dilluns, 28 de gener del 2013

"mocador..."

1982, iaia Remei, Laia i avi Bartomeu

fa uns dies, mentre atenia un pacient al CAP on treballo, i al fil d'una conversa intranscendent amb ell, em va preguntar d'on era fill
al respondre que vaig nàixer a Barcelona, em va dir que ell hi va ser-hi uns anys estudiant...

fins aquí, rés d'estrany, però em va dir que ho va fer als Salesians de Sarrià; ara sí, hi vaig parar més atenció i li vaig preguntar durant quins anys, doncs atesa la seva edat podia haver coincidit en el temps amb el meu avi que hi va treballar
en dir els anys, vaig confirmar les meves sospites, i aleshores li vaig preguntar si recordava que, qui li entregava les eines per fer les pràctiques, es deia Bartomeu; els ulls se li van il·luminar en recordar-ho...
aleshores, vaig recuperar unes fotos que sempre tinc sempre a l'abast, i en veure-la, ho va asseverar "sí, és aquest el que era al taller"

ja ho podeu veure, la vida és com un mocador!

més de 35 anys més tard, algú que no hagués pogut imaginar mai, era, d'alguna manera, algú proper a mi, si més no per haver coincidit durant un temps, amb el meu avi; aquest que amb una bata d'estar per casa, juntament amb la seva esposa, la meva estimada iaia Remei, i la meva filla gran la Laia; posen a la glorieta del seu pis del carrer de Provença, 110, de Barcelona

"el món és un mocador"... 

i com diria una antiga companya de feina: 
"... ple de mocs, per més senyes"!




divendres, 18 de gener del 2013

"serenor..."

marges de pedra seca (Ulldemolins, Priorat)

sols són tres cents metres...
tres cents metres que separen el silenci, del brogit...
cal deixar l'asfalt i endinsar-se una mica sota el recer de la muntanya...
aquesta muntanya plena de mística i pau, de silenci i de vida...
el soroll de l'aire i dels pocs ocells que queden en aquests temps hivernals...
observo merles i gaigs, cueretes i verderols...
sota el vessant nord del massís, amb l'esguard vers ponent, la vall del Silenci... es "sent"!
murs de pedra seca vora el camí, ametllers just al caire, per, segons he escoltat dir, no haver de pagar el delme...
època de clergues i noblesa que escuraven de tot a reu... com ara!
però, fujo d'aquest pensament "obscè", la ment vol volar lliure, sense horitzons foscos...
tan sols la llum i el paisatge, els sons i les olors, gaudiment sencer de l'ànima gràcies als sentits...
els ulls mostren el que miren...
les oïdes, allò que senten...
la pell, el fred i l'aire...
les narius, flairegen els aromes...
les mans acaronen les pedres i matolls, i juntament amb els braços rodegen arbres centenaris...
les cames, em transporten d'un racó a un altre, quin d'ells més tranquil...
contemplant el que m'envolta, amb tots els sentits... 
tan sols l'estrip d'una esllavissada gegantina, ocorreguda no fa massa temps, trenca la serenor de tot el conjunt...
no obstant, encara sembla donar un punt de realisme al conjunt, que, d'altra banda, fora massa perfecte... 
Montsant, tant prop i tant desconegut, potser gràcies a això, serves aquesta aura mística que t'envolta...

n'estic agraït











dimarts, 1 de gener del 2013

"2013..."

assaig d'espai negatiu 
una bombeta il·luminant la foscor...
entelada per fums, i plena de borrissol,
ho veig com una al·legoria d'aquest 2013...

malgrat la foscor que la circumda... 
la seva llum ens permet veure lleugerament el que l'envolta,
esperem que aquest 2013 ens dugui un punt de llum i referència, semblant

us deixo aquesta imatge amb un cert regust d'esperança...








nota: foto realitzada el 26/08/2009, càmera Olympus €-500 + objectiu Zuiko 50-200 mm, f: 2,8...