dissabte, 26 de març del 2011

"conte..." (continuació_1)

aquest sóc jo (setembre de 2010)
...
ara fa uns dies, el 10 de març, vaig escriure el que podria ser un pròleg ...
el que segueix el vaig escriure de tirada seguint les ratlles d'aquest pròleg
tal com hi dic al final, en breu, seguirà!
...

Es ben cert que des de la nostre aparició en aquest mon, passem per múltiples vivències, aquell nen que de petit jugava a ser el “capitan trueno” amb una màscara de cartró, feta amb una caixa de sabates, un escut tret d’una tapa del barril de sabó en pols de rentar la roba, marca “omo”, dins del qual venien unes figuretes de safari: lleons, girafes, rinoceronts... Per acabar l’atrezzo un bocí de roba, el que servia per cobrir el coixí al llit, i una espasa de fusta... Amb això es creia l’heroi que salvava el mon i vivia tantes aventures possibles i impossibles

O quan el mateix bocí de roba servia com a taparabos i es creia el tarzan de torn...

Aquell mateix nen, que amb tan sols cinc o sis anys, es va trobar un manillar de bicicleta, i usant la seva fantasia habitual, i davant la manca de tenir-ne una de real, es dedicava a fer com que anava en bicicleta per tot arreu, sent al mateix temps la riota de molts... Finalment, al voltant dels vuit, va aprendre a anar-hi amb una de “veritat”; un dissabte en va veure una a casa del drapaire del barri una que havien deixat per llençar, podeu imaginat l’estat de la mateixa; no tenia frens, amb els neumàtics desinflats o potser pitjor, rebentats; una bici de talla massa gran per a ell, però tot i així en va aprendre, sol, com quasi be sempre o feia to;, aquell aprenentatge li va costar uns dies de febre i llit, segurament per les suades d’haver d’empènyer carrer amunt la andròmina, per després saber aprendre a aguantar l’equilibri mentre baixava carrer avall; l’esgotament deuria ser important, però va valer la pena, ell ja sabia anar en bicicleta i tenir-ne una o no ja no era l’important, o potser si! En tot cas ara ja no ho sabrem, aquest com altres fets, ja formen part d’aquella vida que ja no és

Podem seguir amb altres històries, com la que el va empènyer a construïr-se una “escopeta” de ganxos, els que van viure els cinquantes, saben de què parlo, doncs be, va esmunyir el cap i va dissenyar-ne una d’especial, amb gallet com les de veritat i no pas com les que es feien tots amb una pinça d’estendre roba, però ho va deixar, era un eina que sols servia per fer mal i això no era del seu interès, ho va veure i entendre en saber que un nen del barri va rebre un impacte a un ull i el va perdre; val a dir que no va ser l’impacte d’un ganxo de cortina, va ser d’una fletxa feta amb barnilles de paraigües; ja podeu veure, se les empescaven totes...

Aquell mateix nen, també feia experiments, la química i la biologia no tenien secrets o quasi be. Un cop va agafar d’un toll uns cap grossos i els va criar fins que en van sortir unes granotetes, o quan va agafar unes larves desconegudes, d’un altra toll, i va acabar descobrint, quan va veure que en mancaven quatre, convertides en mosquits que eren a les parets de la seva habitació...

O el dia que, després de llegir en algun que altre llibre, podeu entendre que no existia el google que tot ho sap, va llegir com dic, que si barreges clorat de potassa, sofre i carbó molt, estàs fent una barreja explosiva, pólvora en diuen; doncs be, com deia, va agafar una quantitat d’aquesta pols i la va posar sota d’una rajola de l’eixample de la seva ciutat i en va donar una puntada a sobre, els tres o quatre primers cops no va succeir res, però en va posar una mica més, i aquest cop, sigui per la quantitat, sigui per la forma en que va donar la puntada, el fet és que el pet que es fa produir va ser espectacular, i la rajola va quedar esmicolada, encara sort que no va ferir ningú

Tots aquests fet, en dono fe, eren fruit d’aquell mateix nen, al voltant dels cinc i els vuit anys... El mateix que amb tan sols tres o quatre, va voler saber que podia succeir si posaba les tisores dins d’un endoll, sort que en aquells temps, la corrent era de tan sols 125 volts, tot i així el llampec que es va produir, no va ser res comparat amb el tro que es va sentir... Van haver de venir els de la companyia elèctrica a reparar els fusibles del carrer, doncs ni els de la casa ni els de l’escala van ser suficients; a tot això la mare, estorada, no entenia res, sols que tenia el fill negre com el carbó de dalt a baix, això sí no en va patir cap cremada, el seu àngel de la guarda particular el seguia protegint de totes les malifetes que s’empescava.

He parlat de la seva ciutat, aquell eixample ara desconegut, on anar a buscar aigua a la font dels Ocellets era una excursió de matinal de diumenge amb el seu avi, una passejada entre les tàpies de la fàbrica de vidriol, que més endavant seguia en mig de camps de conreu i canyissos...

Aquell nen que amb vuit o nou anys, recorria a peu mitja ciutat per anar a escola, per tal d’estalviar-se els cèntims que valia l’autobús, o que si era tard, pujava pel davant i parlava amb el xofer; fets que sols poden ser entesos dins d’aquella època, on la circulació era escassa i els personatges es movien per altres paràmetres; retomant el fil dir que d’aquesta manera aquell marrec podia estalviar-se el pagar el bitllet i la excursió per anar a escola al mateix temps.

Ah! La escola, quins records; lluny queda el pati ple de moreres de la seva escola de petit, amb una olor dolça que ho omplia tot; de les teteres amb la llet calenta que els repartien a l’hora de l’esmorzar, i on hi avocava el cacau amb sucre que duia de casa... El pati on jugava a cavall fort, “churro, mediamanga, mangoentero” en deien aleshores... El català sols a casa dels avis i algun company, a la resta ja se sap, era el que hi havia.

Aquell mateix nen que recorda quan per anar a l’escola al migdia, passava pel costat del carro que omplia d’aigua el dipòsit per tal de regar els escocells, i li donava un rossego de pa al cavall que l’estirava, sota els consells del senyor Juan, el carreter, que li explicava com havia de posar la ma, plana amb el rossego a sobre, i d’aquesta manera el cavall l’agafaria, evitant que el pogués mossegar, mai ho va fer de mossegar-lo.

També va aprendre que no es poden llençar pedres, doncs poden anar a parar a llocs on no es sap si hi ha algú, ho va aprendre en veure que un home, que amb sang a la cara fruit d’una pedra llençada per aquell nen, sense saber on anava, sortia de la rassa per on passaven els trens, i que partia en dos el camí de casa a l’escola...

Records, records que s’acumulen, que sorgeixen un darrere l’altre com cireres d’un plat, n’estires un i la resta van venint; sols, sense cridar-los, en silenci, tan sols per fet de ser recordats i saber que van existir, que van ser viscuts, en definitiva que son indisociables del seu propietari i en formen part

Nadal, records de caga tió, de jugar a casa de la iaia, amb la resta de cosins, de veure qui era capaç de menjar més canelons, canelons fets la tarda del mateix dia de nadal, amb el rostit que feia l’àvia, i menjats a taula el dia de sant Esteve, el dia de festa gran, el dia que calia saber qui dels dos cosins en menjava més, la iaia en feia una safata pels dos galifardeus que amb tan sols deu anys se’n menjaven una de sencera...

Aquell nen que amb tan sols nou anys, va veure sense donar crèdit al que veia, com l’endemà de sant Esteve, queia una nevada tan impresionant que hores d’ara encara es recorda i es fa servir de referència; es va dir aleshores que les cases d’aquell eixample no aguantarien el pes de la neu i que calia netejar els terrats, i no hi havia altra manera de fer-ho que llençant la neu balustrada avall; conseqüentment a aquests fets, la major part dels vehicles que eren aparcats a la vorera en van rebre l’impacte d’aquella neu compactada i molts en van resultar abonyegats.

Aquests van ser els darrers nadals que aquell vailet va viure amb alegria, l’any següent el seu pare va emmalaltir i res tornà a ser igual; però aquesta segurament serà una altra història.

dilluns, 21 de març del 2011

"coincidències..."

groc sobre blau (narcis)
...
març 21,
dilluns, primera hora del matí,
atrafegat amb les tasques inherents a la meva feina,
la ment en blanc,
de cop, quelcom altera la rutina,
una mirada trenca tots els esquemes,
una mirada altera la monotonia laboral...
sis anys, sis anys ja...

------

les flors son per a mi un cúmul inesgotable de bellesa,
quan mira les formes, colors, diferències...
m'embadaleixo davant la perfecció,
puc passar-m'hi hores gaudint-ne,
totes diferents, totes precioses...

divendres, 18 de març del 2011

"estem perdent el nord... si és que algun cop hem estat assenyats"

seat 600 "D" (el meu era granate mate B-331.975)

ahir, vaig omplir el dipòsit del meu cotxe

61 lts de gasoil em van costar 80 €,
traduït a pesetes: 13.311 pts!!!

el meu primer cotxe, un seat 600, que vaig comprar l'any 1972, em va costar 12.500 pts
omplir-li el dipòsit, em costava 20 "duros",
o sigui que, 20 lts de gasolina "normal" costaven 100 pts
...
l'eqivalent a la astronòmica xifra de: 0,60 €!!!


sí! esteu llegint be, 60 cèntims d'€uro

dijous, 17 de març del 2011

"por..."

verònica - anagallis aquatica (Sallent de Gàllego, Osca)

sempre he cregut que la por és la força que ha tenallat els éssers humans

no "tenir" por, és per a mi, la màxima expressió de la llibertat,
la por ens bloqueja, ens anul·la, ens fa manipulables amb facilitat,
de fet, sempre hem estat manipulats per aquest "poder",
ens han dirigit, de manera sibil·lina, en una o altra direcció

quan els éssers humans "perdem" la por, som capaços de quasi be tot!
ho podeu extrapolar a qualsevol situació vital;
des de l'enfrontament personal, amb una dificultat pròpia,
podeu llegir estudis, feina, activitats de lleure...
o col·lectiu, davant de la opressió local o "estatal", les desgràcies naturals o "provocades"

sempre he cregut que la humanitat "evoluciona" gràcies als moments en que s'ha perdut la por;
les revolucions sobre tot,
doncs és en aquests moments que la societat civil,
potser atiada per la manipulació i abús dels que "manen",
i és ben cert, amb ben poc a perdre excepte la pròpia vida, i farts de sentir-se oprimits,
prenen les regnes del seu futur individual i col·lectiu...

altra cosa és el resultat que se'n deriva,
no sempre el resultat és el més just,
però segurament rés torna a ser igual que abans, calen exemples?

en tot cas, sols cal fer un repàs dels darrers aconteixements i si voleu, podeu retrocedir uns pocs més...

el segle XX n'està ple d'exemples...


dimarts, 15 de març del 2011

"indrets màgics"

tre cime di Lavaredo (Dolomites, Itàlia)




un dels llocs més bells que he visitat,
de visita absolutament recomanable


dijous, 10 de març del 2011

"conte..."

eriophorum angustifolium (cotoner de muntanya)

Massa temps...

Sempre he pensat que podria escriure, però escriure què, quina història puc explicar, la meva vida? Els meus pensaments? Les meves vivències?...

Hi ha tant per explicar!

Tots tenim moltes històries viscudes que servirien per escriure un llibre, molts llibres!

Però, i em pregunto: a algú li interessa?

Possiblement això no importi, hi ha milers de llibres que expliquen històries que potser tan sols interessen al mateix autor, però son llegides. Unes agraden per les mateixes històries, altres per com han estat escrites, altres encara son fruit del moment que es viu, i molts cops es llegeixen pel sol fet de ser escrites per algú que un dia va estar tocat per la “inspiració” o potser per la “sort” i des d’aleshores, és un escriptor d’èxit... malgrat que potser tan sols hagi escrit un sol llibre

I dic, i penso; a algú pot interessar que escrigui unes línies en un full en blanc?

D’històries en tinc moltes per contar, reals, no cal fantasiejar, sols cal recuperar moltes de les meves múltiples vides anteriors, doncs, dins de cada ésser humà hi han molts éssers humans i aquell que va ser, ara ja no és...



dissabte, 5 de març del 2011

"remember"

pic de Madres (Cerdanya francesa) / €-500 + ZD 14-45 mm

un matí de primer de maig, ara fa 3 anys...
encara no en fa tres, i sembla una eternitat,
el record se'm fa llunyà i proper a l'hora,
quins jocs ens fa la ment...

han succeït moltes coses,
moltes vivències força intenses,
hi ha fets més propers que semblen més llunyans,
ni ha d'anteriors que semblen més propers...

els darrers set anys son plens de vivències,
intenses unes,
altres molt intenses, gravades amb "foc",
n'hi han que son "fonedisses" i cal un fet per repescar-les...

avui, endreçant arxius digitals,
intentant possar ordre al garbuix,
he recordat...
m'hi he recreat, ha valgut la pena...

deixo aquesta imatge, tot recordant un cap de setmana intens,
un dels darrers cims del nostre Pirineu, que he assolit,
gens avorrit, ans al contrari,
viu, diferent, per terreny desconegut...


divendres, 4 de març del 2011

"flamencs"

flamencs a la Tancada (delta de l'Ebre) / €-3 + ZD 50-200 mm

senyera tricolor,
aigua i flamencs,
amb l'horitzó al fons...

prop i lluny a l'hora,
prop per poder-los contemplar.
lluny per poder-los "capturar"...

potser amb un "Swaroski",
o un bon tele de 600 mm,
el cert és que sempre son prou lluny
com per no poder-los contemplar amb comoditat

flamencs a la Tancada,
adults protegint les cries d'aquest hivern,
que aviat iniciaran les pràctiques de vol...


(editada 29/01/2011)

dijous, 3 de març del 2011

"mirada agraïda"

boires matinals i turó de l'Home (Montseny)

mirada agraïda cap al Montseny,
visió relaxant de bon matí,
els dies avancen cap a la primavera,
els freds encara s'arrosseguen per les fondalades,
però poc a poc, l'escalf va prenent posicions,
poc a poc...
què lluny queden els dies que tot era ràpid i efervescent,
poc a poc...
gaudint-ne!
fruint de cada moment,
de cada racó,
de cada espai...
compartint-ho!
compartint amb aquells que volen fer-ho,
amb aquells que en volen aprendre,
amb aquells que en definitiva saben de la importància de les experiències i coneixements adquirits amb el decurs dels anys i del dia a dia viscuts...
...
compartir, gaudir, assaborir, impregnar-se...