 |
| consulta al CAP Piera (l'Anoia, Barcelona) |
Benvolguts Pierencs i usuaris del Centre d’Atenció Primària de Piera, companys de feina i amics tots.
M’adreço a tots vosaltres a fi efectes d’acomiadar-me professionalment i posar un punt i a part a catorze anys d’activitat com a infermer en aquesta Vila.
Catorze anys que representen la meitat de la meva vida professional, que va començar ara fa vint-i-set anys a un poble de l’Alt Urgell: Organyà.
Després vaig bregar-me en la duresa de la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital del Segrià: l’Arnau de Vilanova, sis anys més; i més tard, després d’un any aprenent les tasques pròpies de l’Atenció Primària a Barcelona, vaig arribar al vostre, vull dir nostre, estimat poble de Piera on he estat exercint com infermer amb diferents metges del nostre ambulatori. Vaig estar uns anys treballant a Capellades per motius que ara no venen al cas, i vaig tornar un altre cop a Piera ara fa prop de tres anys.
Lluny és el 16 de novembre de 1992, dia que vaig començar la meva tasca professional a Piera, lluny són els dies, però els records són encara vius i n’hi ha de bons i d’altres que encara fan mal; en fi, res que no pugui dir algú que hagi dedicat la seva vida a estar prop dels que pateixen o que en un moment o altre han hagut de menester un “cop de ma” o un ajut de qui esta escrivint aquestes ratlles.
La veritat és que es fa difícil expressar tot el seguit de sentiments que s’entortolliguen en el meu cap en aquests moments. Fa quasi be un mes que vaig parlar amb la persona responsable del “sabies que” per comentar-li la possibilitat de deixar-me usar un petit espai per fer-vos arribar el meu comiat i us he de dir que cada cop que em posava davant del paper se’m feia un nus i ho havia de deixar anar; ara però ja no pot esperar mes, ahir va sortir publicat el meu nou destí, Cornudella de Montsant al Priorat.
Aquest nou destí escollit voluntàriament, te ha veure amb les meves expectatives de vida, viure tranquil en un poble petit d’ambient rural, on poder dedicar-me, a més a més de a la meva vessant professional, a les meves afeccions preferides: la muntanya i la fotografia.
És difícil deixar expressat en aquestes ratlles tots els anhels i sentiments, tots els plors i les alegries, totes les frustracions i impotències... en definitiva, tot allò que forma part de cada una de les nostres vides i que ens fa ser persones; el que vull dir és que una part molt important de la meva existència quedarà lligada per sempre a aquest poble i a molts de vosaltres, espero i desitjo que la vida us tracti be i que algun dia ens podem tornar a trobar, i aquest cop sigui per parlar d’alegries i de vivències.
Salut!
Ricard Ribas
(Infermer a l’EAP de Piera)
Piera, 31 d’octubre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada