"dol..."

...

acompanyament en el dol

en un comiat sense opció de rencontre, sempre queden mots no dits, mots que difícilment podran ser escoltats pel destinatari, la qual cosa ens provoca "dolor"... 

el dol és aquell espai de temps que ens permet asserenar la nostra ànima, i posar en ordre sentiments i records...  

cal prendre distància

aquests mots els hi vaig escriure a una amiga no fa gaire, 
volien ser una mena de bàlsam per la pèrdua d'un familiar molt proper i important... 
però amb qui tenia "dificultats" de relació...

en certa mesura, com que les coneixia aquestes dificultats, d'alguna m'eren properes...
conec els sentiments que es deriven d'aquesta dificultat de congeniar, o de mantenir una relació cordial, amb qui és important per a un mateix, si més no en el meu cas...

rellegint el text, no sé fins a quin punt o me'l feia a mi mateix, sabent de ben segur que sorgirà el moment, tard o d'hora, i sentiré no haver pogut "endreçar" la situació...
la vida fa íntims a desconeguts, i desconeguts a la pròpia carn...

...

sé que algun dia, hauré de recuperar aquesta entrada, però fa dies que vull "endreçar-la" en aquest arxiu vital que se'n diu "bloc"...
avui ho faig acompanyat d'un foto feta avui mateix...

"Cava..."

 ...

enguany estem assistint a un temps tardorenc ben estrany...
el temps, amb unes temperatures elevades, enganya la natura...
algunes plantes, desorientades, tornen a florir...
els fongs i bolets, en no rebre l'aigua benfactora, no obren les seves ombrel·les...
molts arbres, estan perdent les fulles sense haver-se vestit amb els colors que tant ens agraden...
i, ho fan, per allò que tècnicament s'anomena estrès hídric, nosaltres en diem manca de pluges... 

els verds intensos d'una falguera... al Cadí (Cava, Pirineus)

sequera i calor ens estan mostrant una tardor... potser dir contra-natura és un xic fort, però és força proper a la realitat...

fa dues setmanes vaig ser a Cava, un petit poble de l'Alt Urgell...
aquestes són algunes de les poques imatges que vaig arribar a fer-hi...

colors de tardor... al Cadí (Cava, Pirineus)

remors de tardor... al Cadí (Cava, Pirineus)

llums de tardor... al Cadí (Cava, Pirineus)

quasi tots els que anem a la natura per la tardor, desitgem veure allò que s'espera i que jo anomeno els colors "caran d'ache", recordant aquelles capses de colors, de llauna, de la nostra infantesa... 

escorça i desenfoc... (Cava, Pirineus)

avui, 13 de novembre, al Priorat, hem estat a 23º C... 
cal fer cap comentari?

"camins i senders..."



boires a Irati...



camins de tardor...



senderes interiors...


un bon dia per recuperar unes imatges que esperaven sortir a la llum...
realitzades els primers dies d'aquest mes de novembre, han estat dins del blog reposant...

enguany la tardor és espectacular, i dic és, per que malgrat ser a tocar del desembre, hores d'ara els boscos encara tenen l'habillatge de colors taronges i vermells com si es resistissin a despullar-se definitivament a la espera de les hores crues i fredes de l'hivern...

cal seguir els senders i els corriols cercant...
o, senzillament gaudint de l'espectacle que envolta el viaranys que recorrem  

com quasi be sempre, l'espectacle més important el tenim durant el recorregut i no pas en l'arribada...

gaudim-ne, i preparem-nos per rebre els primers freds de l'hivern, i el mantell blanc de les precursores neus d'anguany...
que ens abocaran a una nova primavera... en una mena d'etern retorn als orígens...

"tardor, finalment..."

ermita de la "Virgen de las Nieves", Irati (Nafarroa)

fa sis mesos em van dir per anar a aquest indret pel "pont" de Tots els Sants, indret al que hi estic venint quasi be cada tardor els darrers anys, i la meva resposta va ser: hi aneu tard!... 
finalment, m'he hagut d'empassar les meves paraules

al llarg de totes les meves estades a Irati, potser sigui aquesta la que fa sis o set, crec recordar que mai hi he anat tant avançada la tardor, i ja donava per fet arribar-hi amb els boscos literalment despullats dels seus vestits de tardor... fins hi tot vaig pensar en la possibilitat de trobar-hi neu...

però la natura té els seus propis tempos, i el cert és que em vaig sentir absolutament i al mateix temps gratament sorprès, per trobar els boscos amb uns colors impresionants i d'afegit, la conjunció d'un cap de setmana plujós hi va posar l'accent... allò que molts fotògrafs anomenem el "pebre" d'una imatge

ovelles "lachas" pasturant, Roncesvalles (Nafarroa)

espero pujar algunes altres captures realitzades al llarg d'aquest nou cap de setmana de natura i gaudiment

"espai d'inspiració..."

muralla central del Cadí (Alt Urgell, Catalunya)

tot i que inicialment la meva intenció era una altra, haver llegit un article "tècnic", relacionat amb la fotografia, m'ha fet canviar el tema de la entrada...

segueixo des de fa molt de temps el blog de professor Valentí Sama, reconegut i reputat enginyer òptic, la seva web, juntament amb el seu blog, són de lectura "obligada", i si més no, recomanable a tots els que ens apassiona aquest art, i tècnica, de la fotografia

valgui aquesta introducció per compartir un dels darrers articles que ha "penjat" a DSLR Magazine, escrit juntament amb Manuel San Frutos, que m'ha deixat amb la mosca darrere l'orella

és cert que fa temps que he escoltat (llegit), algun comentari referent a les diferències de "qualitat" entregades per diferents càmeres i òptiques, i resultats finals, més en Jpeg que en Raw, ì també de les incompatibilitats d'alguns vidres en algunes càmeres...

un cop llegit aquest article, s'han esvaït moltes incògnites i dubtes de "funcionament", d'alguns conjunts "vidre-màquina" i els resultats finals (?), i a l'hora se me'n han fet de nous...

d'altra banda, entenc que ara fa 40 anys, models com Asahi-Pentax, Olympus, Canon, Nikon, Praktica, Exacta, Yashica, Konica, Minolta, Zenit... fabricaven i venien un nombre "baix" d'unitats i els controls de qualitat eren exhaustius, o quasi be; a la actualitat, alguns marques han desaparegut, i d'altres han estat engolides o anexionades, però el cert és que tots han augmentat la producció fins a extrems que podem dir "descontrolats"; com si no s'expliquen tants i tants problemes de post producció?

puc citar per reconeguts el de les taques d'oli al sensor d'un parell de fabricants (Canon i Nikon), no fa pas massa temps, o els "topos" que apareixen a les Fuji X-Pro1, o repetitius problemes de "backfocus" a diferents marques i models, per citar-ne alguns...

avui dia, gràcies a la informàtica, hem aconseguit controls de fabricació i de facilitat d'ús de molts ginys, en tots els camps, sols ens cal fer un cop de vista al nostre entorn...

però, hi ha coses que personalment penso que ultrapassen aquests ajuts, i al final, hom pensa que si els resultats que entrega el nostre estimat giny, allò que fins ara hem anomenat "negatiu digital" (Raw), i que teòricament era "verge", ja ha estat manipulat de manera més o menys encertada pel fabricant o fabricants, no hem de perdre de vista que parlem de càmeres i d'òptiques, i que sovint s'actualitzen per mitjà dels successius "firmware's"; potser dic, pagaria més la pena acceptar resultats finals entregats pel programari que en teoria millor o fa, i que no és altre que el del mateix fabricant de la càmera, que d'afegit és qui té més interès en fer-ho be...

apa-l'hi! llegiu, mediteu i dieu la vostra

s@lut


nota: la foto que encapçala la entrada és un Jpeg directe, entregat per la meva Canon 5D Mk-II, lleugerament ajustada amb el software Olympus Master...

"utopia..."

“La utopia és a l'horitzó. Camino dues passes, ella s'allunya dues passes, i l'horitzó ho fa deu passes més enllà. Aleshores per què serveix la utopia? Doncs serveix per això, per a caminar!"

Eduardo Galeano

boires matinals al peu del Cadí (Cava, Alt Urgell)

sovint sembla que ens aturem, que no avancem, que ens hem quedat immòbils en un moment, en un indret, en un lloc...
tan sols és un impasse, un reprendre l'al·lè, un recuperar les forces per, tot seguit, reprendre el camí amb més vitalitat, i amb sort, una mica més "savis"...
aturar-nos i contemplar que allà on volem anar sembla que cada cop és més lluny, ens serveix per, en un moment donat, mirar endarrere i veure el camí recorregut, els revolts i les dreceres fetes, les marrades, i el girar cua en arribar a paratges hostils o camins que no passen...
tot això ens ajuda a entendre, si som atents, allò que ens va venint, i ens ajuda a emprar més els aprenentatges i les experiències, i menys les forces...

"madurs..."

fruit de l'arbocer (serra de Montsant, Tarragona)

...
alguns ja son a terra; els claus no han aguantat el pes de l'aigua acumulada amb les pluges dels darrers dies; n'hi han força malgrat l'avançat de l'època, tampoc per a aquests fruits els hi ha arribat l'hivern, encara

els ocells que encara volen per aquests indrets, tenen què menjar; els cenglars, també se'n poden atipar dels que n'hi ha al terra; aliment tardà, però dolç i energètic

ay però de no menjar-ne massa; el seus sucres madurs, produeixen alcohols que poden "emborratxar",
i també el seus poders astringents ens poden jugar una mala passada...

se'n poden fer melmelades, que podem consumir amb torrades

"arrels..."

arrels de "fagus sylvatica", a la recerca de... (Montseny, Girona)

en aquests moments en els que l'entorn sembla trontollar, veure aquestes arrels fortes i fermes, abraçant el terreny per tal de poder suportar l'arbre, immens, que te al seu damunt, reconforta una mica...

d'altra banda, què seria de l'arbre sense aquestes arrels magnífiques?

...

miro al meu voltant, i...
be, tots sabem, i hem vist als boscos, el que li succeiria a l'arbre si les arrels deixessin de fer la seva funció de suport i de capturar l'aliment...
...
referent al giny que va capturar la foto de moment la meva percepció em diu que els colors capturats son més càlids...
seguirem avançant

"sensacions..."

ran de terra... (Arbúcies, Montseny)

... contradictòries es remouen per dins, una mena de sentiment de pèrdua, d'abandonament, o d'engany segons es miri... 
he pasat de ser usuari convençut d'un sistema fotogràfic d'una minoria, a utilitzar-ne un altra més complert i capaç tècnicament...
les sensacions com els sentiments, van per lliure; d'ara en endavant, tinc la sensació d'haver perdut "l'espurna" utòpica, i haver entrat en un estat on la racionalitat, que no la raó, tenen més poder...


be, aquesta entrada, llegida així, pot sonar una mica estranya, però d'alguna manera aquest cap de setmana al Montseny, és el que hi bullia dins del meu cap...
les meves mans havien deixat de sostenir i usar un giny conegut, per agafar un altra de nou, més potent i capaç, potser... més técnic i tecnològicament més "avançat", segur! 
però... els dubtes persisteixen


de moment, tot i no sentir-me massa "creatiu", poc "productiu", i he d'afegir, molt "selectiu"; finalment un parell d'imatges, agradables, no pas "bones"; han estat capaces de cridar la meva atenció
la que encapçala aquest escrit, i que d'alguna manera "explica" gràficament l'enbull en el que m'estic "ballugant"...
l'altra... la deixo per la propera entrada


---
les fotos han estat fetes en el decurs del "taller de fotografia de paissatge" que l'Oriol Alamany ens va impartir dissabte; posteriorment, havent dinat, ens va donar una veritable "masterclass" de fotografia de paisatge, i tot seguit va ser inaugurada una exposició fotogràfica a la seu del Museu d'Arbúcies...


aquí sota, la foto dels assistents al taller de l'Oriol, gràcies Cesc Noguera

taller de fotografia de Natura, amb Oriol Alamany (Arbúcies, Montseny)

"migracions..."

grues migratòries (alto de Ibañeta, Roncesvalles, Nafarroa)

mig dia, sóc al pas d'Ibañeta, entre Valcarlos i Roncesvalles, a la zona més al nord de Nafarroa...
darrer dia de bon temps d'aquesta tardor, l'endemà de ser presa la foto, començava el mal temps segons les previsions metereològiques... és van acomplir!
com dic, l'endemà va ploure finalment, com ho fa habitualment per aquestes terres, pluja intermitent al llarg de tot el dia, que no ens va impedir de fer la excursió prevista a la zona de la reserva integral de Lizardoia, dins dels límits de la selva d'Itrati...

però, tornem a la foto
sóc al pas d'Ibañeta, al costat mateix del monument a Roldan, estirat sobre l'herba del prat de muntanya mig
endormiscat després de cruspir-me un entrepà de sardines, i una cervesa... sento "crits" que vènen del cel...
de primer quasi be que no en faig cas, però els crits segueixen i la curiositat em guanya, obro els ulls i veig un núvol d'ocells volant per sobre meu, venen del nord i es dirigeixen vers el sol...
prenc els prismàtics i observo les seves evolucions, observo com canvíen de posició, com si fèssin una cursa de relleus, d'aquesta manera tots obren "traça", i el cansament d'obrir estela es reparteix entre tots els membres...
prenc la càmera, no duc el teleobjectiu, tan se val!
realitzo tres fotografies per tal de "documentar" l'instant, i... sorpresa! la segona que faig, sembla que les noranta grues (Grus antigone) que confereixen aquest grup migratori, siguin un de sol; sols cal mirar la silueta de manera "global", per poder-ho confirmar...
en l'estona que vaig ser al prat, vaig comptabilitzar fins a quatre grups migratoris, els altres ho van fer una mica més lluny i no em van opermetre fer cap foto, però el nombre de cada un d'ells era al voltant del centenar, i els "crits" es sentien força be malgrat la llunyania...

aquest és un nou alicient per tornar a Irati en properes tardors...

"temps de gaudiment..."

camí de tornada (Lizardoia, Irati, Iruña)

com sempre en aquestes dates, si sortim a la natura, o tenim la sort de viure-hi ben a prop, podem observar com poc a poc, els verds es barregen amb els grocs, els taronges amb els vermells, i tots junts formen un tapís que jo acostumo a comparar amb el mostrari de colors de "caran d'ache"

per tercera vegada en els darrers quatre anys, he tornat a Irati; un racó protegit del Pirineus navarresos, un indret on els Pirineus es mostren a "escala humana", lluny dels gegants de l'Aragó...

com dic, aquí les muntanyes son suaus ondulacions, on el pic més alt, l'Orhy, aixeca la seva testa tot just disset metres per sobre dels dos mil...

Irati mostra els seus colors de tardor, on el silenci és amo i senyor...

silenci que tan sols és esquinçat pel xipolleig de l'aigua dels rierols...
silenci sols suaument trencat pel xiuxiueig dels ocells cercant els darrers fruits...
silenci trencat de manera eixordadora per alguna bandada de grulles migratòries...
silenci, finalment, que ajuda a recomposar el nostre esperit...

"fruit de tardor..."

castanya amb el seu pelló (Sta. Fe - Montseny) / €-3 + ZD 50 mm "macro"

fruit de tardor,
que ens recorda a festa,
festa de recolliment i d'entrada a l'hivern,
hivern imminent...

com tot en aquesta vida,
els fruits es recullen després d'un "llarg" procés,
és important saber esperar,
esperar que la saó sigui en el seu punt just...

tota la força de la primavera,
i la càrrega energètica de l'estiu,
es va endolcint poc a poc,
a mida que avança la tardor...

serà el moment de gaudir-ne,
d'assaborir els nèctars destil·lats,
les olors i les pluges de tota la temporada,
en definitiva,
de la seva essència més exclusiva i particular...

"el Montseny, com excusa"

molsa (Canpins, Montseny) / €-3 + ZD 50 mm "macro"

una excusa, una escapada, una desconnexió...

un cap de setmana amb amics amants de la natura,

i de la fotografia, entre d'altres coses...

camins diferents, desitgs parells,

quin plaer compartir estones i afecció

...

dies sense publicar,

enyorança per compartir
...

un petit bosc de follets us espera a qualsevol cantonada,

sols cal tenir l'ull atent i els sentits alerta,
la resta: l·lusió, joia, plaer,
confidències i complicitats,
arriven soles

nota: dedicat als meus amics de l'Iñaki's team

"tardor imminent"

cingles de St. Joan (Montsant - Tarragona)

altre cop el cicle vital redueix la força,
es prepara per suportar els rigors del hivern,
minimitza la vitalitat exterior,
però per dins la vida segueix bategant...

cicles vitals necessaris per que la vida segueixi,
vida interior, concentrant-se,
agafant energia per un nou esclat en breu,
sempre em quedo embadalit davant d'aquest espectacle...

és possiblement la millor època de l'any,
la natura respira assossec i serenor,
silenci i pau que conviden a la meditació,
a la introspecció, a cercar dins d’un mateix...

benvinguda tardor!
gràcies

"amb lo delta al cor"

sortida de sol (l'Encanyissada - delta de l'Ebre)

un nou dia,

un altra més,

esplèndid!

com tots,

però aquest amb un valor afegit:

amics, indrets, moments...

quedarà al cor,

gravat com un d'aquells especials,

rises, moltes rises,

confidències,

compartir espai i taula,

celebracions...

nous projectes...

dedicat especialment a: Belen, Dori, Jesse, Nani, Claudi, Jordi B, Jordi G, Joan i Ramon...

i al "gato", veritat que sí Nani?

"camins..."

barquer (delta de l'Ebre - Tarragona)

dimarts matí, aigua a dojo,

per baix, marea alta,

i per dalt, el cel ens queia a sobre...

cercant indrets pel taller del cap de setmana,

aguait de la casa de Fusta, a l'Encanyissada,

esperant que l'aigua reduís la seva intensitat...

de sobte, com una aparició,

una ombra és lliscant per sobre de l'aigua,

un home amb la perxa, empenyent la xalupa...

què l'empenyia a sortir en aquell moment?

què cercava sota aquell infern d'aigua?

quines forces interiors el duien a trobar què?

...

veritablement, la vida és una mica com aquesta imatge, ens movem per espais i situacions sovint, molt sovint, adversos, cercant aquell espai interior de pau i recer, on aixoplugar-nos de la tempesta del dia a dia...

cada u de nosaltres fem i tenim el nostre "camí", a estones més o menys llargues anem de costat amb d'altres, amb algunes durant molts anys, els amics i amb sort la parella; sense oblidar-me de pares i fills
anem doncs fent camí i vivint de manera intensa els moments que se'ns van presentant,
sense mandra de recórrer-ne de nous,
sense por d'indrets i coneixences noves,
expectants en allò que el dia a dia ens va regalant...
aprofitem-ho!

"camí de..."

fruit de rosa de bardissa (rosa canina) - Montsant

llegeixo en un llibre* el següent:

"nos damos cuenta de que podríamos decidir quedarnos donde estamos, en el principio de todo, o también seguir adelante, pero lo que ciertamente no podemos es volver atrás."

difícil!

canvio... i a vegades voldria tornar a aquella situació "còmode" del que m'és conegut, i on ho tinc quasi be tot per la ma, on tampoc em costa esforç moure'm; però no, sóc allà on he escollit i el camí i el territori em son nous i estranys, i els he de conèixer, els he d'explorar, i fer-me meus racons i indrets, fins que com a casa pròpia, sigui capaç de moure'm encara que sigui a les palpentes, he d'avançar, i deixar endarrere llasts i lligams que no em deixem evolucionar...

també he de deixar de mirar endavant, cap un futur incert, cercant respostes...

les respostes apareixen, quan apareix la pregunta...

* "el camino de la espiritualida" J Bucay

"foscor..."

fumeral a Oia (Santorini - Egeo)

segons la definició del diccionari, foscor és la mancança de llum...

aquest fumeral, ben be ens podria servir com a símil,

si no hi ha fum, és que no hi ha foc al seu si

potser sols serveix d'excusa per guarnir una teulada,

ens ho pot fer pensar que no s'hi veu sutge a les vores, ni tan sols al seu interior

però ens diu quelcom important,

la casa a la que pertany cuiden els detalls

cuidem els detalls, nosaltres?

costa arrenglerar lletres i paraules composant frases i oracions,

per finalment transmetre una idea

a mi em costa, malgrat voler expressar tot un garbuix de pensaments que venen al meu cap com les onades arriben a una platja, a vegades ho fan de manera suau i cadenciosa, d'altres amb ferotgia devastadora

escriure per abocar en uns rengles tot allò que bull dins meu... difícil!

algun cop he sabut mig fer-ho, d'altres, la major part de les vegades, sincerament: no en sé!

potser alguna de les meves fotografies ho expressen millor, un amic a escrit al peu d'una de les seves imatges capturades de tornada d'un "viatge" fotogràfic:

"al final del viatge, si hem entès quelcom, valorarem que el veritable sensor està en el nostre cor i no en la nostra càmera"

gràcies Manel per compartir aquesta frase amb nosaltres, una frase carregada de sentit, de molt més sentit del que es pot llegir a primer cop d'ull...

"dualitat..."

temps de canvis,

d'interrogants,

de dubtes...

fins hi tot la natura ho percep,

dubta,

està indecisa...

quina decisió és la bona?

però, i si les dues ho son? (de bones)

dualitat, cruïlla, oposició, dubtes...

tota a la vida és elecció,

escollir, decidir...

i si ens quedem a la cruïlla?

que succeiria?

sempre hem d'anar endavant?

o, potser ens podem plantar,

esperant...

al final és la terra la que gira,

i després de la nit, li segueix el dia,

i després de la tardor, ve l'hivern,

i la primavera el segueix...

i segueix la roda...

"energia..."

fruit de lligabosc o xuclamel (lonicera implexa) (Montsant)

ahir "guaitant " blocs de persones desconegudes,

que expresen els seus neguits com molts de nosaltres,

he ensopegat amb dos, que curiosament parlen d'una mateixa situació,

"xucladors d'energia" una i "el verí patètic" l'altra,

a una de les dues entrades, he escrit:

...

per la meva feina, m'han buidat sovint tota la energia,

dies ha hagut que feina he tingut per recuperar-me,

però... ha estat un plaer compartir-la,

certament els hi calia més a ells,

jo la podia recuperar un cop deixava el lloc de treball

penso però que cal tenir present,

que la "energia", no és teva, ni meva, ni d'aquell, o de l'altra,

la energia és allò "VITAL" que ens ajuda a viure,

que ens "uneix" a tots i ens fa essers humans,

i cal saber deixar-la fluir,

quan ens calgui, ja la tornarem a recuperar...

he cregut interessant, incloure una entrada al meu bloc,

interessant el tema de les energies,

i de com n'hi ha que els hi cal prendre-la d'altres per que no la saben "crear",

ens van ensenyar que la energia ni es crea ni es destrueix,

flueix d'un indret a un altre, sense poder apressar-la,

sense poder retenir-la, tampoc cal, l'hem de deixar fluir com he dit abans,

entra al nostre cos, ens enriqueix, la fem créixer si en sabem o podem,

i la tornem a repartir als "necessitats",

nosaltres mateixos, molts cops ho fem, conscientment o inconscient,

hem estat secs i n'hem pres d'algú altra sense saber-ho,

sense voler fer mal, sols per sobreviure i reeixir...

siguem doncs generosos i, deixem-la que vagi i vingui segons convingui...

agraeixo als que me n'han donat, sóc feliç per la que he donat,

gràcies...

dedicat a tots els qui algun cop s'han sentit "secs" i "buits",

i han pres el que els hi calia per sobreviure...

jo mateix més d'un cop