
... ara fa 35 anys!
De bon matí, i després de dormir a la cova, l'Enric i jo ens dirigim a fer la via CADE, als Terradets.
1a tirada, la faig de primer de corda, la 2a, l'Enric, la 3a la torno a fer jo, pel recorregut ja hem adelantat tres cordades... anaven lents i nosaltres molt be. La 4a, en lloc de fer-la ell, quedem que la faig jo i ell farà de primer la del "dau"...
Destí? sort? mai ho sabré! però va marcar la resta de la meva vida.
Eren poc més de 2/4 de nou, per evitar les cordes de la cordada del davant, vaig passar més amunt que ells, un cop pasada la gran sabina i en superar un pas de costat, s'arrenca un bloc i... em trobo 40 metres més a vall, penjant de les cordes; d'esquena a lapared, mirant el que m'envoltava, amb una perplexitat dins meu que no m'acabava.
Pel meu davant passen ràpid, molt ràpid les imatges: primer la sabina, intentant d'agafar-m'hi, hi va anar de ben poc; seguidament, vaig veure passar amunt l'Enric i els altres escaladors que eren a la reunió; desprès... rés!
Vaig tenir sort que l'Enric va poder aguantar la sotragada; sino, ara seriem tots dos, 200 metres avall estavellats a la via del tren, o encara pitjor: al riu.
Escolto els crits: "obelix", "obelix"... responc de manera automàtica: no m'he fet res, ara pujo!
I ara sí, ara sí que me n'adono del que ha passat, no puc possar cap del dos peus a la paret.
A l'esquerra tinc la sensació de tenir un flam en lloc de cama; el dret, tot i fer-me mal, m'hi puc recolzar una mica, impossible però fer rés per mi mateix.
Després vindran totes les maniobres de corda per sortir de la paret, poder-me dur fins al cotxe d'uns companys i d'allí a l'hospital de Tremp.
Radiografies, reducció del desllorigament del turmell esquerra, enguixat de les dues cames...
Vull agrair a les monges que em van atendre i al dr. Pasqual que va fer una bona feina.
...
ara, 35 anys desprès, segueixo pensant que aquell dia vaig tornar a nèixer, és com una segona oportunitat que em va donar la vida.
...
El meu àngel de la guarda es va guanyar les "ales"; gràcies!