabàs (Midi d'Ossau, Pirineus)

malgrat tot segueixo sent optimista, sé que hi ha llum darrera la foscor, sé que tot és relatiu, i sovint les meves expectatives queden aturades en el brancam que no em deixa avançar...

cal anar endavant, temps hi haurà per "llepar-se" les ferides, ara no és moment, és moment de treure el cap a la llum, i al darrera la resta...

com diu el Lluís:

"no somniem passats,

que el vent s'ha emportat,

una flor d'avui es marceix just a l'endemà,

cal que neixin flors a cada instant

...

enterrem la nit,

enterrem la por,

apartem els núvols que ens amaguen la claror,

hem de veure-hi clar,

el camí és llarg,

i ja no tenim temps d'equivocar-nos"

...

seguirem fent camí, amb la fe posada en el "present" que està arribant...

"temps d'espera..."

2011-08-06T19:03:00.003+02:00

orchis morio (spp picta?) (sta. Maria de Montsant, Albarca)

sempre hi ha un temps d'espera per a cada cosa, esdeveniment o situació, tret de les que ens arriben de manera accidental...

o provocades pels eixelebrats de torn; en podria citar alguns...

...

els anys, malgrat que pesen, ens donen, per contra, aquella visió de "relativitat" de les situacions i dels esdeveniments, aquella mena de coneixement, que no saviesa, que ens fa posar distància a les situacions de l'esdevenir diari i prop futur... no massa més enllà; els fets ens demostren que quan més intentem preveure el que ha de venir, més s'allunyen els esdeveniments d'allò esperat...

potser se'm fa difícil expressar en paraules allò que cada cop crec veure més "clar", la realitat va superant dia a dia, amb escreix, els oracles més pessimistes dels: "Nostradamus", "Orwell", "Leonardo", "Verne", i tanta d'altres...

recordo un proverbi xinés, que diu:

"asseu-te pacientment a la vora del riu, i veuràs les despulles del teu enemic surant"

d'alguna manera fa referència a que la paciència acaba per donar-te la raó...

...

he rellegit l'escrit, i malgrat el "caos" mental que pot donar a entendre, no el vull esborrar, és el que sento, en el moment present, i pot servir-me en un futur per entendre algunes situacions que estic visquen...

"la vida pel davant..."

2011-08-02T16:48:00.005+02:00

feixa del Colom (Montblanc, Tarragona)

"Gaudeix del pànic que et provoca tenir la vida pel davant.
Viu-la intensament, sense mediocritat.
Pensa que dins teu està el futur i acara la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn de qui pot ensenyar-te..."

Walt Withman (1819-1892)

---

aquest poema és ben adient, al meu parer, a la imatge que l'acompanya
en aquest cas, la meva filla petita, Èlia, tot just amb set anys,
s'emparraba pel "camí equipat" o "via ferrata" de la feixa del Colom, prop de Montblanc
no va ser el primer cop que feia algun d'aquests recorreguts,
dos anys abans, ja va fer la cresta dels Castellets fins al cim de les Agudes, al Montseny...
d'alguna manera he volgut fer-la "forta" per superar les dificultats que s'anirà trobant a la vida, segur que no seran tant "clars" com els que te davant dels seus ulls a la foto, però l'ajudaran

fotografia: Guillem Miralles

"de follets i de fades..."

2011-07-31T17:30:00.005+02:00

bosc de faigs a Sta. Fe (Montseny, Barcelona)

a voltes amb la recuperació d'imatges i pensaments vessats en un altre lloc, abans de conèixer la possibilitat de crear el meu espai personal...

han passat tres anys d'ençà que vaig escriure les quatre ratlles que transcric més a baix, i "segueixo" al mateix lloc, avarat...

una mena de por de trencar els lligams que em mantenen "aquí", com a aquell elefant del conte*...

---

entrada realitzada el 15 de juny de 2008...

follets i fades s'hi emmirallen, i s'hi banyen,

les fagedes son els indrets preferits d'aquests habitants dels boscos,

la llum filtrada pel fullatge dona una dimensió i ambient especial a aquests indrets màgics...

lloc més que perfecte per viure-hi en comunió amb la natura,

on sols el que és vital té valor,

on la existència té més i més sentit...

Avui el meu "jo" és absent i s'ha negat i s'ha negat a viure la mundanitat del present,

el meu "jo" és vagant lliure per dins aquests indrets,

intentant trobar els follets i les fades per jugar a cuita amagar de manera entremaliada,

i sense lleis que obliguin a viure com "és" manat,

en tot cas, sols respectant-nos els uns als altres...

s@lut, companys!

bevem la vida que sols son dos dies,

un ja l'hem viscut,

i del que queda,

mig,

fa mal temps...

---

* EL ELEFANTE ENCADENADO

Cuando yo era chico me encantaban los circos, y lo que más me gustaba de los circos eran los animales. También a mí como a otros, después me enteré, me llamaba la atención el elefante.
Durante la función, la enorme bestia hacía despliegue de peso, tamaño y fuerza descomunal... pero después de su actuación y hasta un rato antes de volver al escenario, el elefante quedaba sujeto solamente por una cadena que aprisionaba una de sus patas a una pequeña estaca clavada en el suelo.
Sin embargo, la estaca era sólo un minúsculo pedazo demadera apenas enterrado unos centímetros en la tierra. Y aunque la cadena era gruesa y poderosa me parecía obvio que ese animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su propia fuerza, podría, con facilidad, arrancar la estaca y huir.
El misterio es evidente:
¿Qué lo mantiene entonces? ¿Por qué no huye?
Cuando tenía cinco o seis años, yo todavía confiaba en la sabiduría de los grandes. Pregunté entonces a algún maestro, a algún padre, o a alguna tía por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explicó que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado...
Hice entonces la pregunta obvia:
Si está amaestrado ¿por qué lo encadenan?
No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente.
Con el tiempo me olvidé del misterio del elefante y la estaca... y sólo lo recordaba cuando me encontraba con otros que también se habían hecho la misma pregunta.
Hace algunos años descubrí que por suerte para mí alguien había sido lo bastante sabio como para encontrar la respuesta:
El elefante del circo no escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño.
Cerré los ojos y me imaginé al pequeño recién nacido sujeto a la estaca.
Estoy seguro de que en aquel momento el elefantito empujó, tiró y sudó tratando de soltarse. Y a pesar de todo suesfuerzo no pudo.
La estaca era ciertamente muy fuerte para él.
Juraría que se durmió agotado y que al día siguiente volvió a probar, y también al otro y al que le seguía...
Hasta que un día, un terrible día para su historia, el animal aceptó su impotencia y se resignó a su destino.
Este elefante enorme y poderoso, que vemos en el circo, no escapa porque cree que NO PUEDE.
Él tiene registro y recuerdo de su impotencia, de aquella impotencia que sintió poco después de nacer.
Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese registro.
Jamás... jamás... intentó poner a prueba su fuerza otra vez...

"l'esglèsia del Mar"

2011-07-31T13:25:00.004+02:00

sta. Maria del Mar (pla de la Ribera, Barcelona)

...

el 2 de juny del 2008 vaig ser a la capital,

vaig aprofitar el bon dia per donar un volt pels barris vells...

l'església del Mar era oberta i il·luminada, així que: oli en un llum!

---

estic recuperant una part de la meva memòria fotogràfica,

aquesta és una de les fotos de les que tinc molt bon record,

època, lloc...

foto publicada al "blocdefotos"

"no t'aturis..."

2011-07-29T01:14:00.007+02:00

lilium martagon (gorges de Carançà, Cerdanya, França)

"sorgirà un ordre nou

i els seus homes seran

el sacerdot de l'home,

i cada home serà

el seu propi sacerdot"

- - - - -

avui vull compartir un poema, no és meu, ja voldria;

de cop tot sembla que "desapareix"; i, un bri, un sol bri, ocasiona un esclat...

gràcies, has estat "providencial", has aparegut en el moment oportú,

has fet que "veiés" una mica de claror, on sols hi veia foscor...

gràcies

...

aquí us deixo el poema del que parlaba,

gaudiu-lo en tota la seva lusidesa i profunditat,

no l'he volgut traduir al català, així no hi aporto "res" de meu...

"no dejes que termine el dia sin haber crecido un poco,

sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.

No te dejes vencer por el desaliento.

No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,

que es casi un deber.

No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.

No dejes de creer que las palabras y las poesías

sí pueden cambiar el mundo.

Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.

Somos seres llenos de pasión.

La vida es desierto y oasis.

Nos derriba, nos lastima,

nos enseña,

nos convierte en protagonistas

de nuestra propia historia.

Aunque el viento sople en contra,

la poderosa obra continua:

Tu puedes aportar una estrofa.

No dejes nunca de soñar,

porque en sueños es libre el hombre.

No caigas en el peor de los errores:

el silencio.

La mayoria vive en un silencio espantoso.

No te resignes.

Huye.

...

La experiencias de quienes nos precedieron,

de nuestros "poetas muertos",

te ayudan a caminar por la vida.

La sociedad de hoy somos nosotros:

los "poetas vivos".

No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas..."

Walt Withman

"senzillesa..."

2011-07-28T17:46:00.007+02:00

a la vora d'un camí qualsevol...

fa temps, vaig publicar tot un seguit de fotografies en un bloc de fotos, algunes d'elles acompanyades d'algun comentari...
avui he retrobat el bloc, aquesta entrada m'ha cridat la atenció, i l'he volgut tenir dins del meu bloc personal
la vaig penjar un diumenge, prop de la mitjanit, el set de setembre d'ara fa tres anys...
segur que la meva captura va estar condicionada per la contemplació d'una exposició de fotos que la Angie va fer a Cornudella...

"juliol, nostàlgia..."

2011-07-19T16:15:00.014+02:00

rètol de les "24 hores" de l'any 1983 (Montjuic)

motos "a tocar", a l'àngul de Miramar... (Montjuic)

... però no hi ha res com haver viscut en primera persona com a cap de control a la corba de Miramar, del vell i bell circuit de Montjuic la màgia un any darrera un altre, veure les Bultaco 360 "Montjuïc", les Ducati 750 i 860 amb en Grau i... Canyelles, la OSSA 1000, "Byra" amb dos motors de "yankee" acoblats, o les Honda "Bol d'Or", o les Kawasaki "verdes" de Godier-Genoud...

sempre coincidint amb el primer cap de setmana de juliol, passant-te pel costat mentre treies un caigut o escombraves oli escopit per algun d'aquestes "monstres"...

puc recordar el dia que en Víctor Palomo, va colisionar just abans de la corba, amb un altra participant, i el vam haver de treura com vam poder, per que la col·lisió es va produïr a la part interna del circuit, i les assistències eren a l'exterior...

aquelles llargues nits, especialment cap a la matinada, amb una calor xafogosa, que passavem com podíem amb orxata i granitzat de can Sirvent al carrer del Parlament, de Barcelona...

penso que ara tot ha perdut "autenticitat", això sí, s'ha guanyat amb seguretat... el darrer any de la cursa al "circuit", l'any 1986 va costar la vida d'en Mingo Boronat

---

ho sento si sona "nostàlgic", però va ser una de les meves múltiples facetes viscudes...

rètol i foto, capturades a la xarxa

"tot recordant..."

2011-07-19T01:05:00.006+02:00

massís d'Aneto (tuc de Ballivierna, Osca)

no puc dormir...

aquest vespre, amb uns bons amics de muntanya, de la colla de la Comissió d'Infants del CEC, hem estat parlant de sortides que poden fer des de la estada del campament d'estiu a la vall de Benasc, prop de los llanos del Hospital...

reguitzell de cims com el Salvaguarda, Aragüells, Aneto, Perdiguero... han anat desfilant, i han anat venint records de jornades alpines, resseguint crestes pirenaiques, de la ma de les ressenyes del llibre de'n Miquel Capdevila, "los tres miles del Pirineo en 30 jornadas"...

què lluny em sembla aquell primer cop que en Benjamí, el meu company d'escalada de tota la vida, em va trucar per demanar-me si volia acompanyar-lo a fer la travessa del Mont Perdut...

havia quedat que duria la Rosa, el Lluís, i el Jordi, tres mestres de l'escola de música de Ponts, no en vaig dubtar, el Benjamí ha estat sempre per a mi el meu "guia" i haver estat escollit per ell, era tot un honor i un reconeixement alhora...

el 9 de juliol de 1994, vaig anar cap a Ponts i vam fer cap a Ordesa, en arribar al pont dels Navarros, gir a l'esquerra i cap a Bujaruelo, on fem un àpat, i agafem els trastets per remuntar la vall del mateix nom fins al coll homònim, on arribem després de prop de tres hores d'ascensió i prop de 1000 metres de desnivell; preparem l'indret per passar-hi la nit fent bivac, tot observant una posta de sol com sols es pot veure quan ets dalt de les muntanyes...

l'endemà, d'hora, esmorzar i amunt!

passem pel coll de Serradets, l'espectacle que se'ns obre vers la vall de Gavarnie i la impressionant cascada del mateix nom, que cau prop de 600 metres, em deixa sense al·lè, quina meravella!

una estona al refugi per contemplar aquest indret impressionant, per tot seguit, remuntar fins la bretxa de Roldan, dirigint les nostres passes vers el primer tres mil del dia, el Taillon (3144 m)

de tornada, voltegem la falsa Bretxa i el pic de Bazillac, i ens aturem a la bretxa per fer una mossada, encara recordo la conversa, oi Benjamí? la pregunta va ser: creieu en Déu?

a la vista de tot el que ens envoltava, va resultar d'entrada una mica, podria dir "surrealista", però absolutament adient a l'entorn; aquella pregunta però, va provocar allò que es pretenia: controvèrsia i debat... però encara ens quedava un llarg camí

baixem per les congestes del pedestal del Casco en direcció al pas de los Sárrios, i remuntem, amb l'ajut d'un cable que fa de passamà, fins la part alta i seguim per les vires superiors en direcció als pics de la Cascada...

arribats al peu d'una gran fita, m'apropo a la vessant nord, la que mira cap a la vall de Gavarnie; la vista és impressionant, la vall s'obre als meus peus, estic per sobre de l'inici de la caiguda de la cascada, el cel és net i la llum increïble, tot és perfecte, em sento feliç de ser on sóc, amb la gent que som... però, en Benjamí em diu que potser haurem de fer bivac abans d'hora, en Lluís està molt esgotat, aquesta és la seva primera "gran" excursió, i segurament el cor ha pogut més que les cames...

hi ha un bon indret per fer el bivac, preparem les coses, sopem, tan sols son les set del vespre i és, encara, ple dia; em fico al sac de dormir i faig una primera dormida fins quasi be les deu del vespre, em desperto i contemplo com el sol s'està ponent i il·lumina les crestes cimeres del Marboré i el Mont Perdut, la visió és encara avui dia, al davant meu... nit d'estrelles i córrer la lluna pel cel

al matí, ens posem en marxa cap al llac Gelat, i després enfilem cap al corredor que ens ha de menar al cim del Mont Perdut, la pujada se'm fa feixuga, he de dir que en tots els meus anys de muntanya, va se potser, la que més em va costar, cada dues passes havia d'aturar-me a recuperar l'al·lè...

però va valer la pena; contemplar des del cim estant del Mont Perdut, la vall d'Ordesa, el pic del Descargador als peus, la carena que ens havia dut fins allí des de la bretxa de Roldan amagada darrera del Casco, amb el Taillon una mica més enllà, i pensar que 24 hores abans érem al seu cim, son sensacions inesborrables, de fet, han passat disset anys i recordo fil per randa tota la travessia

des de dalt del cim, veiem un núvol, i comento amb en Benjamí que ens mullarem tot baixant i que caldria anar fent, així doncs, desfem el camí prenent compte a la zona de la "escupidera", indret on s'han produït molts accidents, i anem devallant en direcció al refugi de Góritz... abans d'arribar-hi, una primera descarrega d'aigua amb una mica de calamarsa del núvol que hem vist al cim, ens acompanya un bon tros de camí

arribem a Góritz i sense aturar-nos ens dirigim cap a les clavilles de Soaso, hi baixem fins al peu de la cascada de la Cua de Cavall, on ens refresquem malgrat tornar a plovisquejar, mengem una mica, i santornem-hi!

ara sí, el desgast físic comença a passar factura en els tres músics, i veient com van les coses, comento amb en Benjamí que agafo la directa per anar a recollir el cotxe que està més avall de la Pradera, i així avancem estona i els hi estalviem un grapat de camí als tres companys; enfilo doncs tot sol la baixada per les grades de Soaso, arribant a les cascades de Arripas, de la Cueva i del Estrecho, i seguint avall cap a l'aparcament... recullo el cotxe del Benjamí i refaig el camí fins la Pradera, on encara em tocarà esperar-los una hora llarga més

ens canviem i decidim anar a sopar a Broto, si ens en donen; tenim sort, fem un sopar de "festa" després de tres dies de trescar per la muntanya...

---

aquesta va ser la meva primera travessa pirenaica, una de les més espectaculars i boniques, i d'afegit vam fer tres cims de tres mil metres, una bona experiència, humana i muntanyenca

"catorze de juillet..."

2011-07-15T00:19:00.005+02:00

madame "Eiffel" (14/07/2008, Paris)

la madame de Paris,

l'obra del geni Eiffel,

que havia de ser construïda a Barcelona,

i es va desestimar!

els catalans sempre tant clarividents...

tot i així, la obra havia de ser enderrocada després de la exposició internacional...

i vet aquí que resta ben erecta i cofoia,

qui ho diria, 122 anys més tard,

això sí, com a tota dama, li cal algun retoc de pintura de tant en tant...

tan sols 50 tones cada 5 anys!

he volgut fer aquest post, per que tal dia com avui,

"catorze de juillet", dia de la presa de la Bastille,

diada de la festa nacional francesa,

de record de la caiguda de la reialesa i la aristrocàcia

per part de la burgesia...

tot un símbol on ens hauríem d'emmirallar "sovint"

---

he volgut retre d'aquesta manera, un record a la meva segona estada a la capital francesa,

ara fa d'aquest fet, tres anys,

i va ser quan va ser feta la foto del post

al vespre...

vaig assistir al un castell de focs d'artifici de més bella factura i llarga durada,

que mai he vist

"llums i ombres..."

2011-07-08T15:41:00.002+02:00

el Portalet (vall de Tena, Osca)

llums i ombres de bon matí,

aquestes ens duen alegria,

alegria d'una jornada esplèndida...

si les llums i les ombres succeeixen durant el decurs del dia,

poden indicar temps revoltats,

oratge a la atmosfera...

si ens arriben cap al vespre,

son auguri de celatges rogencs,

els que ens hi dediquem, sabem que sovint són força fotogènics...

sempre però, sabem que tard o d'hora,

darrera d'una tempesta arriba la bonança,

i l'aire resta aleshores més clar i transparent...

a terra però hi queden restes de fulles,

arrencades de manera virulenta per la força dels elements,

que no han estat capaços de mesurar la seva força...

no serveix de res llepar-se les ferides,

és hora de mirar endavant,

i gaudir del regal que ens ofereix la natura...

i la existència