"instants perduts..."

castell de focs, paradigma de l'efímer (14 de juillet, Paris)

ara fa un mes, en el marc de MontPhoto, més concretament en la mastrerclass que va donar el mestre Manel Soria, va dir entre moltes altres coses una frase que no per no sabuda deixa de ser "lapidària": "Cada instant es preciós i irrepetible"

fa uns dies que em volta pel cap prendre una imatge "diària", una sola imatge per penjar al bloc, sempre hi ha un moment especial que es pot considerar digne de ser congelat, fotogràficament parlant...
 
a tomb del que estic parlant, us vull comentar dues situacions que m'han succeït en pocs dies...

diumenge u de gener, al matí, assegut en un banc d'un carrer d'una població de l'Alt Penedès, vaig veure un avi assegut amb les cames estirades, amb un caliquenyo a la boca i el cap cobert per una gorra de pana, amb un posat que em demanava a crits "fes-me una foto", i al cap em voltava una mena de títol: veure-les a venir... no la vaig fer, i es va perdre per sempre, però al cap la tinc ben gravada
 
aquest matí, d'hora; anant per una carretera del Priorat, en una raconada he vist una petita columna de fum; els arbres i els matolls tenien una lleugera capa de gebre, que el minso sol començava a fondre, la qual cosa conferia al paisatge un ambient força especial; al darrera de la petita foguera on fumejaven més que cremaven, uns branquillons fruit d'una poda lleugera, hi havia el pagès, dret, mig envolcallat pel fum i les bromes, ben abrigat, amb boina... un altre instant fugisser perdut per sempre, però gravat al meu cap
 
no tinc perdó! el més greu, i el que més em remou, és que en ambdós casos duia la càmera a sobre calçada amb un tele objectiu de 100 mm suficient per capturar l'instant; ambdós han estat uns "instants perduts"
 
he volgut incloure aquest petit relat, tan sols per deixar-ne constància, com una mena de penitència al meu "pecat" d'omisió fotogràfica, una mena de mea culpa pública
 
espero que d'ara en endavant sigui capaç d'aturar-me; en ambdós casos, tot i anar conduint, podia haver aturat el vehicle; i deixar aturat aquells instants màgics, aquells que sovint ens passen pel davant però que és un vist-i-no-vist...




nota: per aquella època, juliol de 2008, la meva càmera era una Olympus €-500 amb un Zuiko D 14-45 mm f:3,5-5,6 de kit; aquesta foto és feta amb aquest conjunt