dilluns, 31 d’octubre del 2011

"camins..."


petjades a la platja... (los Caños de Meca, Cadis)


petjades a la sorra com si marquessin el camí, prop de l'aigua, prop del mar...
petjades que segons com, semblen indecises, però amb una direcció clara...
les ombres que dibuixa la llum a la superfície de la sorra, provoca una certa sensació d'inestabilitat, un cert sentit de "desequilibri"... 
he intentat "jugar" amb possibles girs de la imatge, cercant una "horitzontalitat" que no trobo...
ufff! 
em venen al cap paral·lelismes entre la imatge i alguna de les seves múltiples interpretacions...


mentre he estat mirant i "elaborant" la imatge, he llegit una entrada al bloc d'un bon amic i millor fotògraf, en Francesc Muntada; en ella parla del canvi d'hora d'aquest cap de setmana, però per a mi l'important, ha estat el conjunt, i en especial un paràgraf: 
"...m’hauré de llevar una hora més d’hora que la setmana passada per ser dins l’amagatall per fotografiar voltors, per exemple; o per enganxar les primeres llums que retallen la Cadireta i la Roca Foradada de Montserrat contra el cel de l’hora violeta matinal..."
 i he recordat que fa temps, quasi be cinc anys, quan vaig decidir venir a viure a aquest indret del Priorat, tenia al cap una fita, una entre moltes, i que, per una o altra cosa, ha anat quedant posposada...


(continuarà...)



diumenge, 30 d’octubre del 2011

"temps de lleure..."

cúpula de la Maqsura protegint el Mihrab (Mesquita, Còrdova)

el curs acadèmic s'inicia amb la tardor a la vista, tot just l'estiu fa les darreres cuades...

personalment crec que és la millor època per gaudir d'un temps d'esbarjo o de vacances, de la mateixa manera que és una bona època per a viatjar i gaudir de llocs, on un parell de mesos abans es fa difícil ni tan sols bellugar-se...

mai m'han agradat les aglomeracions, ni les riades de gent amunt i avall...

la socialització dels viatges i l'accés als llocs més llunyans, o als més exòtics, però, sovint ens fa perdre de vista indrets que per "propers", ens semblen massa mundans...

enguany, per uns o altres motius, no he pogut assolir dues destinacions llargament desitjades, d'una banda la Índia i el Nepal... d'altra, Islàndia...
al sarró han quedat però, un viatge al Senegal*, i un llarg periple per terres hispanes, del que encara estic assaborint els records...


* veieu les entrades de finals d'agost i primers de setembre al bloc

dissabte, 29 d’octubre del 2011

"un altra cop..."

Pancratyum maritimum (cala del Monsul, cabo de Gata, Almeria)


per tercer cop he ensopegat amb aquesta bellíssima flor: el lliri de mar; en algun lloc l'anomenen també atzucena de mar...

be, cal que rectifiqui, i digui que una setmana més tard la tornaria a trobar en un altra indret més llunya, a la platja de los Caños de Meca, a la barra de sorra que uneix el "tómbolo" de cabo de Trafalgar amb terra ferma, i que constitueix un espai natural protegit...

rectifiquem doncs, i vaig a explicar la meva "història" amb aquesta flor tan especial i protegida; el primer cop que la vaig veure i fotografiar, va ser al setembre de 2008, a la costa sud de Creta, a l'indret anomenat Agios Pavlos; dos anys més tard, també al setembre, vaig veure-la al delta del Llobregat...

el lloc on era, les platges del cap de les Àgates, i la època eren adients, potser una mica tard, estem parlant de la primera setmana d'octubre; però les característiques especials d'aquest estiu i tardor, sense pluges i amb l'escalf del sol, era fàcil de tornar-me-les a ensopegar...

doncs vet aquí que en un racó de rocam basàltic, dues d'elles encara mantenien obertes les seues flors, la resta ja eren marcides... 

la natura (em) segueix mostrant les seves belleses, sols cal matenir els ulls oberts, i ser a l'agüait atent i expectant...  




divendres, 28 d’octubre del 2011

"migracions..."

grues migratòries (alto de Ibañeta, Roncesvalles, Nafarroa)

mig dia, sóc al pas d'Ibañeta, entre Valcarlos i Roncesvalles, a la zona més al nord de Nafarroa...
darrer dia de bon temps d'aquesta tardor, l'endemà de ser presa la foto, començava el mal temps segons les previsions metereològiques... és van acomplir!
com dic, l'endemà va ploure finalment, com ho fa habitualment per aquestes terres, pluja intermitent al llarg de tot el dia, que no ens va impedir de fer la excursió prevista a la zona de la reserva integral de Lizardoia, dins dels límits de la selva d'Itrati...

però, tornem a la foto
sóc al pas d'Ibañeta, al costat mateix del monument a Roldan, estirat sobre l'herba del prat de muntanya mig
endormiscat després de cruspir-me un entrepà de sardines, i una cervesa... sento "crits" que vènen del cel...
de primer quasi be que no en faig cas, però els crits segueixen i la curiositat em guanya, obro els ulls i veig un núvol d'ocells volant per sobre meu, venen del nord i es dirigeixen vers el sol...
prenc els prismàtics i observo les seves evolucions, observo com canvíen de posició, com si fèssin una cursa de relleus, d'aquesta manera tots obren "traça", i el cansament d'obrir estela es reparteix entre tots els membres...
prenc la càmera, no duc el teleobjectiu, tan se val!
realitzo tres fotografies per tal de "documentar" l'instant, i... sorpresa! la segona que faig, sembla que les noranta grues (Grus antigone) que confereixen aquest grup migratori, siguin un de sol; sols cal mirar la silueta de manera "global", per poder-ho confirmar...
en l'estona que vaig ser al prat, vaig comptabilitzar fins a quatre grups migratoris, els altres ho van fer una mica més lluny i no em van opermetre fer cap foto, però el nombre de cada un d'ells era al voltant del centenar, i els "crits" es sentien força be malgrat la llunyania...

aquest és un nou alicient per tornar a Irati en properes tardors...





dimecres, 26 d’octubre del 2011

"temps de gaudiment..."

camí de tornada (Lizardoia, Irati, Iruña)

com sempre en aquestes dates, si sortim a la natura, o tenim la sort de viure-hi ben a prop, podem observar com poc a poc, els verds es barregen amb els grocs, els taronges amb els vermells, i tots junts formen un tapís que jo acostumo a comparar amb el mostrari de colors de "caran d'ache"

per tercera vegada en els darrers quatre anys, he tornat a Irati; un racó protegit del Pirineus navarresos, un indret on els Pirineus es mostren a "escala humana", lluny dels gegants de l'Aragó...

com dic, aquí les muntanyes son suaus ondulacions, on el pic més alt, l'Orhy, aixeca la seva testa tot just disset metres per sobre dels dos mil...

Irati mostra els seus colors de tardor, on el silenci és amo i senyor...

silenci que tan sols és esquinçat pel xipolleig de l'aigua dels rierols...
silenci sols suaument trencat pel xiuxiueig dels ocells cercant els darrers fruits...
silenci trencat de manera eixordadora per alguna bandada de grulles migratòries...
silenci, finalment, que ajuda a recomposar el nostre esperit...