dilluns, 26 de setembre del 2011

"ràpel"


preparant el ràpel (serres de Mestral, l'Hospitalet de l'Infant)

explicant els passos "segurs" per fer un ràpel

executant el ràpel, explicat la tècnica

ràpel, segons la segona accepció de la GEC:

[esport] Maniobra emprada en escalada per a baixar parets verticals o extraplomades.
La corda és fixada a l'anella d'un pitó o una baga, penjant a parts iguals. Hom recupera fàcilment la corda estirant després un dels caps que pengen. *
...

ahir, en el decurs d'una matinal agradable per les serres de Mestral a l'Hospitalet de l'Infant, fent el recorregut mig cresta mig camí equipat, vam aprofitar per recuperar tècniques mig oblidades i ensenyar-ne una de nova per alguns, el descens per un pany de paret per mitjà de cordes i estris adients
fa uns dies endarrere en mig d'una sobretaula amb conversa de muntanya, com no podia ser d'altra manera amb els amics que ens hi vam entaular, vam dir d'anar a fer una sortida; les dues opcions escollides eren anar a fer la "via ferrata" de les serres de Mestral, amb pràctiques de ràpel incloses, o anar cap als Pirineus per veure si podíem fer un cim del massís d'Aneto - Maladetes, l'Aragüells; finalment la decisió va ser la primera, deixant el cim de tres mil trenta set metres, per una propera sortida
va ser una bona decisió; dissabte, després de dies i dies sense ploure, va fer un bon ruixat, cosa que ens hagués impedit de fer el cim pirenaic degut a que la opció triada ens demanava realitzar un bivac a l'estany superior de Corones...
doncs be, trobada a les 9 del matí, ens encabim en dos cotxes, i pugem fins prop d'on arrenca la via ferrata motxilla i estris a l'esquena i amunt fins al peu del primer equipament, ens posem casc, arnesos i resta d'estris i ens comencem a enlairar pels graons, assegurats per mitjà dels dissipadors que enganxem al "cable de vida"...
prop de dues hores després, arribem a la primera de les instal·lacions de ràpel, les fotografies mostren algun detall, i a l'enllaç, podreu accedir a un document de vídeo on veureu de baix estant, el descens
tot seguit continuem per la cresta fins a la segona instal·lació, muntem un segon ràpel, més per seguir practicant que per veritable necessitat, i com que ja és mig dia avançat, decidim baixar per l'escape que ens durà fins al camí de tornada i als cotxes
baixem a l'Hospitalet per fer la cervesa de rigor i fer un mos per recuperar-nos una mica...
ha estat una altra jornada de compartir activitat i coneixements, i seguir preparant properes sortides

...
* Afegitó personal: L'escalador fa passar les dues cordes alhora per un estri especialment dissenyat per aquesta tasca, i que produeix un frec que fa esmorteir la velocitat de descens sense haver d'emprar la força dels braços. Una de les mans la usem per mantenir l'equilibri, mentre l'altre regula la velocitat del descens, i les cames les mantenim lleugerament obertes i flexionades, de manera perpendicular al pany de pared, per tal de mantenir un bon equilibri "dinàmic". 

...
fotos cedides per Guillermo Miralles, gràcies Guillem







dilluns, 19 de setembre del 2011

"Walter, ha mort!"



"les meves muntanyes" (ed. Bruguera, 1965)

"montañas de una vida" (ed. Desnivel, 2001)


ens ha deixat un dels grans de l'alpinisme
dimarts 13 de setembre, en Walter Bonatti va morir a la edat de 81 anys; en eterar-me em vaig sentir trasbalsat; ell va ser el meu ídol d'adolescència; amb la lectura del seu llibre: "Muntanyes d'una vida", vaig aprendre a estimar la muntanya i molt especialment la alta muntanya i la escalada; llegint-lo, somniava amb grans ascensions alpines...



diuen que quan algú escriu un llibre, el millor que es pot fer en vida és: comprar-li!
i quan és mort: llegir-lo!

jo vaig fer ambdues coses en vida seva, fins al punt, de seguir i aconseguir la primera edició del 1965, que va publicar editorial Bruguera, i com que el propietari no se'n volia desfer, en vaig fer una còpia íntegra del mateix, que encara conservo


...


amb el temps he anat fent algunes grans travesses pirenaiques, quasi be tots els grans cordals de més de 3.000 metres: Pica d'Estats, Bessiberris, Balliviernes, Salenques - Aneto, Aneto - Maldito, Espases - Possets, Perdiguero, Seil de la Baquo - Portillò d'Ôo, Neouvielle, Heid - Munia, Vignemale, Infiernos, Balaitous...


dels més de dos cents cims que superen els tres mil metres, quasi be dues terceres parts els he assolit, uns com a cim únic, d'altres encadenant-los en jornades maratonianes...


els companys i amics: Genís, Benjamí, Amàlia, Gil@, Albert, Pepita, Antoni o Ramon, han estat companys d'ascensions, també les meves filles Laia i Èlia m'han acompanyat en alguna d'elles, produïnt-me un goig impagable compartir amb elles aquestes ascensions
...




nota: algun dia iniciaré un seguit d'entrades al bloc, de cada una d'aquestes jornades; hauré d'escollir per a cada una tres o quatre imatges que hauré d'escanejar del meu arxiu de diapositives, se'm gira feina!


diumenge, 11 de setembre del 2011

"única..."

 Tradescantia silvestre (Dindefelou, Senegal)


...
troballa lluminosa dins l'ombrívol camí que menava al salt d'aigua de Dindefelou
delicada, però reclamant ser vista
va ser de les poques flors que vaig saber trobar
un bon amic ens va demanar que cerquéssim alguna orquídia en el nostre periple per terres del Senegal per al seu "currículum"i li féssim arribar foto i geoposicinament...
doncs be Jordi, jo no vaig saber-ne trobar cap, segur que n'hi havien, però no les vaig veure, aquesta sí!
t'he de dir que, tan bon punt la vaig veure, vaig pensar en la teva petició
no és una orquídia, be que ho saps, però els seus colors blau lluent, contrastats amb els verd fosc del sotabosc, em van captivar...

sols em cal cercar el seu nom
... gràcies a la aportació d'un lector del bloc, he pogut saber el seu nom: Tradescantia silvestre


dijous, 8 de setembre del 2011

"camins..."

transport (Ibel, Senegal)

típica imatge d'Àfrica...
persones caminant amb un fardell al cap,
per pistes de terra vermelles com la sang,
i un verd intens a les vores...
és un "leiv motiv" a qualsevol carretera, pista o camí,
tant se val si hi ha una població a prop o no,
després de les cames, les bicicletes o els "set places",
son els mitjans de transport escollits,
us asseguro que els set places et produeixen, si més no, una sensació de desassossec...
veure el que algun dia va ser una cotxe "familiar" amb dues fileres de seients darrera del conductor, que el menys que poden tenir son vint anys, no cal dir que les "inspeccions tècniques" no existeixen... dic que veure aquests vehicles, amb neumàtics quasi be llisos, fars "testimonials", interiors que poden ser producte d'aprenents d'una escola de bricolatge, cordes que serveixen de maneta per obrir les portes, vidres que es mantenen a lloc per una petita falca de fusta que cal retirar per que les finestretes s'obrin...
no vull saber com deu ser obrir el capó o mirar suspensions, direcció o frens...
doncs veure la perícia dels conductors al comandament, circular per pistes plenes de fang, en alguns llocs d'un pam de fondària, circular lliscant més que no pas rodar, és si més no per treure's el barret
vaig gaudir de la experiència per anar de Mako al campament de Badian, la distància no arribava als dos quilòmetres, però com experiència va ser única; i pensar que aquí, si no tenim una andròmina tipus 4x4, la major part de les vegades no ens atrevim a fer ni una recorregut de pista en relatiu bon estat...
us deixo una imatge capturada per una de les integrants del viatge, Jessè Alemany, a qui agraeixo que em permeti usar-la per documentar l'escrit

set places a la pista de Mako a Badian (foto: Jessè Alemany)

podeu observar el que us he dit respecte del mitjà de transport, 
també es segueixen confirmant que els colors del terra, i de la vegetació, són d'una intensitat impresionant...
val a dir que el fet d'anar-hi en la estació de les pluges va ajudar molt a aconseguir bona saturació de colors...


diumenge, 4 de setembre del 2011

"Dindefelo... finalment aigua a dojo"

cascada de Dindefelo (Bandafasi, Senegal)

idíl·lic racó prop de Bandafasi, la capital del país Bassari...
el temps ens estava avisant de pluja, però ens va respectar tant a l'anada, prop d'una hora a peu, com a la tornada, tot i haver de menester les capelines una estona...
per arribar-hi, ens va caler un transport específic, un 4x4 ben "tronat" però que va fer el fet, malgrat sorolls indescriptibles de la transmissió
la mitat de nosaltres va anar a la doble cabina, però l'altra, entre els que m'hi trobava, vam preferir anar a la caixa on hi havia uns travessers a mena da banquetes, gaudint de l'aire i la llum dels cels d'Àfrica...
arribats al campament, peu a terra i camí fins al salt d'aigua de quasi be cent metres de caiguda; algunes s'hi van banyar, jo vaig preferir abstindrem, tot i que el lloc convidava a fer-ho...
unes quantes fotos, respirar la humitat i gaudir del bany d'una nombrosa mainada, ens va tenir entretinguts una bona estona; la pluja ens va fer arrencar i prendre el camí de retorn, però de moment sols va ser un petit xàfec...
de tornada al campament, on ens esperava el dinar, arròs amb pollastre i mango de postres, ben regat amb la sempre present "Gazelle"; tot seguit el 4x4 ens va dur de tornada cap a Kedougou, on ens esperava Babacar
ah! però ens la prometíem felices, la negror del cel que crèiem que ens respectaria, i a la que poc a poc ens hi vam anar endinsant, finalment va descarregar amb tota la seva intensitat, i malgrat el tendal que ens "aixoplugava", però que en tenir més forats que un filat, ens va deixar quasi be més xops que si haguéssim anat a l'aire lliure...
tot va acabar amb un bon tip de riure entre tots nosaltres, una tè calent per recuperar-nos, i una partida de "Mancala"*, entre Medoune Fall i Ramon...
la resta de la tarda fins al campament cooperant Badian, prop de Mako, ens va seguir acompanyant la pluja... som a Senegal i és l'època de pluges, és el que toca!


Medoune Fall jugant Mancala* amb Ramon (Kedougou, Senegal)


*altrament anomenat: ayo, awari, bao, giuthi, lele, omweso, owari, tei, songo, kalaha... segons l'indret on el juguin
hi podeu jugar en línia a: http://s.helan.free.fr/awale/lejeu/jouer/awale.html



"viatge en el temps..."

dones rentant la roba al riu Gàmbia (Mako, Senegal)

el viatge em va anar duent de sorpresa en sorpresa,
cada cop tenia més clar que era una mena de "trasllat" en el temps,
en arribar a Mako, petita població al costat del riu Gàmbia,
les sensacions van anar en augment...
aquí, vaig veure les dones de l'ètnia Mandinga, majoritàriament,
tot i haver-hi: Wolof, Peul, Jola... rentar la roba a les aigües del riu, nenes i dones majoritàriament joves,
tot el que veia podia estar succeint de la mateixa manera fa cinquanta, cent... o fins hi tot centenars d'anys,
la única diferència seria les robes usades, i la presència dels "toubab"
...
els nens ens envolten i no cessen de demanar caramels, regals i alguns fins hi tot diners... repartim alguns sugus, i globus per jugar
malgrat intentar que intentem evitar donar-ne més d'un cop al mateix, la seva picardia quasi be sempre aconsegueix enredar-nos, i alguns se'n duen el premi doblat, amb el conseqüent aldarull per part dels que sols n'han obtingut un...
aquí ens va quedar a tots gravat en la memòria, la que vam batejar com "pelo pinxo", una nena amb una simpatia i picardia que ens va captivar... us la presento


"pelo pincho", nena Mandinga (Mako, Senegal)

dissabte, 3 de setembre del 2011

"els protagonistes..."

 "the girls"

 Ramon G

 Núria B

Montse P "Montsita" 

Montse P i Gemma G 

 Jessè A

Jessè A 

Eva S 

Dori S 

Papa Demba "el guia" 

Belen S i Eva S 

Belen S i Papa Demba 

Babacar "xofer" i Papa Demba "guia"


ara fa uns dies, vaig tornar del Senegal
vuit dies intensos, amb vivències inoblidables...

aquest ha estat un viatge no pensat, i ni tan sols era al meu imaginari viatger
però una part del grup de fotografia del que formo part des de fa un any, va fer la proposta
vaig haver d'aconseguir permís de vacances a darrera hora un cop fets els quadrants, li he d'agrair a la meva cap
aquesta opció, d'alguna manera podia servir per refer-me de la frustració de no poder haver anat a Islàndia amb una altra part del grup fotogràfic de natura, els "Iñaki's team"...
be doncs, desprès de dues setmanes de la tornada, i de vuit dies conviscuts intensament amb els que podeu veure a les fotos, sols puc dir que tornaria a anar-hi un altra cop, on fos, amb tots ells
la experiència va ser enriquidora i plena de moments únics i irrepetibles, sobre tot als àpats, oi Núria?
fora bromes, el cert és que la experiència em va captivar, llac Rosa, langue de Babrbarie, Saint Louis, Lompoul, Touba, Tambacounda, Mako, Iwol, Bandafassi, cascada de Dindefelo, Kedougou, Kaolak, M'bour, i finalment Dakar...
la pluja dels darrers dos dies no ens van impedir gaudir d'un país acollidor (teranga) i amable, somriures a dojo malgrat la pobresa, que no fam ni brutícia...
la pluja sols ens va impedir d'anar a la illa de Goree... be, ja tenim una excusa per tornar-hi, i per conèixer la resta, la Casamance i algun altre indret

volia retre un petit "record" als meus companys de camí, ha estat un grup meravellós, que m'han donat força moments de joia i de bon rotllo, i certament en alguns moments les condicions no eren precisament "favorables", Ramon i Montse, recordeu la tornada de Dindefelo?
ens va caure tota la aigua del cel a sobre nostre i vam quedar ben banyats dins de la caixa del "4x4" amb un tendal que tenia més forats que un atuell de pesca, també hi anaven Jessè, Demba, Belen... tots ben xops com a pollastres!!!



Ricard R "papi" i Gemma R
fotografia realitzada per Jessè A