"somnis i projectes..."

torre Exner 2494 m (Dolomites, Itàlia)

ahir va fer cinc anys que vaig fer aquesta fotografia... cinc anys ja!

la silueta d'Amàlia, retallada per la congesta tardana, i sota la pluja de l'aigua que desgüaça de la part alta, donen un petita idea de les proporcions...

va ser en el si d'una "excursió" d'una setmana a les Dolomites; territori mític en l'entorn de muntanya de la nostra joventut, i que ara Amàlia, Genís, Gila i jo, ens hi vam acostar a la recerca de la bellesa d'aquestes muntanyes i dels seus indrets...

certament son belles, belles i dures!

aquesta imatge, captada al terç inferior de la torre Exner, forma part de la ascensió a la via ferrata de la "Brigada Tridentina", que assoleix el cim de 2494 m de l'esmentada torre, situada en l'entorn de la val Gardena

ens hi vam acostar per tal de veure la seva dificultat, doncs al matí va estar plovent i no veiem clar de fer-la en mija jornada per la tarda

be doncs... com dic, a les dues del migdia érem a la seva base, i ens hi vam anar enfilant com qui no vol la cosa; quan ens en vam adonar ja érem a mitja paret, i anàvem pujant mig rient, mig preocupats per la possibilitat de fer tard, però com a dalt hi ha un refugi, sempre ens hi podíem quedar a dormir i baixar l'endemà

en el recorregut de la ascensió per la ferrata, ens vam trobar "edelweiss" florits, que ens van regalar la vista i els sentits, un bri de vida en un territori rocós, que de primer era fàcil, i es va anar tornant vertical amb algun desplom "marca de la casa"; tot i així, cap a 2/4 de 6 vam fer el cim, contents i feliços després d'haver realitzar els 500 metres de desnivell "vertical"...

ara ens quedava la tornada, i quina tornada!

d'entrada calia passar un pont penjant al buit, no massa difícil, però vèiem el nostre cotxe a l'aparcament, 500 metres a sota nostre... be, tot seguit calia anar a cercar el camí de descens que ens tornaria al nostre mitjà de transport, i bet aquí que no podia començar pitjor, la ruta està marcada com la "666"... i la seva part inicial és tot un seguit de pendents de roca força drets, encara sort que hi havia passamans per ajudar-nos-hi; el descens ens va ocupar prop de dues hores, però el desgast de "frontisses" va ser dels que deixen marca per la resta...

cal dir que vam gaudir de vistes espectaculars, i vam poder observar gran quantitat i diversitat de flora: flor de neu, clematis alpina, àrnica montana, aquilègia atrata...

...

nota:

quan vaig iniciar aquest bloc, feia temps anava darrera d'un projecte personal, la creació d'una pàgina web; la aparició d'aquesta eina, em va decidir per aquest camí, més fàcil, però menys "personal"; la idea era fer una mena de "dia a dia" recuperant activitats realitzades, i de les que encara en guardo el record, activitats de muntanya dels darrers 16 o 17 anys...

sí! pot semblar estrany, però quasi be podria fer un relat de totes les fites assolides en les meves excursions per cims, carenes i crestes dels meus estimats Pirineus...

ara, poc a poc, vull anar fent un recull, el primer d'ells, la escapada al Mont Perdut, realitzada el juliol del 1994, i que va ser la que va donar el tret de sortida de tota la nissaga d'ascensions...

"no podia ser..."

Mesembryanthemum crystallinum (Tabarca, Alacant)

... no podia ser una sortida fotogràfica, sense cap fotografia d'una flor...
aquesta no havia de ser menys!

octubre, han passat quatre mesos des de que la vaig penjar al bloc
curiosament he sabut el seu nom fent un recorregut per les instalacions que hi han al parc natural del "Cabo de Gata", concretament a Rodalquilar, on hi ha un centre d'interpretació
el seu nom en català és "herba de plata", i el científic ja és al peu de foto
cal anar sempre amb els ulls i la ment oberts a tot, mai saps on pots accedir a una informació que et pot ajudar a resoldre temes pendents... o futurs!

---
és curiós, avui he recuperat un missatge enviat a la resta de components del grup amb el que havia de compartir viatge el proper dotze de juliol, amb destinació: Iceland, un somni llargament esperat i desitjat
en el missatge hi ha un cert disgust i fins hi tot un deix d'amargura, no tan sols pel fet de no anar, sinó per veure com hi ha gent que no deixa ser feliç als altres... segurament per la seva pròpia infelicitat...

a la meva vida, hi ha hagut, amb aquest, tres viatges "no fets"
- estiu del 1978: Turquia; hi havíem d'anar una companya d'estudis d'infermeria, junt amb el seu germà i la seva parella, amb cotxe des de Barcelona... ells hi van anar!
- febrer de 1989: Mali; hi havia d'anar amb uns companys de feina de "l'Arnau de Vilanova" de Lleida, travessant el desert de Mauritània, per la ruta del "bidon 5"... ells hi van anar!
- juliol de 2011: Islàndia; vaig ser, junt amb Lourdes, qui va engrescar Iñaki a tornar a la illa i que organitzés un taller de fotografia "salvatge" a la illa, amb la possibilitat de poder fotografiar alguna explosió volcànica... ells marxen d'ací a dues setmanes!

...
el que em preocupa més, no és "no anar-hi", el que si em preocupa, és que no he anat mai ni a Turquia, ni a Mali, malgrat el meu interès en aquestes destinacions, i ben segur i encara més important, haver-ho fet tal com era: amb 2 CV a Turquia, i amb "4x4" travessant el desert a Mali per la famosa ruta del "bidon 5"...
i no voldria que em succeís el mateix amb Islàndia; però fer-ho de la ma d'un gran fotògraf de natura, amb un grup de xalats per la fotografia, a lloms de "4x4" travessant tota l'illa...
es difícil poder aconseguir que es repeteixin les condicions... i això sí que és important!

---
i aquí el meu escrit de "renúncia"

benvolguts companys de "viatge",
em costa molt saber com expressar el que en aquests moments em passa pel cap, les emocions em pugen i baixen de l'estómac a la gola...
algú de vosaltres sap del meu desig d'anar a Islàndia, els que no em coneixeu, si bau llegir la meva presentació, us en podeu fer una idea...
sóc de mena optimista malgrat les múltiples batzegades de la vida, al cap i la fi en el nostre desig rau el veure les coses de manera positiva...
però, quan "altres" persones sols tenen com a fi amargar la vida d'algú, aquest algú, ha de saber preveure, per endavant, el que pot succeir...
en aquests moments, a quatre mesos vista del "nostre" viatge a Islàndia, he de ser previsor i saber que quan la voluntat d'aquest algú es dirigeix a fer "mal" a algú altra, aquest sols pot fer una cosa, evitar les situacions en les quals el primer sigui en una situació de "poder" vers el segon...
be, potser soc "rocambolesc" però haver conviscut per espai de més de 13 anys amb aquest "algú" em fa saber per on poden anar els trets...
finalment i per traduir-ho a llenguatge entenedor:
em sap molt de greu no venir a Islàndia amb vosaltres, però possiblement si segueixo endavant, em pugui trobar haver de renunciar-hi dues setmanes abans, el fet que ho pot provocar és que la mare de dues de les meves filles, enguany pot escollir mes de vacances, i sap que tinc un viatge emparaulat...
els bons entenedors
...
segueixo amb vosaltres...
gràcies a tots

ric@rd

"Tabarca..."

s'hi va...

hi pots reposar...

i t'hi pots banyar...

malgrat que Tabarca podria ser un indret idíl·lic, la especulació urbanística que ha engolit tot el litoral del llevant, també ha fet estralls en aquesta petita illa d'uns mil nou cents metres de llarg i menys de 500 metres d'amplada

aquesta edificació sense control, juntament amb la brossa generada al seu voltant, i que en bona part arriba al seu contorn i entorn, l'han convertida en un lloc malmès i descuidat...

encara sort que els tabarquins, poc més de 10 famílies, fan mans i mànigues per mantenir-la dignificada

tot i així, si ets capaç d'abstreure't i observar, pots recrear la mirada i fins hi tot escoltar els crits de gavines, corb marins, i altres ocells de mar...

i si deixes passar les hores i les hordes de turistes, pots arribar a escoltar el silenci que acompanya al murmuri de les onades...

"seda natural..."

"mastercalss fotografia i conservació" (Tabarca, Alacant)

aquest cop una marina, també és una presa "nocturna"...

mentre vaig fent proves, intento esquivar limitacions de rang dinàmic, de soroll a llargues exposicions...

amb la tasca de fer un "portfolio" amb cinc imatges, que intentin explicar una història, que tingui com a protagonista la illa de Tabarca...

la fotografia que encapçala aquesta entrada, va ser feta en el decurs del taller "masterclass de fotografia i conservació", que es va dur a terme a les instal·lacions de la obra social de la CAM, "los Molinos" a Crevillent (Alacant), a càrrec d'Iñaki Relanzon

"no te detengas..."

cascada "d'Arripas" (vall d'Ordesa, Osca)

avui han caigut "inesperadament" dues lectures davant dels meus ulls,

una de tipus més personal, d'una certa manera d'interactuar davant de la vida i del dia a dia...

l'altra és una poesia del mestre Walt Whitman (1819-1892), que reprodueixo tot seguit;

és en castellà, he preferit no traduir-la abans de fer-ho malament...

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,

sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
“Emito mis alaridos por los techos de este mundo”,
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros “poetas muertos”,
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los “poetas vivos”.

No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas …

"aquelles petites coses..."

18-06-1981 bateig Laia (Tuixent, Alt Urgell)

doncs sí, el que son les coses, tal com molt be ens explica el poema del Joan Manuel*: en un racó, en un paper, en un calaix...

diumenge, en el decurs d'una conversa amb uns bons amics, a casa, vaig voler consultar un llibre, el "Dioscòrides renovado" del mestre Pius Font i Quer, vaig voler consultar dic, les propietats medicinals d'unes plantes; en l'obrir-lo, oh sorpresa! va aparèixer la fotografia que encapçala aquesta entrada...

i, volent saber si hi havia alguna referència, la trobo just al darrera: un petit escrit i una data: 18/06/1991; la data correspon al dia del bateig de Laia, la meva filla gran; curiosament i d'aquí el "joc", tot just aquest dissabte en farà 30 d'anys... del bateig vull dir; com podeu imaginar l'escrit queda entre ella i jo

... de cop, i sense esperar-ho; van anar passant en aquell moment pel meu davant, records, fets, i vivències; tots ells esperen a l'aguait, un descuit per aclaparar-nos amb la seva presència...

*
Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás de la puerta.
Te tienen tan a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando nadie nos ve.

JM Serrat "aquellas pequeñas cosas"

"esclat..."

Centaurea montana (vall de Tena, Osca)

avui he llegit una frase que m'ha fet pensar...

"hi ha persones que lluiten un dia i són bons; n'hi ha que lluiten un any i són millors; n'hi ha d'altres que lluiten molts anys, i són molt bons...

però n'hi ha que lluiten tota la vida, aquestos són imprescindibles!"

Bertolt Brech

quanta veritat i quina clarividència i percepció de l'èsser humà,

de l'èsser humà "bo"

és cert, és ben cert que el que cal és lluitar, lluitar per ser bons, per ser bones persones, per ajudar qui tenim prop...

per intentar fer més amable tot el nostre entorn...

"bellesa captiva"

Ajuga pyramidalis (vall de Tena, Osca)

petita i delicada, pot passar desapercebuda,

sota les bràctees violades i piloses, s'amaguen unes corol·les delicades,

que contrasten pel seu color blau intens,

el seu hàbitat natural son les pastures alpines

"fades i follets..."

regalims d'aigua camí d'Ayous (vall de Gavàs, França)

racó idíl·lic, i màgic...

silenci trencat pels regalims de l'aigua,

atmosfera de llum tamisada per les fulles arbòries...

racó força adient per que fades i follets xipollegin,

ambient ombrívol, perfecte per encanteris i reunions etèries,

indret tranquil i silenciós...

"pal·lidessa..."

narcissus pseudonarcissus (vall de Tena, Osca)

darers exemplars florits...

just a punt de marcir-se, però encara bells...

"primeres llums..."

midi d'Ossau (el Portalet, Osca)

primeres llums il·luminen les crestes somitals del Midi d'Ossau...

darrera d'aquesta imatge, idíl·lica, hi han sentiments retrobats,

sentiments de muntanyenc que mira enlaira i veu els "camins" recorreguts no fa gaire, encara recorda el darrer cop que, amb altres dos companys, Gil@ i Amàlia, va recórrer quasi be fins al cim del petit pic d'Ossau, el més punxegut dels dos; va recórrer dic, l'aresta Peyreget, recorregut elegant i valent, no pas massa difícil, per accedir a aquest cim dels Pirineus

el dia magnífic, no va ser el que va impedir fer cim, ni tan sols la tècnica, ni el cansament, a vegades hem de renunciar per ètica i per amistat...

aquest va ser el darrer "gran" recorregut d'alta muntanya que vaig realitzar, el cim, a escassos vuitanta metres de desnivell, va quedar per millor ocasió...

de moment no ha estat possible tornar-hi, i possiblement no hi torni, no vull dir segur, queda doncs com la darrera fita pendent...

des d'aleshores, ara fa tres anys, hi he tornat dos cops, aquests però no duia la motxilla amb cordes i piolet, aquests cops, duia uns altres estris: càmera de fotos, objectius i trespeus...

ara cerco una altra visió de la muntanya, de baix estant contemplo les belleses a ran de terra; de reüll però, segueixo mirant enlaira i recordo tants i tants moment viscuts, intensos i gravats a la memòria més interna del meu cervell, aquella que segur serà la darrera que perdi; la intensitat de les vivències i dels sentiments viscuts, el compartir amb companys jornades maratonianes d'alta muntanya, el seguir a fil d'aresta les grans fites dels gegants dels Pirineus, han deixat un solc inesborrable...

aquesta imatge sintetitza quasi be tot el que sento quan miro, veig, contemplo, els dos mons que més he estimat: les muntanyes, i la natura; encara sort que la fotografia em permet seguir gaudint d'ambdues; d'una banda puc recuperar i a l'hora gaudir, vells records de les incursions a les meves estimades muntanyes, i de l'altra em permet seguir-ne gaudint tan sols sigui en "terra ferma"...

gràcies Pirineus, gràcies pel que meu donat, he sigut i segueixo sent feliç podent recórrer les valls ara, tant com els cims abans, puc considerar-me un ésser afortunat...

s@lut!

"aigües turbulentes..."

"efecte seda" (riu Arazas, Ordesa)

l'aigua com la ment,

a vegades és turbulenta,

i d'altres és resser de pau...

sols cal,

seguir el curs,

i deixar passar el temps...

temps,

espai,

paciència...

tot te el seu moment,

tot te una raó de ser,

tot és "u"...

"floris Pyrenaeum"

Ciprypedium calceolus (vall de Tena, Osca)

Aquilegia pyrenaica (vall de Tena, Osca)

Anemone ranunculoides (vall de Tena, Osca)

tres mostres més de la bellesa existent a la vall de Tena,

paradís naturalístic en un entorn d'alta muntanya...

totes a tocar, totes al nostre vast,

sols cal tenir l'ull viu i la càmera a punt,

fer l'enquadrament, triar diafragma i velocitat,

asserenar el pols, respirar fons, i...

finalment, prémer l'obturador!

unes altres més per a gaudir tranquil·lament a casa,

per compartir la joia de la seva contemplació amb vosaltres,

per que, com diu l'aforisme:

"cal tenir quelcom per què viure"

"trèvol d'aigua"

Menyanthes trifoliata (vall de Tena, Osca)

va ser una troballa a mitges, prop de la "reina",

possiblement per aquest motiu passa desapercebuda,

és una flor esplèndida, fotogènica i brillant,

he de dir que potser la foto no ho mostri totalment,

però en viu, veure la seva blancor immaculada en mig de l'aiguamoll,

és com un llamp de llum...

de totes les que vaig poder veure i fotografiar, és la que més em va fascinar,

aquest és el motiu de donar-li una entrada sols per a ella...

"Iñaki's team" (vall de Tena i d'Ordesa)

"Iñaki's team" a Ordesa (foto: Jordi Garcia)

aquest és el grup amb el que darrerament surto a entorns de natura a fer fotografia...

no hi som tots, alguns per uns motius o altres no van poder assistir aquest darrer cap de setmana,

cap de setmana que va ser especial per molts motius...

d'entrada, per la companyia d'Iñaki Relanzon, sense ell segurament no existiriem,

la assistència a un curs que va impartir al febrer de 2010, va fer que coincidíssim en Manel, en Jordi G i jo mateix, en un taller de Fotonatura a Ordesa...

posteriorment, al maig del mateix any, i gràcies a un curs de fotografia de viatges, dut a terme en un entorn natural privilegiat, el Montseny; amb classes maratonianes de 3 i 4 hores, organitzat Eva, i amb Iñaki com a docent, va fer que la major part de nosaltres ens coneguèssim...

al setembre, vam tornar a coincidir a la Cerdanya; aquest cop, la escusa va ser un veritable taller de fotografia de natura: nocturna a Eina amb circumpolars incloses, excursió al llac de Malniu, pujada a prat d'Aguiló fotografiant el Cadí...

d'aquí en endavant, ens vam consolidar com a grup, i amb objectius diferents: delta de l'Ebre, cap de Creus, Montseny, la Mussara, Montsant, Matarranya... hem anat confegint un grup d'amics que compartim la afició a la fotografia i a la natura, i també i més important, neguits i riures

be, retornant al fil inicial, i a la vista d'aquesta fotografia de grup, en la que es pot copsar la felicitat general del moment, es pot dir que va ser deguda a molts motius...

el primer ja l'he dit, el "bos" és amb nosaltres, i això ens fa sentir "importants"

la segona, poder capturar fotogràficament parlant, exemplars de flora molt especials i rars, fins al punt que un d'ells, està permanenment vigilat per un grup de tècnics de natura

tot seguit cal destacar el fet de gaudir d'un entorn absolutament encissador: la vall de Tena amb el Midi d'Ossau a la seva capçalera, i el massís de los Infiernos de centinella...

l'endemà, a la vall d'Ordesa: tozal del Mallo, Gallinero... i excursió a les cascades que hi ha a poc més d'una hora de camí de la zona d'aparcament "la Pradera"

les cascades de Arripas, de la Cueva i del Estrecho, formen part, finalment, del nostre "viatge comú" i col·lectiu...

en un altre ordre de coses, i no menys important, no tant pel fet per ell mateix, va ser compartir tots junts una jornada de futbol com és la de lafinal de la "Chamions", on el Barça va fer una demostració d'allò que sap fer molt be: "ser fidel als propis principis", o com diu el seu darrer eslogan: "el valor de tenir valors"...

així doncs, no és gens estranya la felicitat general dels integrants de la sortida... i he volgut compartir-ho!

de tornada, al cap vullen nous reptes: paissatges de Pirineus, brama del Cérvol...

s@lut

nota:

drets d'esquerra a dreta: Ricard, Antonio, Iñaki

a terra en el mateix ordre: Montse, Jordi B, Jordi G, Dori, Claudi, Jessè, Manel, Nani, Júlia i Eva