"Tao... (4)"

"El pesant és l'arrel del lleuger;
el quiet domina l'agitat.
...

seduint-se mútuament... 

...


Per això el Savi viatge tot el dia,
però no se separa del carro de les provisions.
Encara que estigui envoltat d'honors i de glòria,
viu en pau i pausadament.
¿Com pot el rei amb deu mil carros
obrar amb lleugeresa en l'imperi?
En la frivolitat, el Centre es perd;
en l'acció precipitada, es perd l'autodomini."


divendres pasat a les muntanyes de Prades, mentre intentava trobar noves "models" ...

jonça "Aphyllantes monspeliensis" 

"si ens aixequem..."

vessant nord serra del Montsant (Ulldemolins, Priorat)

dissabte sol a petar, però els auguris per diumenge eren "tenebrosos"...
durant la matinada va fer alguns rams d'aigua, en alguns indrets potser una mica més, s'anaven complint les previsions de mala estrugança...
malgrat les expectatives, un reduït grup dels que ens vam apuntar a la excursió, vam fer acte de presència, 2/4 de 9 del matí al càmping d'Ulldemolins...
després de parlar si pugem o no,  decidim que per tornar-nos-hi sempre tindrem temps, així doncs, ens dirigim cap a la ermita de sant Antoni, i prenem el camí (GR) de santa Magdalena, per enfilar-nos cap a la roca del Llençol, i el collet del Peret...
la xafogor fa que suem més del que era d'esperar, l'ambient és humit i relativament fresc, i l'esguard no ens permet gaudir del que ens envolta, això sí, el ritme es manté i l'horari es va complint; ara ens dirigim per dalt la carena cap al Pi de la Carabasseta, on fem una aturada per recuperar una mica de forces...
la nostra mirada vers el sud, ens permet arribar fins a la punta Pericana i el barranc dels Pèlics, i fins hi tot podem veure el comellar de l'Òs; i en algun moment albirem, llunyana, la roca Corbatera... 
vers el nord, els conreus i vinyes d'Ulldemolins, l'encinglat poble d'Albarca, i a la llunyania, la plana de les Garrigues...
reprenem la marxa seguint sempre la carena, fins a la Trona i els Pins Carrassers, des d'on podem observar el bell congost de Fraguerau, malmès per un eixelebrat que hi va calar foc ara fa pocs dies...
prenem camí des ponent fins un collet on es divideix en dos, un que va cap als Ventadors, lloc gens recomanable per a persones no avesades a transitar per muntanya i recorreguts exposats...
l'altra, el que avui farem, és l'anomenat grau de la Cornaleda, descens emboscat i dret que ens durà fins als "tres Juradets" i fins al GR que va paral·lel al riu Montsant fins l'Engolidor i la presa de Margalef...

els tres Juradets (congost de Fraguerau (parc natural de la serra del Montsant, Ulldemolins)

abans però fem una aturada per menjar i descansar una estona, ara ja duem quasi be quatre hores caminant, la xafogor per sort, ha baixat una mica, i el cel segueix tèrbol però la pluja es manté llunyana...
ens apropem fins el començament del grau del Ventadors per poder observar en tota la seva longitud el barranc dels Pèlics, la ja llunyana punta Pericana i encara més lluny la roca Corbatera; davant per davant tenim la Llibreria i el camí de la Pleta que la recorre per sobre; i, una mica més lluny, cap a ponent, el Pont Natural i el començament del barranc del Vidalbar...
pel camí que hem anat recorrent, algunes flors, poques, els albons han perdut les seves florescències i mostren el ventre inflat de fruits... 
però...
sempre hi ha sorpreses si mantenim l'ull viu i la ment alerta...

"Anacampis pyramidalis" o flor caputxina, dalt la carena del Montsant 

a qualsevol lloc ens poden regalar la vista uns preciosos exemplars d'orquídies, en aquest cas un parell de caputxines com els que vam trobar a recer d'uns pins...
comencem ara la baixada seguint el corriol del grau de la Cornaleda, que és ben rost, i va cercant, fent ziga zagues, esquivar els llocs més estintolats fins arribar als peus dels tres Juradets, que voltem per la seva base; d'aquí fins al camí principal ja no queda gaire be res, després, l'amplada i la planor ens acompanyaran fins a les Cadolles Fondes i la font de la Gleva...
arribar-nos fins a l'ermita de sant Antoni serà un passeig que ens obligarà, però, a un darrer esforç, caldrà remuntar els 150 m de desnivell que ens hi separen, sota, ara sí, un sol de justícia...
ha estat una sortida que va començar amb algunes desercions per dubtes degudes al "mal" temps, i que finalment ens va fer gaudir als que la vam fer...

"raresa..."

Dactilorhyza fucsii "albina" (muntanyes de Prades, Tarragona)

en el món de la natura sempre hi ha alguna raresa, una petita "mutació" en els gens pot fer que un determinat individu, destaqui i es "desmarqui" de la resta de companys d'espècie...


recordeu al nostre estimat "floquet de neu"? 


doncs be, avui, en el decurs d'una jornada més de macrofotografia, aprofitant que la floració està en el seu punt més àlgid, hem estat recorrent alguns dels indrets més prolífics, orqidiològicament parlant, de les muntanyes de Prades; hi hem trobat diversos exemplars interessants...
a darrera hora, m'ha cridat la atenció una flor blanca que no responia als meus esquemes mentals... 
per la forma i mida no hauria de ser blanca, així que m'hi he apropat i... sorpresa!!!


un exemplar albí!!!


us deixo la mostra, n'hi ha més...








no me'n podia estar...
després de dotze anys voltant pel Montsant, de fer quasi totes les rutes hagudes i per haver, d'haver-me estirat per terra centenars de vegades... mentre m'havia d'escoltar: 
"vigila amb els escurçons que n'hi ha i son perillosos..."
avui, Belen, una de les companyes de la sortida, em diu: mira Ricard, una serp!


hòstia! és un escurçó "morrut"!!!


be, no sé si aquest és el seu veritable nom, però en castellà fora: "víbora hocicuda"
feia uns 35-40 cm, cap triangular amb el morro enlairat, les pupil·les el·líptiques, i la característica franja en ziga-zaga del dors...
s'ha deixat fotografiar més prop del que era prudent, tenia el cos tens i preparat per saltar... la sort era que érem a contrapeu seu, ne'm fet unes poques fotografies, i hem mirat com marxava tranquil·la un cop a vist que les nostres intencions no eren "agressives"...

Vipera latastei (sta. Maria de Montsant)

la veritat és que la seva mirada imposa, malgrat la seva "petita" magnitud...

"pare..."

Chaenorbinum crassifolium, rupícola al refugi Ciríac Bonet (Siurana, serra de Prades)

cada any, tant bon punt arribem als volts del 12 de maig, sense pensar-hi, et fas més i més present...
ens vas deixar enguany n'ha fet 45...


quaranta cinc anys sense haver pogut gaudir de la teva presència, de les teves estimades, i per què no dir-ho, dels teus "calbots"...
vas patir el que no és dit, i ho vaig viure amb la "inconsciència" que donen catorze anys tot just acabats de fer...
no passa cap dia sense preguntar-me, per què?


sempre recordo que, quan tot just t'aixecaves per anar a treballar, et cridava que em duguessis un got d'aigua...
crinc, crinc, crinc... sentia que feia la cullereta dins del got, mentre remenaves la mica de sucre que hi havies afegit per endolcir-la, eren els "meus" minuts amb tu; desprès m'acoxaves i em feies un petó, a vegades ja ni sentia com tancaves la porta de casa, encara negra nit, per travessar Barcelona de punta a punta per anar a la fàbrica...
al migdia jo marxava a l'escola i tu encara no havies arribat, després de dinar te'n anaves al "teu" taller per fer una mica més de sou... em pregunto: tot plegat per què? 


als vespres, esgotat, sopavem i en acabar: "a fer nones que demà ja matines", era la teva cantarella...


han passat 45 anys, i si tanco els ulls, encara sento la cullereta remenant el sucre dins del got d'aigua...
era la "meva" estona amb el meu pare, aquesta estona sempre ha estat dins meu


no sé que hagués estat tot plegat si no ens haguessis deixat tan aviat, sols en tenies quaranta tres, i jo catorze...
quantes coses ens hem perdut, tu especialment; i jo, no cal dir-ho...


papa, t'estimo!

"l'aneguet..."

"Paeonia" (parc natural de la serra del Montsant)

el que es promet, s'ha d'acomplir... 

aquest és el resultat de l'esclat del capoll de peònia, la fotografia que vaig entrar fa quatre dies, i de la que deia em recordava la "protagonista" la botiga dels horrors...

ara mateix estic esgotat, i em cal anar a dormir, les darreres 72 hores han estat intenses en vivències i "feina", però la percepció personal és que ha pagat la pena, i que la nostra proposta ha estat encertada, i els assistents al MontsantFoto_2012 han gaudit de la experiència...

esgotat i feliç, sols he estat capaç de descarregar les targetes, i editar una mica aquesta que us presento, una flor espectacular i efímera, possiblement la setmana vinent ja no en quedi cap... ha estat un regal pels assistents, i per a tots nosaltres

al sarró hi ha unes quantes perles: subinsectíferes, antropofores, platanteres, mascules. talictres, gavarreres...

i ara un "divertimento" fruit de la combinació de "poca feina", un estri nou i ganes d'investigar...

 "divertimento" (5D MkII + 100 mm "macro" + tub d'extensió de 25 mm)

"l'aneguet lleig..."

capoll de Paeonia officinalis (Albarca, PN de la serra de Montsant)

tots coneixeu el compte de "l'aneguet lleig" oi que sí?
doncs vet aquí un cas semblant,
a la vista d'aquest capoll, hom pot recordar la planta protagonista de la de la pel·lícula la "la tienda de los horrores"... 
però sols ens cal esperar, en uns pocs dies podreu veure el canvi que experimenta, si tinc la sort de tornar-la a trobar...
aquesta va ser una captura fruit d'una matinal d'aquesta setmana, potser demà o diumenge ja sigui un exemplar esplèndid de Peònia... 
espero poder-vos delectar amb la seva contemplació

"blaus...

Hepatica nobilis, herba fetgera (Tagamanent, parc natural del Montseny)

la delicadesa present en aquesta "hepatica nobilis", com en tantes altres flors que he pogut conèixer fins el moment, contrasta molt, amb allò que hom anomena com a floretes...


anem per la natura molts cops sense consciència del que tenim als nostres peus, no hi parem compta i ho esclafem, tan sols ens cal agenollar-nos i observar, des del seu mateix punt de vista, per quedar bocabadats si tenim una mica de sensibilitat estètica o emocional, davant de les seves estructures, dels seus colors, o de les seves textures...


sempre he dit que la tardor és per a mi, el moment de l'any més agraït per observar el paisatge, els colors i la llum i fan molt, però si es tracta de viure l'esclat de colors i biodiversitat, la primavera és la estació reina...


poc a poc, me'n vaig adonant que cada moment de l'any és diferent, a mida que vaig afegint coneixements al meu mon fotogràfic, he aprés que:
l'hivern és la millor època per fotografiar el cel i les estrelles, les albades i les postes de sol, els paisatges presoners de la neu...
la primavera ens permet capturar, a més de paisatges i boscos encara amb neu, la esplèndida i inabastable diversitat de flors i ocells...
la tardor se'ns mostra impresionant pels colors dels boscos , els fruits d'arbusts, i els bolets, sovint envoltats d'una atmosfera tamisada per boirines o humitats condensades...


sols ens cal mantenir-nos atents als esdeveniments...

"endarreriment..."

Primula veris, en català entre d'altres noms "pa de cucut" (Tagamanent, PN del Montseny)

l'endemà de la festa d'aniversari d'un bon amic, vàrem apropar-nos a la zona del Tagamanent i pla de la Calma, amb la esperança de trobar algunes orquídies i altres flors...


aquesta primavera està sent una mica estranya degut a la sequera d'aquest hivern, i a les variacions climàtiques molt acusades, temperatures d'estiu i gelades, que han estat la causa que les flors més primerenques es gelessin, o en el millor dels casos aturessin el seu cicle vital, reprenent-lo per quan a tornat a fer bo, altra cop el fred ha fet acte de presència...


doncs be, aquest dissabte, com deia, vàrem pujar a a questa zona del parc natural del Montseny, observant que a cotes baixes es trobaven algunes espècies florals i a mida que pujàvem, anaven desapareixent; primaveres, herba blava, herba fetgera, van ser de les poques plantes florides que vam trobar, tret de prats immensos de pixallits...


aquest proper cap de setmana, vaig a la zona del Montsec d'Ares amb un altra bon amic fotògraf, i un grup de gent de muntanya del CET, la intenció és anar a l'observatori astronòmic del Montsec, i a fotografiar les estrelles...

"almesquins..."

almesquins a la entrada de la cova de Mont-Ral (els Motllats, serres de Prades, Tarragona)

divendres matí, amb un bon amic, vàrem anar a cercar unes coves que hi ha sota dels Motllats, prop del poblet de Mont-Ral...
era un dia diferent dels altres, no ben be especial, però si diferent... 
segons les dades "exif", diu que la foto va ser feta el 09/03/2012 / 11:05:04... 


be, és el primer almesquí, i quasi be podria dir el primer exemplar floral que he pogut observar aquest 2012 de metereologia incerta i difícil, tot just fa poc més de dues setmanes va fer uns dies gèlids, amb temperatures de -10º C, que va aturar tota la floració que ja començava a albirar-se...


ara, ha de tornar a recuperar el temps perdut, però... si el temps segueix entestat en no deixar anar ni un bri d'aigua, la cosa anirà molt malament, i no ho dic tan sols per les flors, sols cal veure els incendis ocorreguts aquest cap de setmana als Pirineus...


de moment ja estem en fase de preparació de l'anada a la zona del Midi d'Ossau a capturar, fotogràficament parlant, exemplars d'orquídies, i d'altres espècies florals...

"finalment..."



safrà de muntanya* (Irati, Nafarroa)


curiosament, és en el mon de la aproximació, allà on el detall petit és més important, on millor i més bons resultat em dona la meva actual Olympus €-3 aparellada a un objectiu Zuiko de 50 mm "macro" que te una "lluminositat" de f: 2,0

...
seguint el fil d'ahir i per anar tancant el tema, unes anotacions finals...


Nikon, objecte de desig, quasi be sempre associada amb fotògrafs de natura i reporters de guerra...
Canon, "fotocopiadores" que fan fotos, associades a fotògrafs esportius i de societat...

quan el mon fotogràfic era "analògic", ¿algú recorda els rodets amb les sals de plata foto sensibles? els revelats, els positivats, les còpies en paper...
repeteixo, quan la fotografia era analògica, Nikon era una mena de buc insígnia, i Canon anava una passa endarrere... 
quan la fotografia es va fer "digital", Nikon va fer algunes "pífies" importants, i la cosa es va equilibrar, Canon va arribar a ser "number one"; ara la cosa està parella...


així doncs la decisió final no deixa de ser anecdòtica, o no! però en tot cas va lligada de manera important a les òptiques i la resta d'accessoris que haurem d'utilitzar; i ara sí!
ara sí que cal afinar, i molt!

"cor" versus "cervell"...
vet aquí el dilema! o potser no...
la darrera elecció que vaig fer amb el "cervell", em va durar 18 anys... i va fer més de 400.000 km amb mi, ara en te quasi be 500.000 km, i segueix funcionant...
i el seu successor és de la mateixa marca...

per anar acabant el tema... 
"finalment el cap composa allò que la ment veu amb els ulls que el vidre de les emocions filtren..."
"... i el dit prem el botó que obre la finestra que impressiona el sensor del giny"

si hem estat afortunats, el resultat es farà mirar... 
l'estri sols serà el mitjà, es digui com es digui...


* Colchicum  autumnale


nota: finalment donar-els-hi  les gràcies al Pere Soler i al Jordi Bru per la seva ajuda i consell, sempre sense afany de proselitisme... la elecció ha estat una Canon EOS 5D Mark II

"única..."

 Tradescantia silvestre (Dindefelou, Senegal)

...
troballa lluminosa dins l'ombrívol camí que menava al salt d'aigua de Dindefelou
delicada, però reclamant ser vista
va ser de les poques flors que vaig saber trobar
un bon amic ens va demanar que cerquéssim alguna orquídia en el nostre periple per terres del Senegal per al seu "currículum"i li féssim arribar foto i geoposicinament...
doncs be Jordi, jo no vaig saber-ne trobar cap, segur que n'hi havien, però no les vaig veure, aquesta sí!
t'he de dir que, tan bon punt la vaig veure, vaig pensar en la teva petició
no és una orquídia, be que ho saps, però els seus colors blau lluent, contrastats amb els verd fosc del sotabosc, em van captivar...

sols em cal cercar el seu nom
... gràcies a la aportació d'un lector del bloc, he pogut saber el seu nom: Tradescantia silvestre

"flor de l'arbre del pa de mono..."

"adansonia digitata" o Baobab (Sant Louis, Senegal)

com a representant important de la natura del Senegal, he volgut que la flor del Baobab, que juntament amb la Ceiba i el Mango, son els arbres més representatius d'aquest país; he volgut, dic, que sigui la primera entrada al meu blog, referent a la meva estada d'una setmana a aquest país

"temps d'espera..."

orchis morio (spp picta?) (sta. Maria de Montsant, Albarca)

sempre hi ha un temps d'espera per a cada cosa, esdeveniment o situació, tret de les que ens arriben de manera accidental...

o provocades pels eixelebrats de torn; en podria citar alguns...

...

els anys, malgrat que pesen, ens donen, per contra, aquella visió de "relativitat" de les situacions i dels esdeveniments, aquella mena de coneixement, que no saviesa, que ens fa posar distància a les situacions de l'esdevenir diari i prop futur... no massa més enllà; els fets ens demostren que quan més intentem preveure el que ha de venir, més s'allunyen els esdeveniments d'allò esperat...

potser se'm fa difícil expressar en paraules allò que cada cop crec veure més "clar", la realitat va superant dia a dia, amb escreix, els oracles més pessimistes dels: "Nostradamus", "Orwell", "Leonardo", "Verne", i tanta d'altres...

recordo un proverbi xinés, que diu:

"asseu-te pacientment a la vora del riu, i veuràs les despulles del teu enemic surant"

d'alguna manera fa referència a que la paciència acaba per donar-te la raó...

...

he rellegit l'escrit, i malgrat el "caos" mental que pot donar a entendre, no el vull esborrar, és el que sento, en el moment present, i pot servir-me en un futur per entendre algunes situacions que estic visquen...

"no podia ser..."

Mesembryanthemum crystallinum (Tabarca, Alacant)

... no podia ser una sortida fotogràfica, sense cap fotografia d'una flor...
aquesta no havia de ser menys!

octubre, han passat quatre mesos des de que la vaig penjar al bloc
curiosament he sabut el seu nom fent un recorregut per les instalacions que hi han al parc natural del "Cabo de Gata", concretament a Rodalquilar, on hi ha un centre d'interpretació
el seu nom en català és "herba de plata", i el científic ja és al peu de foto
cal anar sempre amb els ulls i la ment oberts a tot, mai saps on pots accedir a una informació que et pot ajudar a resoldre temes pendents... o futurs!

---
és curiós, avui he recuperat un missatge enviat a la resta de components del grup amb el que havia de compartir viatge el proper dotze de juliol, amb destinació: Iceland, un somni llargament esperat i desitjat
en el missatge hi ha un cert disgust i fins hi tot un deix d'amargura, no tan sols pel fet de no anar, sinó per veure com hi ha gent que no deixa ser feliç als altres... segurament per la seva pròpia infelicitat...

a la meva vida, hi ha hagut, amb aquest, tres viatges "no fets"
- estiu del 1978: Turquia; hi havíem d'anar una companya d'estudis d'infermeria, junt amb el seu germà i la seva parella, amb cotxe des de Barcelona... ells hi van anar!
- febrer de 1989: Mali; hi havia d'anar amb uns companys de feina de "l'Arnau de Vilanova" de Lleida, travessant el desert de Mauritània, per la ruta del "bidon 5"... ells hi van anar!
- juliol de 2011: Islàndia; vaig ser, junt amb Lourdes, qui va engrescar Iñaki a tornar a la illa i que organitzés un taller de fotografia "salvatge" a la illa, amb la possibilitat de poder fotografiar alguna explosió volcànica... ells marxen d'ací a dues setmanes!

...
el que em preocupa més, no és "no anar-hi", el que si em preocupa, és que no he anat mai ni a Turquia, ni a Mali, malgrat el meu interès en aquestes destinacions, i ben segur i encara més important, haver-ho fet tal com era: amb 2 CV a Turquia, i amb "4x4" travessant el desert a Mali per la famosa ruta del "bidon 5"...
i no voldria que em succeís el mateix amb Islàndia; però fer-ho de la ma d'un gran fotògraf de natura, amb un grup de xalats per la fotografia, a lloms de "4x4" travessant tota l'illa...
es difícil poder aconseguir que es repeteixin les condicions... i això sí que és important!

---
i aquí el meu escrit de "renúncia"

benvolguts companys de "viatge",
em costa molt saber com expressar el que en aquests moments em passa pel cap, les emocions em pugen i baixen de l'estómac a la gola...
algú de vosaltres sap del meu desig d'anar a Islàndia, els que no em coneixeu, si bau llegir la meva presentació, us en podeu fer una idea...
sóc de mena optimista malgrat les múltiples batzegades de la vida, al cap i la fi en el nostre desig rau el veure les coses de manera positiva...
però, quan "altres" persones sols tenen com a fi amargar la vida d'algú, aquest algú, ha de saber preveure, per endavant, el que pot succeir...
en aquests moments, a quatre mesos vista del "nostre" viatge a Islàndia, he de ser previsor i saber que quan la voluntat d'aquest algú es dirigeix a fer "mal" a algú altra, aquest sols pot fer una cosa, evitar les situacions en les quals el primer sigui en una situació de "poder" vers el segon...
be, potser soc "rocambolesc" però haver conviscut per espai de més de 13 anys amb aquest "algú" em fa saber per on poden anar els trets...
finalment i per traduir-ho a llenguatge entenedor:
em sap molt de greu no venir a Islàndia amb vosaltres, però possiblement si segueixo endavant, em pugui trobar haver de renunciar-hi dues setmanes abans, el fet que ho pot provocar és que la mare de dues de les meves filles, enguany pot escollir mes de vacances, i sap que tinc un viatge emparaulat...
els bons entenedors
...
segueixo amb vosaltres...
gràcies a tots

ric@rd

"pal·lidessa..."

narcissus pseudonarcissus (vall de Tena, Osca)

darers exemplars florits...

just a punt de marcir-se, però encara bells...

"segueix l'esclat..."

(Orchys olbiensis)

(Aceras anthropophora) oflor de l'home penjat

(Orchis purpurea)

bona nit, o bon dia, tan s'hi val!

avui vull comentar dues coses:

una, les orquídies ja estan frisant per obrir-se a la llum i al sol, diumenge matí, en vaig veure unes quantes que ja esclataven, algunes altres estan en fase de fer-ho, us en penjo dos exemples

i dues: un bon company i millor fotògraf,

amant de la natura, del "fum" i del "soroll"*,

a endegat un blog... de moment pinta bones maneres,

es presenta i ens presenta,

i tot seguit la primera entrada: "por alguna cosa hay que empezar"...

els que fa temps sabem lo difícil que pot ser iniciar un bloc,

i encara més que es conegui mínimament,

i no cal dir-ho, ens segueixin poc o molt,

ens hem de donar un cop de ma,

si voleu i en teniu ganes us hi convido a fer-hi un tomb:

Ramon_GB - Photoblog -

benvingut a aquest mon encisador on compartir sentiments, comunicació i imatges...

*pertany a un grup de diables, no malpenseu

"mas del xexu"

Polygala calcarea

Polygala calcarea

Orchys olbiensis

Orchys olbiensis

Ophrys passionis

Ophrys lupercalis

aquest matí, he estat als mateixos llocs on vaig ser diumenge,

l'ànim res a veure,

hi havia quelcom diferent,

potser el sol, el silenci,

els ocells...

potser l'amor propi ferit,

o potser la sensació de no saber si havia perdut la capacitat d'embadalir-me davant aquestes petites grans meravelles de la naturalesa...

he cercat pels mateixos llocs,

he trobat quasi be els mateixos exemplars,

n'he trobat algun de diferent...

al final,

el joc de bateries de la meva càmera ha dit:

fins aquí!

gràcies, sols puc dir aquests dos mots:

sóc afortunat!

"por..."

verònica - anagallis aquatica (Sallent de Gàllego, Osca)

sempre he cregut que la por és la força que ha tenallat els éssers humans

no "tenir" por, és per a mi, la màxima expressió de la llibertat,
la por ens bloqueja, ens anul·la, ens fa manipulables amb facilitat,
de fet, sempre hem estat manipulats per aquest "poder",
ens han dirigit, de manera sibil·lina, en una o altra direcció

quan els éssers humans "perdem" la por, som capaços de quasi be tot!
ho podeu extrapolar a qualsevol situació vital;
des de l'enfrontament personal, amb una dificultat pròpia,
podeu llegir estudis, feina, activitats de lleure...
o col·lectiu, davant de la opressió local o "estatal", les desgràcies naturals o "provocades"

sempre he cregut que la humanitat "evoluciona" gràcies als moments en que s'ha perdut la por;
les revolucions sobre tot,
doncs és en aquests moments que la societat civil,
potser atiada per la manipulació i abús dels que "manen",
i és ben cert, amb ben poc a perdre excepte la pròpia vida, i farts de sentir-se oprimits,
prenen les regnes del seu futur individual i col·lectiu...

altra cosa és el resultat que se'n deriva,
no sempre el resultat és el més just,
però segurament rés torna a ser igual que abans, calen exemples?

en tot cas, sols cal fer un repàs dels darrers aconteixements i si voleu, podeu retrocedir uns pocs més...

el segle XX n'està ple d'exemples...

"conte..."

eriophorum angustifolium (cotoner de muntanya)

Massa temps...

Sempre he pensat que podria escriure, però escriure què, quina història puc explicar, la meva vida? Els meus pensaments? Les meves vivències?...

Hi ha tant per explicar!

Tots tenim moltes històries viscudes que servirien per escriure un llibre, molts llibres!

Però, i em pregunto: a algú li interessa?

Possiblement això no importi, hi ha milers de llibres que expliquen històries que potser tan sols interessen al mateix autor, però son llegides. Unes agraden per les mateixes històries, altres per com han estat escrites, altres encara son fruit del moment que es viu, i molts cops es llegeixen pel sol fet de ser escrites per algú que un dia va estar tocat per la “inspiració” o potser per la “sort” i des d’aleshores, és un escriptor d’èxit... malgrat que potser tan sols hagi escrit un sol llibre

I dic, i penso; a algú pot interessar que escrigui unes línies en un full en blanc?

D’històries en tinc moltes per contar, reals, no cal fantasiejar, sols cal recuperar moltes de les meves múltiples vides anteriors, doncs, dins de cada ésser humà hi han molts éssers humans i aquell que va ser, ara ja no és...

"bon dia primavera"

flor d'ametller (prunus dulcis), Arbolí (Tarragona)

"La pau és a cada passa.

Aquest lluent sol vermell és el meu cor.

Cada flor somriu amb mi.

Què verds i frescals son aquests camps.

Què càlida que és la brisa.

La pau és a cada passa.

Segueix la infinit sender de la joia" *

què difícil i feixuc pot arribar a ser aconseguir-ho...

ningú ha dit que sigui fàcil,

però a vegades ens podrien donar un respir...

tan sols un respir!

el camí de la existència és "lluita constant",

per aprendre a caminar,

per aprendre a conviure,

per aprendre "coneixements",

per aprendre a relacionar-nos,

per aprendre a compartir...

aprenem finalment a VIURE

* del llibre "hacia la paz interior"

del monjo Thich Nhat Hanh