"28 anys són molts anys..." (01/09)

...

d'entrada desitjar-vos un bon any!


aquest any el comencem be, anirem fent entrades al bloc, a poc a poc, intentant recuperar el ritme perdut


el passat 1 de gener ens vam enlairar des de l'aeroport de Barcelona, en direcció a Marràqueix, per recuperar la memòria d'un viatge realitzat fa 28 anys, sí! vint-i-vuit anys!

sempre havia volgut repetir-lo, però hom proposa i la vida decideix, com de tots és sabut...

com deia, ens enlairem direcció Marràqueix, on arribem a les quatre de la tarda; agafem el cotxe emparaulat, que ens ha estat canviat a darrera hora; finalment la Dacia "Docker" escollida peassa a ser un Peugeot "301", un vehicle menys adient pel circuit que volem fer, però que finalment es comportarà d'allò més be, i amb un consum irrisori (4,6 l/100 km)

el nostre econòmic vehicle, un Peugeot 301

dons be, un cop fetes les formalitats dels papers, i carregades les nostres bosses al enorme maleter, prenem la carretera en direcció a la nostra primera destinació; per fer-ho ens caldrà circunvalar la capital alauita en hora punta... collons, comencem be!

totes les guies diuen el mateix, tots els consells per anar al Marroc ho diuen, la meva anterior experiència també m'ho recordaba... per poc que puguis, mai condueixis de nit al Marroc! si ja és perillós fer-ho de dia, de nit és una loteria; cotxes, camions, motos, tricicles, bicicletes, carros tirats per rucs, vianants... que poden dur, o no, llums o senyalitzacions 

dons be, filament una mica am sort, i una mica am intuició, vam anar a parar, després de 154 km, a Demnate, a quarts de deu del vespre!!! i sense lloc on dormir...

dues passades al poble, ens aturem per demanar informació i... veiem el rètol que hi diu "hotel", hahahahaha... a qualsevol cosa li diuen hotel, però no és hora d'anar amb miraments, encara sort que a adarrera hora ens vam recordar d'agafar els llençol-sac per poder dormir a "qualsevol" lloc...

el dormitori, situat al primer pis, consistia en un catre força gran, amb unes mantes d'higiene dubtosa; una finestra al capçal del llit, i una taula per deixar-hi les coses; no cal dir-ho, el "bany" era al replà, una porta dona a una, perdoneu la paraula, cagadora a peu dret, amb una aixeta i una galleda; i al costat una altra porta on hi ha un plat de dutxa... excuso dir-vos que no ens hi vam dutxar, i de la resta, vam fer el més just per anar passant

al matí, el nostre dormitori no té l'aspecte sòrdit d'ahir al vespre...

com que era tard i no havíem menjat rés, vam demanar si hi havia la opció de menjar quelcom, el que duia l'establiment, amb la amabilitat que caracteritza als marroquins, en general, es va desviure per preparar-nos una tagín que malgrat haver-se fet en menys d'una hora era força mengívola; la tagín es cou habitualment amb el mateix vapor de les verdures, durant unes 2-3 hores a foc lent; mirem-nos-ho pel costat positiu, vam poder sopar quelcom calent quan ja no hi comptàvem; ah! no ens oblidem del sempre present té a la menta... i ja parlarem més endavant de l'aigua

de la mateixa manera i amb llum de dia,  el "restaurant" tampoc sembla tant precari com ahir al vespre...

típica "tagín" magrebí

un cop hem dormit, ens mirem el recorregut que volem fer durant el dia, doncs malgrat haver fet una previsió del què veure, hem d'anar refent la ruta prevista i mprovitzant una mica sobre la marxa... cal estar disposat sempre a fer canvi de plans si s'escau!

avui volem anar a veure Imi n'Ifri o "boca de la gruta" en llengua berber, les cascades d'Ouzoud i les mones de Berberia...

cascades d'Ouzoud, amb unes barcasses que t'apropen al caient d'aigua

dos exemplars de mona de Berberia, espècimen que sols es troba aquí i al penyal de Gibraltar

tota aquesta regió, amb extensions interminables d'oliveres centenàries, és una gran productora d'oli d'una qüalitat excelent; veure camps i feixes arrenglerats i emparrant-se pels turons, nets de males herbes, produeix una agrait esguard

Demnate vista des del mirador anant cap a Imi n-Ifri, es poden observar les olivers integrades dins la ciutat

obrer "manual" reconstruint els murs de tàpia de contenció del camí, i de construcció de parets d'edificis

aquesta primera jornada, no compto la d'ahir al vespre, en la que vam fer 154 km en unes 3 hores, marcarà el ritme diari; fer entre 40 i 50 km a l'hora és un molt bon promig en aquest país

com deia, aquest dos de gener ens ha dut des de Demnate fins a Zaouira-ech-Cheick, 260 km més lluny...

visió de l'exterior de l'hotel vist des de la terrassa superior

esperant que el cuiner ens faci a la brassa, la carn comprada directament al carnisser...

properament la segona entrega del viatge...

"Dindefelo... finalment aigua a dojo"

cascada de Dindefelo (Bandafasi, Senegal)

idíl·lic racó prop de Bandafasi, la capital del país Bassari...
el temps ens estava avisant de pluja, però ens va respectar tant a l'anada, prop d'una hora a peu, com a la tornada, tot i haver de menester les capelines una estona...
per arribar-hi, ens va caler un transport específic, un 4x4 ben "tronat" però que va fer el fet, malgrat sorolls indescriptibles de la transmissió
la mitat de nosaltres va anar a la doble cabina, però l'altra, entre els que m'hi trobava, vam preferir anar a la caixa on hi havia uns travessers a mena da banquetes, gaudint de l'aire i la llum dels cels d'Àfrica...
arribats al campament, peu a terra i camí fins al salt d'aigua de quasi be cent metres de caiguda; algunes s'hi van banyar, jo vaig preferir abstindrem, tot i que el lloc convidava a fer-ho...
unes quantes fotos, respirar la humitat i gaudir del bany d'una nombrosa mainada, ens va tenir entretinguts una bona estona; la pluja ens va fer arrencar i prendre el camí de retorn, però de moment sols va ser un petit xàfec...
de tornada al campament, on ens esperava el dinar, arròs amb pollastre i mango de postres, ben regat amb la sempre present "Gazelle"; tot seguit el 4x4 ens va dur de tornada cap a Kedougou, on ens esperava Babacar
ah! però ens la prometíem felices, la negror del cel que crèiem que ens respectaria, i a la que poc a poc ens hi vam anar endinsant, finalment va descarregar amb tota la seva intensitat, i malgrat el tendal que ens "aixoplugava", però que en tenir més forats que un filat, ens va deixar quasi be més xops que si haguéssim anat a l'aire lliure...
tot va acabar amb un bon tip de riure entre tots nosaltres, una tè calent per recuperar-nos, i una partida de "Mancala"*, entre Medoune Fall i Ramon...
la resta de la tarda fins al campament cooperant Badian, prop de Mako, ens va seguir acompanyant la pluja... som a Senegal i és l'època de pluges, és el que toca!

Medoune Fall jugant Mancala* amb Ramon (Kedougou, Senegal)

*altrament anomenat: ayo, awari, bao, giuthi, lele, omweso, owari, tei, songo, kalaha... segons l'indret on el juguin
hi podeu jugar en línia a: http://s.helan.free.fr/awale/lejeu/jouer/awale.html

"tot recordant..."

massís d'Aneto (tuc de Ballivierna, Osca)

no puc dormir...

aquest vespre, amb uns bons amics de muntanya, de la colla de la Comissió d'Infants del CEC, hem estat parlant de sortides que poden fer des de la estada del campament d'estiu a la vall de Benasc, prop de los llanos del Hospital...

reguitzell de cims com el Salvaguarda, Aragüells, Aneto, Perdiguero... han anat desfilant, i han anat venint records de jornades alpines, resseguint crestes pirenaiques, de la ma de les ressenyes del llibre de'n Miquel Capdevila, "los tres miles del Pirineo en 30 jornadas"...

què lluny em sembla aquell primer cop que en Benjamí, el meu company d'escalada de tota la vida, em va trucar per demanar-me si volia acompanyar-lo a fer la travessa del Mont Perdut...

havia quedat que duria la Rosa, el Lluís, i el Jordi, tres mestres de l'escola de música de Ponts, no en vaig dubtar, el Benjamí ha estat sempre per a mi el meu "guia" i haver estat escollit per ell, era tot un honor i un reconeixement alhora...

el 9 de juliol de 1994, vaig anar cap a Ponts i vam fer cap a Ordesa, en arribar al pont dels Navarros, gir a l'esquerra i cap a Bujaruelo, on fem un àpat, i agafem els trastets per remuntar la vall del mateix nom fins al coll homònim, on arribem després de prop de tres hores d'ascensió i prop de 1000 metres de desnivell; preparem l'indret per passar-hi la nit fent bivac, tot observant una posta de sol com sols es pot veure quan ets dalt de les muntanyes...

l'endemà, d'hora, esmorzar i amunt!

passem pel coll de Serradets, l'espectacle que se'ns obre vers la vall de Gavarnie i la impressionant cascada del mateix nom, que cau prop de 600 metres, em deixa sense al·lè, quina meravella!

una estona al refugi per contemplar aquest indret impressionant, per tot seguit, remuntar fins la bretxa de Roldan, dirigint les nostres passes vers el primer tres mil del dia, el Taillon (3144 m)

de tornada, voltegem la falsa Bretxa i el pic de Bazillac, i ens aturem a la bretxa per fer una mossada, encara recordo la conversa, oi Benjamí? la pregunta va ser: creieu en Déu?

a la vista de tot el que ens envoltava, va resultar d'entrada una mica, podria dir "surrealista", però absolutament adient a l'entorn; aquella pregunta però, va provocar allò que es pretenia: controvèrsia i debat... però encara ens quedava un llarg camí

baixem per les congestes del pedestal del Casco en direcció al pas de los Sárrios, i remuntem, amb l'ajut d'un cable que fa de passamà, fins la part alta i seguim per les vires superiors en direcció als pics de la Cascada...

arribats al peu d'una gran fita, m'apropo a la vessant nord, la que mira cap a la vall de Gavarnie; la vista és impressionant, la vall s'obre als meus peus, estic per sobre de l'inici de la caiguda de la cascada, el cel és net i la llum increïble, tot és perfecte, em sento feliç de ser on sóc, amb la gent que som... però, en Benjamí em diu que potser haurem de fer bivac abans d'hora, en Lluís està molt esgotat, aquesta és la seva primera "gran" excursió, i segurament el cor ha pogut més que les cames...

hi ha un bon indret per fer el bivac, preparem les coses, sopem, tan sols son les set del vespre i és, encara, ple dia; em fico al sac de dormir i faig una primera dormida fins quasi be les deu del vespre, em desperto i contemplo com el sol s'està ponent i il·lumina les crestes cimeres del Marboré i el Mont Perdut, la visió és encara avui dia, al davant meu... nit d'estrelles i córrer la lluna pel cel

al matí, ens posem en marxa cap al llac Gelat, i després enfilem cap al corredor que ens ha de menar al cim del Mont Perdut, la pujada se'm fa feixuga, he de dir que en tots els meus anys de muntanya, va se potser, la que més em va costar, cada dues passes havia d'aturar-me a recuperar l'al·lè...

però va valer la pena; contemplar des del cim estant del Mont Perdut, la vall d'Ordesa, el pic del Descargador als peus, la carena que ens havia dut fins allí des de la bretxa de Roldan amagada darrera del Casco, amb el Taillon una mica més enllà, i pensar que 24 hores abans érem al seu cim, son sensacions inesborrables, de fet, han passat disset anys i recordo fil per randa tota la travessia

des de dalt del cim, veiem un núvol, i comento amb en Benjamí que ens mullarem tot baixant i que caldria anar fent, així doncs, desfem el camí prenent compte a la zona de la "escupidera", indret on s'han produït molts accidents, i anem devallant en direcció al refugi de Góritz... abans d'arribar-hi, una primera descarrega d'aigua amb una mica de calamarsa del núvol que hem vist al cim, ens acompanya un bon tros de camí

arribem a Góritz i sense aturar-nos ens dirigim cap a les clavilles de Soaso, hi baixem fins al peu de la cascada de la Cua de Cavall, on ens refresquem malgrat tornar a plovisquejar, mengem una mica, i santornem-hi!

ara sí, el desgast físic comença a passar factura en els tres músics, i veient com van les coses, comento amb en Benjamí que agafo la directa per anar a recollir el cotxe que està més avall de la Pradera, i així avancem estona i els hi estalviem un grapat de camí als tres companys; enfilo doncs tot sol la baixada per les grades de Soaso, arribant a les cascades de Arripas, de la Cueva i del Estrecho, i seguint avall cap a l'aparcament... recullo el cotxe del Benjamí i refaig el camí fins la Pradera, on encara em tocarà esperar-los una hora llarga més

ens canviem i decidim anar a sopar a Broto, si ens en donen; tenim sort, fem un sopar de "festa" després de tres dies de trescar per la muntanya...

---

aquesta va ser la meva primera travessa pirenaica, una de les més espectaculars i boniques, i d'afegit vam fer tres cims de tres mil metres, una bona experiència, humana i muntanyenca