diumenge, 31 de juliol del 2011

"de follets i de fades..."

bosc de faigs a Sta. Fe (Montseny, Barcelona)

a voltes amb la recuperació d'imatges i pensaments vessats en un altre lloc, abans de conèixer la possibilitat de crear el meu espai personal...
han passat tres anys d'ençà que vaig escriure les quatre ratlles que transcric més a baix, i "segueixo" al mateix lloc, avarat...
una mena de por de trencar els lligams que em mantenen "aquí", com a aquell elefant del conte*...

---
entrada realitzada el 15 de juny de 2008...

follets i fades s'hi emmirallen, i s'hi banyen,
les fagedes son els indrets preferits d'aquests habitants dels boscos,
la llum filtrada pel fullatge dona una dimensió i ambient especial a aquests indrets màgics...
lloc més que perfecte per viure-hi en comunió amb la natura,
on sols el que és vital té valor,
on la existència té més i més sentit...
Avui el meu "jo" és absent i s'ha negat i s'ha negat a viure la mundanitat del present,
el meu "jo" és vagant lliure per dins aquests indrets,
intentant trobar els follets i les fades per jugar a cuita amagar de manera entremaliada,
i sense lleis que obliguin a viure com "és" manat,
en tot cas, sols respectant-nos els uns als altres...

s@lut, companys!
bevem la vida que sols son dos dies,
un ja l'hem viscut,
i del que queda,
mig,
fa mal temps...

---

* EL ELEFANTE ENCADENADO

Cuando yo era chico me encantaban los circos, y lo que más me gustaba de los circos eran los animales. También a mí como a otros, después me enteré, me llamaba la atención el elefante.
Durante la función, la enorme bestia hacía despliegue de peso, tamaño y fuerza descomunal... pero después de su actuación y hasta un rato antes de volver al escenario, el elefante quedaba sujeto solamente por una cadena que aprisionaba una de sus patas a una pequeña estaca clavada en el suelo.
Sin embargo, la estaca era sólo un minúsculo pedazo demadera apenas enterrado unos centímetros en la tierra. Y aunque la cadena era gruesa y poderosa me parecía obvio que ese animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su propia fuerza, podría, con facilidad, arrancar la estaca y huir.
El misterio es evidente:
¿Qué lo mantiene entonces? ¿Por qué no huye?
Cuando tenía cinco o seis años, yo todavía confiaba en la sabiduría de los grandes. Pregunté entonces a algún maestro, a algún padre, o a alguna tía por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explicó que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado...
Hice entonces la pregunta obvia:
Si está amaestrado ¿por qué lo encadenan?
No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente.
Con el tiempo me olvidé del misterio del elefante y la estaca... y sólo lo recordaba cuando me encontraba con otros que también se habían hecho la misma pregunta.
Hace algunos años descubrí que por suerte para mí alguien había sido lo bastante sabio como para encontrar la respuesta:
El elefante del circo no escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño.
Cerré los ojos y me imaginé al pequeño recién nacido sujeto a la estaca.
Estoy seguro de que en aquel momento el elefantito empujó, tiró y sudó tratando de soltarse. Y a pesar de todo suesfuerzo no pudo.
La estaca era ciertamente muy fuerte para él.
Juraría que se durmió agotado y que al día siguiente volvió a probar, y también al otro y al que le seguía...
Hasta que un día, un terrible día para su historia, el animal aceptó su impotencia y se resignó a su destino.
Este elefante enorme y poderoso, que vemos en el circo, no escapa porque cree que NO PUEDE.
Él tiene registro y recuerdo de su impotencia, de aquella impotencia que sintió poco después de nacer.
Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese registro.
Jamás... jamás... intentó poner a prueba su fuerza otra vez...

"l'esglèsia del Mar"

sta. Maria del Mar (pla de la Ribera, Barcelona)

...
el 2 de juny del 2008 vaig ser a la capital,
vaig aprofitar el bon dia per donar un volt pels barris vells...
l'església del Mar era oberta i il·luminada, així que: oli en un llum!
---
estic recuperant una part de la meva memòria fotogràfica,
aquesta és una de les fotos de les que tinc molt bon record,
època, lloc...

foto publicada al "blocdefotos"

divendres, 29 de juliol del 2011

"no t'aturis..."

lilium martagon (gorges de Carançà, Cerdanya, França)

"sorgirà un ordre nou
i els seus homes seran
el sacerdot de l'home,
i cada home serà
el seu propi sacerdot"

- - - - -

avui vull compartir un poema, no és meu, ja voldria;
de cop tot sembla que "desapareix"; i, un bri, un sol bri, ocasiona un esclat...
gràcies, has estat "providencial", has aparegut en el moment oportú,
has fet que "veiés" una mica de claror, on sols hi veia foscor...
gràcies
...
aquí us deixo el poema del que parlaba,
gaudiu-lo en tota la seva lusidesa i profunditat,
no l'he volgut traduir al català, així no hi aporto "res" de meu...


"no dejes que termine el dia sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continua:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoria vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
...
La experiencias de quienes nos precedieron,
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida.
La sociedad de hoy somos nosotros:
los "poetas vivos".
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas..."

Walt Withman


dijous, 28 de juliol del 2011

"senzillesa..."

a la vora d'un camí qualsevol...

fa temps, vaig publicar tot un seguit de fotografies en un bloc de fotos, algunes d'elles acompanyades d'algun comentari...
avui he retrobat el bloc, aquesta entrada m'ha cridat la atenció, i l'he volgut tenir dins del meu bloc personal
la vaig penjar un diumenge, prop de la mitjanit, el set de setembre d'ara fa tres anys...
segur que la meva captura va estar condicionada per la contemplació d'una exposició de fotos que la Angie va fer a Cornudella...

dimarts, 19 de juliol del 2011

"juliol, nostàlgia..."

rètol de les "24 hores" de l'any 1983 (Montjuic)


motos "a tocar", a l'àngul de Miramar... (Montjuic)


... però no hi ha res com haver viscut en primera persona com a cap de control a la corba de Miramar, del vell i bell circuit de Montjuic la màgia un any darrera un altre, veure les Bultaco 360 "Montjuïc", les Ducati 750 i 860 amb en Grau i... Canyelles, la OSSA 1000, "Byra" amb dos motors de "yankee" acoblats, o les Honda "Bol d'Or", o les Kawasaki "verdes" de Godier-Genoud...

sempre coincidint amb el primer cap de setmana de juliol, passant-te pel costat mentre treies un caigut o escombraves oli escopit per algun d'aquestes "monstres"...
puc recordar el dia que en Víctor Palomo, va colisionar just abans de la corba, amb un altra participant, i el vam haver de treura com vam poder, per que la col·lisió es va produïr a la part interna del circuit, i les assistències eren a l'exterior...

aquelles llargues nits, especialment cap a la matinada, amb una calor xafogosa, que passavem com podíem amb orxata i granitzat de can Sirvent al carrer del Parlament, de Barcelona...

penso que ara tot ha perdut "autenticitat", això sí, s'ha guanyat amb seguretat... el darrer any de la cursa al "circuit", l'any 1986 va costar la vida d'en Mingo Boronat

---

ho sento si sona "nostàlgic", però va ser una de les meves múltiples facetes viscudes...

rètol i foto, capturades a la xarxa


"tot recordant..."


massís d'Aneto (tuc de Ballivierna, Osca)

no puc dormir...

aquest vespre, amb uns bons amics de muntanya, de la colla de la Comissió d'Infants del CEC, hem estat parlant de sortides que poden fer des de la estada del campament d'estiu a la vall de Benasc, prop de los llanos del Hospital...
reguitzell de cims com el Salvaguarda, Aragüells, Aneto, Perdiguero... han anat desfilant, i han anat venint records de jornades alpines, resseguint crestes pirenaiques, de la ma de les ressenyes del llibre de'n Miquel Capdevila, "los tres miles del Pirineo en 30 jornadas"...

què lluny em sembla aquell primer cop que en Benjamí, el meu company d'escalada de tota la vida, em va trucar per demanar-me si volia acompanyar-lo a fer la travessa del Mont Perdut...
havia quedat que duria la Rosa, el Lluís, i el Jordi, tres mestres de l'escola de música de Ponts, no en vaig dubtar, el Benjamí ha estat sempre per a mi el meu "guia" i haver estat escollit per ell, era tot un honor i un reconeixement alhora...
el 9 de juliol de 1994, vaig anar cap a Ponts i vam fer cap a Ordesa, en arribar al pont dels Navarros, gir a l'esquerra i cap a Bujaruelo, on fem un àpat, i agafem els trastets per remuntar la vall del mateix nom fins al coll homònim, on arribem després de prop de tres hores d'ascensió i prop de 1000 metres de desnivell; preparem l'indret per passar-hi la nit fent bivac, tot observant una posta de sol com sols es pot veure quan ets dalt de les muntanyes...
l'endemà, d'hora, esmorzar i amunt!
passem pel coll de Serradets, l'espectacle que se'ns obre vers la vall de Gavarnie i la impressionant cascada del mateix nom, que cau prop de 600 metres, em deixa sense al·lè, quina meravella!
una estona al refugi per contemplar aquest indret impressionant, per tot seguit, remuntar fins la bretxa de Roldan, dirigint les nostres passes vers el primer tres mil del dia, el Taillon (3144 m)
de tornada, voltegem la falsa Bretxa i el pic de Bazillac, i ens aturem a la bretxa per fer una mossada, encara recordo la conversa, oi Benjamí? la pregunta va ser: creieu en Déu?
a la vista de tot el que ens envoltava, va resultar d'entrada una mica, podria dir "surrealista", però absolutament adient a l'entorn; aquella pregunta però, va provocar allò que es pretenia: controvèrsia i debat... però encara ens quedava un llarg camí
baixem per les congestes del pedestal del Casco en direcció al pas de los Sárrios, i remuntem, amb l'ajut d'un cable que fa de passamà, fins la part alta i seguim per les vires superiors en direcció als pics de la Cascada...
arribats al peu d'una gran fita, m'apropo a la vessant nord, la que mira cap a la vall de Gavarnie; la vista és impressionant, la vall s'obre als meus peus, estic per sobre de l'inici de la caiguda de la cascada, el cel és net i la llum increïble, tot és perfecte, em sento feliç de ser on sóc, amb la gent que som... però, en Benjamí em diu que potser haurem de fer bivac abans d'hora, en Lluís està molt esgotat, aquesta és la seva primera "gran" excursió, i segurament el cor ha pogut més que les cames...
hi ha un bon indret per fer el bivac, preparem les coses, sopem, tan sols son les set del vespre i és, encara, ple dia; em fico al sac de dormir i faig una primera dormida fins quasi be les deu del vespre, em desperto i contemplo com el sol s'està ponent i il·lumina les crestes cimeres del Marboré i el Mont Perdut, la visió és encara avui dia, al davant meu... nit d'estrelles i córrer la lluna pel cel
al matí, ens posem en marxa cap al llac Gelat, i després enfilem cap al corredor que ens ha de menar al cim del Mont Perdut, la pujada se'm fa feixuga, he de dir que en tots els meus anys de muntanya, va se potser, la que més em va costar, cada dues passes havia d'aturar-me a recuperar l'al·lè...
però va valer la pena; contemplar des del cim estant del Mont Perdut, la vall d'Ordesa, el pic del Descargador als peus, la carena que ens havia dut fins allí des de la bretxa de Roldan amagada darrera del Casco, amb el Taillon una mica més enllà, i pensar que 24 hores abans érem al seu cim, son sensacions inesborrables, de fet, han passat disset anys i recordo fil per randa tota la travessia
des de dalt del cim, veiem un núvol, i comento amb en Benjamí que ens mullarem tot baixant i que caldria anar fent, així doncs, desfem el camí prenent compte a la zona de la "escupidera", indret on s'han produït molts accidents, i anem devallant en direcció al refugi de Góritz... abans d'arribar-hi, una primera descarrega d'aigua amb una mica de calamarsa del núvol que hem vist al cim, ens acompanya un bon tros de camí
arribem a Góritz i sense aturar-nos ens dirigim cap a les clavilles de Soaso, hi baixem fins al peu de la cascada de la Cua de Cavall, on ens refresquem malgrat tornar a plovisquejar, mengem una mica, i santornem-hi!
ara sí, el desgast físic comença a passar factura en els tres músics, i veient com van les coses, comento amb en Benjamí que agafo la directa per anar a recollir el cotxe que està més avall de la Pradera, i així avancem estona i els hi estalviem un grapat de camí als tres companys; enfilo doncs tot sol la baixada per les grades de Soaso, arribant a les cascades de Arripas, de la Cueva i del Estrecho, i seguint avall cap a l'aparcament... recullo el cotxe del Benjamí i refaig el camí fins la Pradera, on encara em tocarà esperar-los una hora llarga més
ens canviem i decidim anar a sopar a Broto, si ens en donen; tenim sort, fem un sopar de "festa" després de tres dies de trescar per la muntanya...
---
aquesta va ser la meva primera travessa pirenaica, una de les més espectaculars i boniques, i d'afegit vam fer tres cims de tres mil metres, una bona experiència, humana i muntanyenca


divendres, 15 de juliol del 2011

"catorze de juillet..."

madame "eiffel" (París, França)

la madame de Paris,
l'obra del geni Eiffel,
que havia de ser construïda a Barcelona,
i es va desestimar!
els catalans sempre tant clarividents...

tot i així, la obra havia de ser enderrocada després de la exposició internacional...
i vet aquí que resta ben erecta i cofoia,
qui ho diria, 122 anys més tard,
això sí, com a tota dama, li cal algun retoc de pintura de tant en tant...
tan sols 50 tones cada 5 anys!

he volgut fer aquest post, per que tal dia com avui,
"catorze de juillet", dia de la presa de la Bastille,
diada de la festa nacional francesa,
de record de la caiguda de la reialesa i la aristrocàcia
per part de la burgesia...
tot un símbol on ens hauríem d'emmirallar "sovint"

---

he volgut retre d'aquesta manera, un record a la meva segona estada a la capital francesa,
ara fa d'aquest fet, tres anys,
i va ser quan va ser feta la foto del post
al vespre...
vaig assistir a un castell de focs d'artifici de més bella factura i llarga durada,
que mai he vist



divendres, 8 de juliol del 2011

"llums i ombres..."

el Portalet (vall de Tena, Osca)

llums i ombres de bon matí,
aquestes ens duen alegria,
alegria d'una jornada esplèndida...

si les llums i les ombres succeeixen durant el decurs del dia,
poden indicar temps revoltats,
oratge a la atmosfera...

si ens arriben cap al vespre,
son auguri de celatges rogencs,
els que ens hi dediquem, sabem que sovint són força fotogènics...

sempre però, sabem que tard o d'hora,
darrera d'una tempesta arriba la bonança,
i l'aire resta aleshores més clar i transparent...

a terra però hi queden restes de fulles,
arrencades de manera virulenta per la força dels elements,
que no han estat capaços de mesurar la seva força...

no serveix de res llepar-se les ferides,
és hora de mirar endavant,
i gaudir del regal que ens ofereix la natura...

i la existència



dilluns, 4 de juliol del 2011

"roques..."

cala Culip (cap de Creus, Girona)

les llums de primera hora del matí il·luminen les roques "maltractades" de la cala Culip, al parc natural del cap de Creus...
malgrat les seves formes encapdellades i trencades pels llamps i l'oratge, quan aquestes roques reben l'acaronament d'aquests raigs, semblen tenir vida pròpia; sembla que dins seu hi han follets, elfs, o potser son éssers que, algun cop van rebre alguna mena d'encanteri, i han quedat transformats i petrificats per sempre...
fa uns anys, no masses, vaig passar un cap de setmana al vell refugi de pescadors que hi ha a resser d'aquesta cala, cap comoditat, ni tan sols hi ha aigua dolça, però passar-hi la nit, menjar-hi unes sardines escabetxades, i beure una copa de bon vi, en companyia de bons amics i els nostres fills... això no te preu!
i, si com és el cas, t'aixeques amb la primera claror per veure sortir el sol, i aprofites per donar-te un bany a les aigües tranquil·les i protegides d'aquesta cala... aleshores, et pots considerar un ésser privilegiat i molt afortunat!

---
nota: aquesta fotografia la vaig realitzar amb la meva primera càmera digital, una petita Olympus (C-160), al 10 de juliol de 2005, en guardo bon record d'aquesta data

dissabte, 2 de juliol del 2011

"camins..."

via ferrata "teresina" (St. Jeroni, Montserrat)

camins...
camins que ens duen a fites "conegudes",
per recorreguts "incerts",
en sabem de les dificultats,
però no si serem capaços de vèncer-les...

a cops ens hi trobem en un d'aquests,
d'altres ens hi endinsem per voluntat pròpia, o,
empesos per les circumstàncies que ens envolten...

molts cops però, si haguéssim tingut la "habilitat" d'observar la situació des de certa distància,potser hauríem estat capaços d'actuar i decidir de manera menys esvieixada, més objectiva i meditada, però un cop feta la decisió, hi ha el que hi ha, i no es pot tornar endarrere...
sols cercar una solució, o una sortida, digna i "poc" traumàtica; empresa àrdua, que esmerça força recursos, especialment emocionals...

a la meva vida de muntanyenc, m'hi he trobat en situacions difícils; moments de recórrer espais ignots, de cercar camins poc transitats, en condicions poc favorables; aquests, però, quasi be sempre son els que m'han donat més alegries, dels que guardo més bons records, i potser més satisfaccions; les dificultats i l'assoliment de les fites menys conegudes, o amb més esforç, han estat així de manera proporcional ...

rellegint l'escrit, trobo a faltar un final...
hi ha fi? o, potser és la mateixa existència la que ens marca els límits?
penso molts cops que, potser és fàcil dir: fins aquí!
però...

---
mentre estic escrivint això, recordo de manera molt especial una d'elles; va ser de tornada del refugi d'Amitges al parc nacional de sant Maurici i Aigües Tortes; repassant les meves notes, puc afegir que era el 14 de febrer de l'any 2005...

us en contaré la història en una propera entrada...



foto realitzada pel meu bon amic Gil@
a la foto: Amàlia i jo mateix