dijous, 24 de maig del 2012

"Montalt..."

el mas de st Antoni, també anomenat llogaret de Montalt (Scala Dei, Priorat)

El mas té els seus orígens en una antiga capella de la desapareguda població de Montalt. Segons conta la llegenda, la proximitat d'aquest poble amb la Cartoixa d’Escaladei incomodava els monjos, per la qual cosa el Prior, poc després de la seva arribada al monestir a començaments del segle XIII, va concedir noves terres de cultiu ben allunyades als seus habitants i bones dots per a les noies casadores per tal que marxessin del poble. Històricament, però, la desaparició del poble se situa a principis del segle XV. Posteriorment, el mas apareix documentat com a explotació agrícola dels cartoixans.

(font: http://www.turismepriorat.org/ca/)


---


fa pocs dies endarrere, dilluns passat per ser més exactes, vaig fer un recorregut per sota la serra del Montsant, fent de Ciceró o, si voleu, d'acompanyant d'un dels assistents al MontsantFoto_2012
la pista que vam recórrer passa a tocar d'aquest mas en runes, que havia pogut observar diversos cops des de dalt estant de la serra, en moltes de les meves excursions, però mai m'hi havia atansat...
d'aquest mas, com el mas Déu* una mica més llunyà, sols en resten unes parets i sembla ser que allò que més estimaven, l'arc de pedra de la entrada...
vaig traspassar-lo per tal de poder observar las restes que mostraven una construcció que antany havia de ser impresionant, si tenint present que han passat uns cinc-cents anys des que va ser abandonada; però el que més m'impresionà, va ser la vista que des de la llinda de la porta d'entrada es té de la serra, amb les vinyes i els conreus a tocar...


amb aquesta contemplació, el cap volava pensant en com hauria de ser la vida en els moments que el mas era operatiu i ple de vida, el silenci que deuria envoltar-lo, la serenor que s'hi deuria "sentir", els nens corrent i jugant, i la gent de pagès amunt i avall amb els carros i les feines del dia a dia...


a vegades, em ve al cap com deuria de ser la vida en indrets com aquest, a la edat mitja...
la vida hauria de discórrer tranquil·lament i pausada; certament els monjos marcaven els ritmes en les "seves" terres, de la mateixa manera que ho feien els senyors feudals...
i ara? que no ho fan igualment?


el que vull dir és, que viure en entorns de silenci, on les nits eren negra nit i no com ara, on les distàncies es mesuraven per jornades a cavall, en carro o a peu... la existència, dura certament, es desenvolupava en un entorn a una escala més humana...


sovint deixo volar el pensament per alliberar-lo dels lligams que ens imposa el nostre dia a dia... m'ajuda a soportar la més que menyspreable mediocritat imperant...




* mas Déu
el mas Déu a primer terme, i una visió de ponent cap a llevant, de la serra del Montsant