dimarts, 26 de gener de 2016

"28 anys, són molts anys..." (03/09)

...

tercera etapa, amb sortida i arribada a Erfoud, després de travessar Rissani i arribar a Merzouga per una de les múltiples pistes, val a dir que l'asfalt et du fins a la mateiza població, però vam voler prendre una desviació en veure un ramat de dromedaris, tot i que tothom els anomena camells*, i el seu "pastor"...


Risani, la "porta" del desert sud oriental...

l'Erg Chebbi, el Sahara a les portes del país alauita...

un dromedari al seu ambient...

dromedari tosut i el seu pastor camí de casa...

un altra dromedari a la seva bola...

típica vegetación prop de la sorra sahariana, una resistent acàcia...  


... han passat molt anys, cert, però la memòria segueix "quasi" intacta, recordo els llocs, però no els "reconec", Merzouga era un grup petit de barraques de tova, construccions fetes amb blocs de fang, sorra i palla, diseminades i protegides amb petites tanques de branques i fulles de palmera... 

en aquell 1986, possiblement Merzouga no superés el centenar d'habitants, ara segons em va dir Hasan, germà d'Alí "el cojo", hi viuen més de 3.000, en part degut a que molts dels tuaregs i nòmades, s'hi han assentat per manca de recursos i modus de viure; transportar sal o altres mercaderies des de Malí, Mauritània, o Algèria, és molt menys rendible que fer de guies als turístes, i endinsar-nos per les dunes del desert a llom de camell o amb els seus "toyota"; certament és una manera força més còmoda de guanyar-se el sustent, però molt menys romàntica...

la gran duna de l'Erg Chebbi

mapa dins de la recepció de l'alberg Atlas du Sable, d'Alí "el cojo"... absolutament recomanable!  

rastres...

de tornada seguim creuant-nos amb més dromedaris camí de casa...

després d'accepter un té amb menta, com a benvinguda i oferiment d'hospitalitat, de part del Hassan, germà d'Alí "el cojo", ens endinsem en una conversa en que parlem de família, de la evolució que ha sofert el Marroc en tots els aspectes, la situació global, els neguits i la pèrdua de turisme degut als esdeveniments dels darrers anys... tot i així, té manté un bon estat d'ànim i diu que tot es resoldrà, finalitzant amb el sempitern "in-xa-Al·lah", o com diem nosaltres, "si Déu vol"

de tornada a Erfoud des de Merzouga, ens aventurem a fer-ho per una de les pistes que les enllacen...

paisatges desèrtics, i petites constructions testimonials...

mercat d'Erfoud a darrera hora...

les afamades olives magrebines, i les llimones confitades, per acompanyar el pollastre...

avui no hem fet un gran recorregut en distància, finalment aquest circuit ens ha fet recòrrer 147 km, poca cosa si tenim en compte les grans distàncies d'aquest país

sense anar més lluny, a la etapa d'ahir, la segona, en vam fer 366 de quilòmetres... i el dia abans, en vam fer 260, i a la etapa "pròleg", la que vam fer el dia de l'arribada, pràcticament fosc, tot el recorregut, 154 km

així doncs, de moment:

  • etapa pròleg: 154 km
  • primera etapa: 260 km
  • segona etapa: 366 km
  • tercera etapa: 147 km
demà ens espera una llarga etapa, així que decidim anar a descansar aviat, després però d'un sopar lleuger i un, com no!, té a la menta ;-)






* el dromedari, a diferència del camell, té una sola xepa i és tributari de tota la geografia del nord d'Àfrica, Orient mitjà i nord de l'Índia, amb una colònia força important a Austràlia que va ser  introduïda per treballar a la línia del ferrocarril degut a la seva duresa i resistència




dilluns, 25 de gener de 2016

"llibre..."

...

amb cert endarreriment, de fet ja fa 5 setmanes, presento la entrada al bloc, amb la presentació del llibre:


"Orquídies de les serres del Montsant i de la Mussara"

fitxa del llibre i dates de presentació en societat...


el passat 16 de desembre de 2015, es va presentar a la botiga Oryx de Barcelona, el nostre llibre; l'acte va tenir  com a mestre de cerimònia al fotògraf de natura l'Iñaki Relanzon, i al Jordi Bru, biòleg i fotògraf, i prologuista del llibre; a l'acte i van assistir una seixantena llarga de persones


els autors del llibre i l'editor (Ricard Ribas, Jaume Blanch, Biel Roig, Joan Rossinyol i Ramon Pere)


l'Iñaki Relanzón, presentant el llibre i als autors, a la seu de la llibreria Òryx (c. Balmes, 71 - Barcelona)

un moment de la presentació...


un moment de la presentació, explicant alguna de les anècdotes viscudes...

amb el Biel, comentant una de les dedicatòries...

amb l'Anna, una de les meves filles, que no es va voler perdre l'esdeveniment...

signant un dels molts exemplars venuts...


el llibre el podeu comprar: llibre "on-line", també a la mateixa botiga Oryx





dimecres, 20 de gener de 2016

"28 anys, són molts anys..." (02/09)

...

doncs sí, 28 anys són molts anys, però la memòria em segueix funcionant molt be i vaig anar recordant llocs per on vaig passar aleshores... 

en aquesta llarga jornada, ens desplaçarem des de Zaouira fins al sud, intentant arribar el més a prop de Merzouga que podem

en el recorregut, passarem per: Zeida, Midelt, les Gorges del Ziz, Er Rachidia, i Erfoud, on decidim quedar-nos-hi un parell de dies, després de recórrer 360 km... 


cruïlla de carreteres... en mig del no rés

... d'aquesta manera, l'endemà podrem apropar-nos a Rissani i Merzouga, per endinsar-nos en l'Erg Chebbi, zona de dunes del Sàhara marroquí


aturada al costat d'una benzinera per dinar, prop de Boumia

mentre ens desplacem cap al "gran sud", anem fent aturades per fotografiar i també per recuperar forces; una de les moltes opcions per fer-ho i menjar anant en ruta quan és l'hora, hem de tenir present que ells mengen a la una del migdia, és a les benzineres; el menjar que ofereixen sempre és correcte... i econòmic, si no ets una mica prim mirat, clar

un tagín, una amanida magrebí, uns pinxos de carn... 
sempre hi són presents, sempre va acompanyat d'unes exquisides olives, tot regat amb... 
aigua, coca-cola, o el sempre present té a la menta 

les Gorges del Ziz, una de les fites del recorregut, pocs km abans d'arribar a "la Source Bleue" de Meski

un esguard a l'inmens oasi de Tafilalt, farcit de palmeres, al fons a l'esquerra Ouled Chaker

després de dinar arribem a una de les visions més espectaculars del viatge; la visió d'aquest immens oasi, un dels majors productors de l'anomenat "or del desert", els dàtils; no ens podem ni imaginar el que amaga la seva vista, pel que he pogut saber, hi ha al voltant d'un milió de palmeres

finalment arribem a Erfoud, on hem decidit fer una aturada de dues nits; tan aviat trobem l'hotel escollit, que aquest cop és força millor tot i el color morat intens amb que han pintat les parets i armaris, ens anem a donar un vol abans que es faci totalment de nit, cosa que aconseguim a mitges...


mercat d'Erfoud, a darreres hores del dia...

paradeta d'olives i llimones confitades per afegir al pollastre i altres menjars...

alls, fulles de llorer, i diferents herbes i espècies per condimentar els deliciosos menjars marroquins...

tot i arribar tard, encara podem gaudir d'una pasejada pel mercat d'Erfoud, parades de fruites i verdures, carns, espècies, es barregen amb parades de roba i diferents estris per la llar... un veritable souk en petit, no cal dir que som l'atracció de tothom



zona de la roba, amb força presència de roba occidental de segona mà

graffiti al·legòric en una pared d'Erfoud...



demà enfilarem cap al desert... per seguir gaudint de noves experiències








"la primera..."

...

estant de viatge pel Marroc, vaig rebre un missatge del meu amic Jordi Bru, adjuntant una imatge i un comentari que deia: "flipaaaaaaaa"

la imatge, era la d'una primerenca "Ophrys forestieri", i la data de captura el 2 de gener... doncs sí! per flipar en colors; crec que mai havien estat tant ràpides en poncellar...


be doncs, arribat de la meva/nostra curta estada al Marroc, aviat la segona entrada,  juntament amb la resta de companys del grup que vam publicar aquest Nadal el llibre "Orquídies de les serres del Montsant i de la Mussara", editat per Editorial Piolet, i que podeu adquirir si me'l demaneu a mi o, directament a la editorial; per la mòdica quantitat de 

25 € 

un llibre amb 112 pàgines, de gran format, 28x28 cm, amb les 40 espècies trobades al nostre territori... 

un llibre que no vol pas ser una guia de camp, tot i tenir una fitxa complerta de cada una de les espècies; que incorpora com a tret diferencial, unes aquarel·les de la part soterrada de cada una de les plantes; que presenta cada flor a pàgina complerta, i que finalment, mostra tota una munió de rareses, entre elles, albinismes, hiper i hipocromíes, dobles labels...


primer llibre editat, i dedicat íntegrament a les orquídies de les comarques tarragonines

be, un cop fet l'incís per la publicitat, entendreu també d'aquesta manera, el meu llarg silenci al meu blog, mai podia pensar que escollir fotografies, paginar, maquetar... amb llargues reunions de treball amb la resta de l'equip, i més tard amb l'editor, poguessin arribar a ser tant esgotadores...

reprenc el fil inicial, el Jaume, el Biel i jo, vam anar ahir al nostre territori de captures fotogràfiques, i les vam poder fotografiar nosaltres nosaltres també


un bon exemplar d'Ophrys forestieri (Ophrys fusca ssp lupercalis)

un dia d'aquests, faré una entrada amb les fotografies del dia de la presentació del llibre, que va tenir lloc a la llibreria Oryx de Barcelona, on també el podeu adquirir; i al cap de dos dies, al Palau Bofarull de Reus...

vam poder delectar-nos i fotografiar diversos exemplars, en diferents estadis de floració, i abundants peus d'altres espècies, ara sols cal que una gelada no les malmeti, i els senglars, conills i daines, no se les mengin!

anirem seguint el fil de les floracions... i altres esdeveniments







dilluns, 11 de gener de 2016

"28 anys són molts anys..." (01/09)


...

d'entrada desitjar-vos un bon any!


aquest any el comencem be, anirem fent entrades al bloc, a poc a poc, intentant recuperar el ritme perdut


el passat 1 de gener ens vam enlairar des de l'aeroport de Barcelona, en direcció a Marràqueix, per recuperar la memòria d'un viatge realitzat fa 28 anys, sí! vint-i-vuit anys!

sempre havia volgut repetir-lo, però hom proposa i la vida decideix, com de tots és sabut...

com deia, ens enlairem direcció Marràqueix, on arribem a les quatre de la tarda; agafem el cotxe emparaulat, que ens ha estat canviat a darrera hora; finalment la Dacia "Docker" escollida peassa a ser un Peugeot "301", un vehicle menys adient pel circuit que volem fer, però que finalment es comportarà d'allò més be, i amb un consum irrisori (4,6 l/100 km)


el nostre econòmic vehicle, un Peugeot 301

dons be, un cop fetes les formalitats dels papers, i carregades les nostres bosses al enorme maleter, prenem la carretera en direcció a la nostra primera destinació; per fer-ho ens caldrà circunvalar la capital alauita en hora punta... collons, comencem be!

totes les guies diuen el mateix, tots els consells per anar al Marroc ho diuen, la meva anterior experiència també m'ho recordaba... per poc que puguis, mai condueixis de nit al Marroc! si ja és perillós fer-ho de dia, de nit és una loteria; cotxes, camions, motos, tricicles, bicicletes, carros tirats per rucs, vianants... que poden dur, o no, llums o senyalitzacions 

dons be, filament una mica am sort, i una mica am intuició, vam anar a parar, després de 154 km, a Demnate, a quarts de deu del vespre!!! i sense lloc on dormir...

dues passades al poble, ens aturem per demanar informació i... veiem el rètol que hi diu "hotel", hahahahaha... a qualsevol cosa li diuen hotel, però no és hora d'anar amb miraments, encara sort que a adarrera hora ens vam recordar d'agafar els llençol-sac per poder dormir a "qualsevol" lloc...

el dormitori, situat al primer pis, consistia en un catre força gran, amb unes mantes d'higiene dubtosa; una finestra al capçal del llit, i una taula per deixar-hi les coses; no cal dir-ho, el "bany" era al replà, una porta dona a una, perdoneu la paraula, cagadora a peu dret, amb una aixeta i una galleda; i al costat una altra porta on hi ha un plat de dutxa... excuso dir-vos que no ens hi vam dutxar, i de la resta, vam fer el més just per anar passant

al matí, el nostre dormitori no té l'aspecte sòrdit d'ahir al vespre...

com que era tard i no havíem menjat rés, vam demanar si hi havia la opció de menjar quelcom, el que duia l'establiment, amb la amabilitat que caracteritza als marroquins, en general, es va desviure per preparar-nos una tagín que malgrat haver-se fet en menys d'una hora era força mengívola; la tagín es cou habitualment amb el mateix vapor de les verdures, durant unes 2-3 hores a foc lent; mirem-nos-ho pel costat positiu, vam poder sopar quelcom calent quan ja no hi comptàvem; ah! no ens oblidem del sempre present té a la menta... i ja parlarem més endavant de l'aigua

de la mateixa manera i amb llum de dia,  el "restaurant" tampoc sembla tant precari com ahir al vespre...

típica "tagín" magrebí

un cop hem dormit, ens mirem el recorregut que volem fer durant el dia, doncs malgrat haver fet una previsió del què veure, hem d'anar refent la ruta prevista i mprovitzant una mica sobre la marxa... cal estar disposat sempre a fer canvi de plans si s'escau!

avui volem anar a veure Imi n'Ifri o "boca de la gruta" en llengua berber, les cascades d'Ouzoud i les mones de Berberia...

cascades d'Ouzoud, amb unes barcasses que t'apropen al caient d'aigua


dos exemplars de mona de Berberia, espècimen que sols es troba aquí i al penyal de Gibraltar

tota aquesta regió, amb extensions interminables d'oliveres centenàries, és una gran productora d'oli d'una qüalitat excelent; veure camps i feixes arrenglerats i emparrant-se pels turons, nets de males herbes, produeix una agrait esguard


Demnate vista des del mirador anant cap a Imi n-Ifri, es poden observar les olivers integrades dins la ciutat

obrer "manual" reconstruint els murs de tàpia de contenció del camí, i de construcció de parets d'edificis

aquesta primera jornada, no compto la d'ahir al vespre, en la que vam fer 154 km en unes 3 hores, marcarà el ritme diari; fer entre 40 i 50 km a l'hora és un molt bon promig en aquest país

com deia, aquest dos de gener ens ha dut des de Demnate fins a Zaouira-ech-Cheick, 260 km més lluny...


visió de l'exterior de l'hotel vist des de la terrassa superior


esperant que el cuiner ens faci a la brassa, la carn comprada directament al carnisser...

properament la segona entrega del viatge...












dilluns, 31 d’agost de 2015

"ensurt..."

...

abandonat des de fa temps, al meu bloc li cal una empenta... i a mi també!

moltes vivències en els darrers mesos, i una manca important de desig d'explicar, de contar, de dir tot allò que veig o visc...

dissabte però hi va haver un fet que pot haver estat un petit detonant...

és tarda de dissabte i sóc de guàrdia, com sabeu exerceijo d'infermer al CAP de Cornudella de Montsant, és mitja tarda i sento una sirena... 
el primer que penso és en que se'm gira feina...

pasa l'estona i sento el petar dels rotors d'un helicòpter... 
la següent pensada és que algún escalador ha tingut un accident...
ara ja son dos els rotors que escolto...
surto al balcó i veig una columna de fum important a la zona mitja del vesssant sud del Montsant, prop del CAP i de casa... 
a línia de vista, un parell de quilòmetres pel cap llarg


encara no fa una hora que crema...
el petit punt a la dreta en mig del fum és un dels helicòpters...

de primer moment pens en una dimensió important del foc, poc a poc em vaig adonant de que la manca de vent farà que l'avanç sigui lent, i la direcció és cap a una zona de vegetació poc boscosa, la major part de la vegetació és matoll i petits aurons, algunes alzines, sabines i força corneres... 
i, no cal dir-ho, farigoles, boixos, romaníns, espígols, argelagues, ginebrons...

vull fer un reconeixement a la tasca del efectius dels Bombers de Catalunya, en el poc temps que van poder volar, van fer una ràpida bona tasca, que va facilitar l'accés, molt difícil, pels efectius terrestres...

podeu veure tot seguit la seqüència de descàrrega d'un dels quatre hidroavions que van ser operatius fins poc més de les vuit del vespre, que es veuen obligats a deixar de volar per imperatius de l'espai  operaven
























aquesta és una de les moltes descàrregues que vaig poder capturar, en aquest cas d'un hidroavió...





en aquest cas un dels helicòpters...

a sota podeu veure una imatge del foc, a les darreres hores del vespre, un cop els mitjans aeris van deixar d'actuar...

ara va ser el torn dels camions i els mitjans humans, fins a 35 dotacions van estar fent una tasca de contenció, i reducció, que torno a dir, en part hem d'agrair a la manca de vent...

l'endemà matí, el foc era quasi be aturat, en diuen en fase de control...






...


sap greu reprendre el bloc amb versemblant notícia, però d'alguna manera ho he d'agrair, a estat una mena de revulsiu...


aviat entrades més agraídes, Islàndia a l'abril, la Provença al juny, Irlanda a l'agost...


som'hi!!!