"esclat..."

onades trencant la escullera... (Port-Vendres, Rosselló)

esclat al mar, i també a l'ambient...
un mar picat, amb les crestes de les onades coronades per la escuma,
el vent, que sempre que bufa fa de les seves, i altera estats d'ànim...

el matí de diumenge em va mostrar les vinyes que, de ran de mar, s'emparren fins quasi be les carenes de les muntanyes, vinyes velles que produeixen uns vins especials i poc "populars", vins de Banyuls... 


recordo que fa uns anys en un programa de TV3, "espai de vacances" se'n deia, van fer una excursió per aquests indrets, i explicaven com collien el raïm i el veremaven a la mateixa vinya, i d'aquesta manera s'estalviaven de traginar-lo fins als trulls; però aquesta no és la única "excentricitat", tampoc traginaven el most, el feien baixar per tot un seguit de canalons vidriats, que des de les vinyes duien el suc del raïm fins els trulls ran de mar...
mentre les anava contemplant anava tararejant una vella cançó que va escriure en Josep Maria de Segarra, però que tots associem al bard del Baix Empordà, en Lluís Llach, que va ser qui la va popularitzar...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

va quedar pendent fotografiar les vinyes i els costers a primera hora del matí, i en altres situacions estacionals, dimenge tot just els vells ceps començaven a llucar... 


uns vells ceps regruats i foscos, xics i cepats, que tot just s'aixequen poc més d'un pam, mostraven uns brots tendres i verds, que tot just trencaven una mica el monòton color...

"cal mirar al cel..."

boscos a la vall de Gabàs (Midi d'Ossau, Pirineus)

malgrat tot segueixo sent optimista, sé que hi ha llum darrera la foscor, sé que tot és relatiu, i sovint les meves expectatives queden aturades en el brancam que no em deixa avançar...

cal anar endavant, temps hi haurà per "llepar-se" les ferides, ara no és moment, és moment de treure el cap a la llum, i al darrera la resta...

com diu el Lluís:

"no somniem passats,

que el vent s'ha emportat,

una flor d'avui es marceix just a l'endemà,

cal que neixin flors a cada instant

...

enterrem la nit,

enterrem la por,

apartem els núvols que ens amaguen la claror,

hem de veure-hi clar,

el camí és llarg,

i ja no tenim temps d'equivocar-nos"

...

seguirem fent camí, amb la fe posada en el "present" que està arribant...