dijous, 31 de maig del 2012

"nuvols..."

grau de l'Enderrocada i mas de Forsans o del Peira (Scala Dei, parc natural del Montsant)
...
que decoren els paisatges...
també decoren les nostres vides...



dimarts, 29 de maig del 2012

"records i existències..."


"Jonathan Livingston Seagull"  (parc natural desl Aiguamolls de l'Empordà)

va ser l'estiu del 1974, avarat a la força al llit per una caiguda escalant, que el Toni, un molt bon amic i company de la "autònoma", va aparèixer per casa amb uns fulls arrencats d'un selecciones del Readers digest, i senzillament em va dir:

llegeix-lo!
va saber donar-me allò que em calia en aquells moments...
sempre li agrairé!

d'alguna manera la seva lectura va marcar la meva vida
"Jonathan Livingston Seagull", llibre metafòric, ara en diríem d'autoajuda, escrit el 1970 per en Richard Bach, va aconseguir al 1972, superar el milió de còpies impreses d'aquest llibre...
al 1973 un LP Neil Diamond amb el mateix nom, va ser "best seller"...


Port Lligat al cap vespre (parc natural del Cap de Creus, Alt Empordà)

o com diria el bo de don Mario Benedetti "siempre hay tiempo"
" ...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo,
Que para sentir la vida no hay que olvidarse que existe la muerte,
Que se puede estar muerto en vida,
Que se siente con el cuerpo y la mente,
... "


"recuperat..."

una de les cales a la zona de l'antic "Club Med" (Cap de Creus, l'Alt Empordà)

aquest cap de setmana he estat per l'Empordà...
el cap de Creus i els Aiguamolls han estat una excusa per tornar a visitar la zona...

dissabte tarda, una passejada des de cala Culip fins el pla de Tudela, on fa poc més de tres anys encara hi havien restes del que va ser una "ciutat" de vacances del Club Méditerranée, club privat francès que als anys seixanta fins els noranta, que es va declarar parc natural i es va limitar les activitats econòmiques a la zona, va ser lloc de moda...
ara fa un parell d'anys, es va produir la seva "deconstrucció" que ha estat força reeixida, és cert que de tant en tant encara es poden observar alguna canyeria, o cables de la llum, mig desenterrats...

el dia, amb força calima, no permetia bones fotos, i tot a convidar a un bany... la visió de meduses, abundants i de mida considerable, ho desaconsellaven... l'endemà però, a la cala Mongó, m'hi vaig revenjar...


dilluns, 28 de maig del 2012

"lliri groc..."

Iris pseudocorus (aiguamolls de l'Empordà)


"Si ets feliç, amàgat.

No es pot caminar carregat de "joies" per un barri de captaires.
No es pot passejar una felicitat com aquesta per un món ple de miserables."
 



Alejandro Casona


no gaire cosa a afegir...


divendres, 25 de maig del 2012

"tao... (2)"

 

Ophrys scolopax

"la perfecció més gran sembla imperfecte,
però la seva acció és inesgotable.


Gynnadenia conopsea

la plenitud més gran sembla buida,
però la seva acció no te fi.


Ophrys apifera
el més recte sembla tortuós.


Abellera sense label (Ophrys ...)
la intel·ligència més gran sembla estupidesa.


Ophrys fusca spp. arnoldii
l'eloqüència més gran sembla quequeig.

Plathantera bifolia

Tulipa sylvestris



















el moviment venç el fred,
però la quietud venç la calor.



la calma i la quietud són la norma de l'univers,"






nota: les paraules del principi corresponen al versicle XLV del "llibre del Tao"









dijous, 24 de maig del 2012

"Montalt..."

el mas de st Antoni, també anomenat llogaret de Montalt (Scala Dei, Priorat)

El mas té els seus orígens en una antiga capella de la desapareguda població de Montalt. Segons conta la llegenda, la proximitat d'aquest poble amb la Cartoixa d’Escaladei incomodava els monjos, per la qual cosa el Prior, poc després de la seva arribada al monestir a començaments del segle XIII, va concedir noves terres de cultiu ben allunyades als seus habitants i bones dots per a les noies casadores per tal que marxessin del poble. Històricament, però, la desaparició del poble se situa a principis del segle XV. Posteriorment, el mas apareix documentat com a explotació agrícola dels cartoixans.

(font: http://www.turismepriorat.org/ca/)


---


fa pocs dies endarrere, dilluns passat per ser més exactes, vaig fer un recorregut per sota la serra del Montsant, fent de Ciceró o, si voleu, d'acompanyant d'un dels assistents al MontsantFoto_2012
la pista que vam recórrer passa a tocar d'aquest mas en runes, que havia pogut observar diversos cops des de dalt estant de la serra, en moltes de les meves excursions, però mai m'hi havia atansat...
d'aquest mas, com el mas Déu* una mica més llunyà, sols en resten unes parets i sembla ser que allò que més estimaven, l'arc de pedra de la entrada...
vaig traspassar-lo per tal de poder observar las restes que mostraven una construcció que antany havia de ser impresionant, si tenint present que han passat uns cinc-cents anys des que va ser abandonada; però el que més m'impresionà, va ser la vista que des de la llinda de la porta d'entrada es té de la serra, amb les vinyes i els conreus a tocar...


amb aquesta contemplació, el cap volava pensant en com hauria de ser la vida en els moments que el mas era operatiu i ple de vida, el silenci que deuria envoltar-lo, la serenor que s'hi deuria "sentir", els nens corrent i jugant, i la gent de pagès amunt i avall amb els carros i les feines del dia a dia...


a vegades, em ve al cap com deuria de ser la vida en indrets com aquest, a la edat mitja...
la vida hauria de discórrer tranquil·lament i pausada; certament els monjos marcaven els ritmes en les "seves" terres, de la mateixa manera que ho feien els senyors feudals...
i ara? que no ho fan igualment?


el que vull dir és, que viure en entorns de silenci, on les nits eren negra nit i no com ara, on les distàncies es mesuraven per jornades a cavall, en carro o a peu... la existència, dura certament, es desenvolupava en un entorn a una escala més humana...


sovint deixo volar el pensament per alliberar-lo dels lligams que ens imposa el nostre dia a dia... m'ajuda a soportar la més que menyspreable mediocritat imperant...




* mas Déu
el mas Déu a primer terme, i una visió de ponent cap a llevant, de la serra del Montsant

dimecres, 23 de maig del 2012

"formiga o..."

Helianthemum apenninum (perdiguera)


"naixem per viure, per aquest motiu el capital més preuat que tenim és el temps, es tant curta la nostra estada al nostre planeta que és una pèssima idea no gaudir de cada passa i cada instant, amb el favor d'una ment sense límits i un cor que pot estimar força més del que suposem"


Facundo Cabral


. . .


avui m'he sentit "maltractat" i gens "reconegut", però això al món laboral i més en els temps que corren és la "norma"... 
la llàstima, el que és penós, és que s'hagi tornat en "la" norma...
mals temps pels éssers humans, per les persones del carrer...




he de dir que per sort, tinc la facilitat de poder ser a la natura en pocs minuts, i avui he marxat a que el vent s'emportés les meves cabòries... 
i al mateix temps, aprofitar per fer unes poques fotos...
però, quan l'esperit no és seré, i la ment es sent tenallada, a la creativitat li costa fer acte de presència...
finalment hi ha hagut un fet que ha trencat el cercle...


ja de tornada, m'he trobat un conegut de la zona estava guaitant el cel; m'hi he aturat al seu costat i hem parlat una estona...
ell vigila ocells, rapinyaires especialment, i jo flors, orquídies en aquesta època...


doncs be, mentre parlavam de les nostres afeccions, m'ha dit: "mira, una marcenca*!"


he girat la mirada vers el lloc que senyalava i l'he vist en vol estacionari, han estat uns segons; després, majestuosa s'ha posat dalt d'un pi aïllat proper a uns sembrats, i s'ha dedicat a vigilar tot el que era al seu abast...
han passat uns minuts, no massa, potser no han arribat a deu, de cop ha obert les ales i a fet un vol picat... l'he vist aturada al terra darrera d'uns exemplars petits de pins; m'he mogut una mica del lloc on era i he pogut contemplar amb els prismàtics, com es cruspia una serp... 
en un moment l'he vist penjar del seu bec i com poc a poc anava desapareixent coll avall...
després, amb un parell de batecs de les seves poderoses ales, s'ha enlairat i ha tornat a planar pel cel a la recerca d'un altra "víctima"...


avui he vist en directe allò que ens mostren alguns documentals... 
ha estat una vivència extraordinària, gràcies un altre cop pel regal...




*àliga marcenca



dimarts, 22 de maig del 2012

"tao... (1)"


Un reialme es governa amb la Norma,
a la guerra hom lluita amb l'excepcional,
però el món es conquereix amb la no-acció.

Com ho sé?

Orchis olbiensis
Per això:

Com més prohibicions hi ha, més pobre és el poble.
Com més armes esmolades existeixen, més desordre hi ha en el reialme.

Oprys dyris
Com és habilitat tècnica tenen els homes, més coses estranyes produeixen.
Com més gran és el nombre de lleis i decrets, més gran és el nombre de lladres i de bandits.

Dactilhoryza fuchsii
Per això el Savi diu:

No faig res i el poble es reforma per si mateix.
Resto en la quietud i el poble actua rectament per si mateix.

Thymus vulgaris 
No m'ocupo de cap negoci i el poble s'enriqueix per si mateix.
No tinc cap desig i el poble és senzill i honrat per si mateix.

Orchis purpurea

Dactilhoryza fucsii (exemplar albí)

Ophrys fusca spp. lupercalis

...
sabies paraules que tenen dins seu l'ordre i la raó...
difícil seguir-les, encara més fer-les "pròpies"...


cal aprendre a ser "savi"...
cal escoltar les paraules i fer-les pròpies...

cal "aprendre" a viure malgrat les argelagues i les bardisses...






nota: les paraules del principi corresponen al versicle LVII del "llibre del Tao"





diumenge, 20 de maig del 2012

"raresa..."

Dactilorhyza fucsii "albina" (muntanyes de Prades, Tarragona)

en el món de la natura sempre hi ha alguna raresa, una petita "mutació" en els gens pot fer que un determinat individu, destaqui i es "desmarqui" de la resta de companys d'espècie...


recordeu al nostre estimat "floquet de neu"? 


doncs be, avui, en el decurs d'una jornada més de macrofotografia, aprofitant que la floració està en el seu punt més àlgid, hem estat recorrent alguns dels indrets més prolífics, orqidiològicament parlant, de les muntanyes de Prades; hi hem trobat diversos exemplars interessants...
a darrera hora, m'ha cridat la atenció una flor blanca que no responia als meus esquemes mentals... 
per la forma i mida no hauria de ser blanca, així que m'hi he apropat i... sorpresa!!!


un exemplar albí!!!


us deixo la mostra, n'hi ha més...








no me'n podia estar...
després de dotze anys voltant pel Montsant, de fer quasi totes les rutes hagudes i per haver, d'haver-me estirat per terra centenars de vegades... mentre m'havia d'escoltar: 
"vigila amb els escurçons que n'hi ha i son perillosos..."
avui, Belen, una de les companyes de la sortida, em diu: mira Ricard, una serp!


hòstia! és un escurçó "morrut"!!!


be, no sé si aquest és el seu veritable nom, però en castellà fora: "víbora hocicuda"
feia uns 35-40 cm, cap triangular amb el morro enlairat, les pupil·les el·líptiques, i la característica franja en ziga-zaga del dors...
s'ha deixat fotografiar més prop del que era prudent, tenia el cos tens i preparat per saltar... la sort era que érem a contrapeu seu, ne'm fet unes poques fotografies, i hem mirat com marxava tranquil·la un cop a vist que les nostres intencions no eren "agressives"...


Vipera latastei (sta. Maria de Montsant)
la veritat és que la seva mirada imposa, malgrat la seva "petita" magnitud...





dissabte, 19 de maig del 2012

"pare..."

Chaenorbinum crassifolium, rupícola al refugi Ciríac Bonet (Siurana, serra de Prades)


cada any, tant bon punt arribem als volts del 12 de maig, sense pensar-hi, et fas més i més present...
ens vas deixar enguany n'ha fet 45...


quaranta cinc anys sense haver pogut gaudir de la teva presència, de les teves estimades, i per què no dir-ho, dels teus "calbots"...
vas patir el que no és dit, i ho vaig viure amb la "inconsciència" que donen catorze anys tot just acabats de fer...
no passa cap dia sense preguntar-me, per què?


sempre recordo que, quan tot just t'aixecaves per anar a treballar, et cridava que em duguessis un got d'aigua...
crinc, crinc, crinc... sentia que feia la cullereta dins del got, mentre remenaves la mica de sucre que hi havies afegit per endolcir-la, eren els "meus" minuts amb tu; desprès m'acoxaves i em feies un petó, a vegades ja ni sentia com tancaves la porta de casa, encara negra nit, per travessar Barcelona de punta a punta per anar a la fàbrica...
al migdia jo marxava a l'escola i tu encara no havies arribat, després de dinar te'n anaves al "teu" taller per fer una mica més de sou... em pregunto: tot plegat per què? 


als vespres, esgotat, sopavem i en acabar: "a fer nones que demà ja matines", era la teva cantarella...


han passat 45 anys, i si tanco els ulls, encara sento la cullereta remenant el sucre dins del got d'aigua...
era la "meva" estona amb el meu pare, aquesta estona sempre ha estat dins meu


no sé que hagués estat tot plegat si no ens haguessis deixat tan aviat, sols en tenies quaranta tres, i jo catorze...
quantes coses ens hem perdut, tu especialment; i jo, no cal dir-ho...


papa, t'estimo!



"bon dia a tothom..."

Ophrys subinsectifera 


al final d'una jornada esgotadora, després d'haver gaudit contemplant i fotografiant diferents exemplars de flors...

a darrera hora, com volent deixar una marca de referència del dia, apareix amb tota la seva minúscula magnitud... 
de cop, totes les mirades dels que hi érem, van convergir vers aquest minúscul representant del món de les orquídies...

la capacitat d'aquests vegetals per imitar exemplars d'himenòpters per atraure la seva atenció, i que en un intent de còpula d'aquests insectes que pensen que és una representant femenina de la seva espècia, el que aconsegueix és que, un cop els sacs pol·linis s'aferrin al seu cap, aquests siguin els primers en arribar a la següent flor... 
d'aquesta manera l'insecte és un fecundador però no pas d'un altre insecte, si no de la flor... 

l'exemplar d'avui és especial per la seva "raresa", no de formes, que també, si no pel nombre d'individus que es poden trobar a la zona...

els que segueixen més a baix, no són tant rars de trobar, però ni de bon tros cal pensar que siguin multituds...


Ophrys sphegodes spp Pasionis
Plathantera bifolia 
Ophrys sphegodes spp Pasionis


dijous, 17 de maig del 2012

"3 anys..."

avui fa tres anys, que el bo de don Mario ens va deixar...
sempre recordo algunes de les seves paraules, i alguns dels seus vers...
la fotografia d'avui, té sentit segons es miri, fa menys d'una setmana un eixelebrat va calar foc a la porta de la ermita de sant Bartoneu de Fraguerau, i després ho va fer a banda i banda del camí d'accés... 
la sort va ser que no va fer vent i no va prendre, gaire, a Rasquera no ha tingut la mateixa sort...
aquesta foto va ser feta el matí d'ahir, dimecres, en el decurs d'una excursió preparatòria per una sortida de mainada...
finalment, faré una petita variació per tal d'evitar un indret on massa gent pot arribar a fer-se perillós
la visió del cim dels Pins Carrassers estant, és prou indicadora de l'intent de fer desaparèixer una zona prou necessària i important...

incendi al congost de Fraguerau (parc natural de la serra del Montsant, Priorat)

avui he rellegit aquest poema, gràcies per recordar-me'l...


¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo ?
Que uno sólo tiene que buscarlo y dárselo,
Que nadie establece normas salvo la vida,
Que la vida sin ciertas normas pierde forma,
Que la forma no se pierde con abrirnos,
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente,
Que no está prohibido amar,
Que también se puede odiar,
Que el odio y el amor son afectos
Que la agresión porque sí hiere mucho,
Que las heridas se cierran,
Que las puertas no deben cerrarse,
Que la mayor puerta es el afecto,
Que los afectos nos definen,
Que definirse no es remar contra la corriente,
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo más se dibuja,
Que buscar un equilibrio no implica ser tibio,
Que negar palabras implica abrir distancias,
Que encontrarse es muy hermoso,
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida,
Que la vida parte del sexo,
Que el "por qué" de los niños tiene un porque,
Que querer saber de alguien no es sólo curiosidad,
Que querer saber todo de todos es curiosidad malsana,
Que nunca está de más agradecer,
Que la autodeterminación no es hacer las cosas solo,
Que nadie quiere estar solo,
Que para no estar solo hay que dar,
Que para dar debimos recibir antes,
Que para que nos den hay que saber también cómo pedir,
Que saber pedir no es regalarse,
Que regalarse es, en definitiva, no quererse,
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos,
Que para que alguien "sea" hay que ayudarlo,
Que ayudar es poder alentar y apoyar,
Que adular no es ayudar,
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara,
Que las cosas cara a cara son honestas,
Que nadie es honesto porque no roba,
Que el que roba no es ladrón por placer,
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo,
Que para sentir la vida no hay que olvidarse que existe la muerte,
Que se puede estar muerto en vida,
Que se siente con el cuerpo y la mente,
Que con los oídos se escucha,
Que cuesta ser sensible y no herirse,
Que herirse no es desangrarse,
Que para no ser heridos levantamos muros,
Que quien siembra muros no recoge nada,
Que casi todos somos albañiles de muros,
Que sería mejor construir puentes,
Que sobre ellos se va a la otra orilla y también se vuelve,
Que volver no implica retroceder,
Que retroceder también puede ser avanzar,
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol,
¿ Cómo hacerte saber que nadie establece normas salvo la vida ?