Es ben cert que des de la nostre aparició en aquest mon, passem per múltiples vivències, aquell nen que de petit jugava a ser el “capitan trueno” amb una màscara de cartró, feta amb una caixa de sabates, un escut tret d’una tapa del barril de sabó en pols de rentar la roba, marca “omo”, dins del qual venien unes figuretes de safari: lleons, girafes, rinoceronts... Per acabar l’atrezzo un bocí de roba, el que servia per cobrir el coixí al llit, i una espasa de fusta... Amb això es creia l’heroi que salvava el mon i vivia tantes aventures possibles i impossibles
O quan el mateix bocí de roba servia com a taparabos i es creia el tarzan de torn...
Aquell mateix nen, que amb tan sols cinc o sis anys, es va trobar un manillar de bicicleta, i usant la seva fantasia habitual, i davant la manca de tenir-ne una de real, es dedicava a fer com que anava en bicicleta per tot arreu, sent al mateix temps la riota de molts... Finalment, al voltant dels vuit, va aprendre a anar-hi amb una de “veritat”; un dissabte en va veure una a casa del drapaire del barri una que havien deixat per llençar, podeu imaginat l’estat de la mateixa; no tenia frens, amb els neumàtics desinflats o potser pitjor, rebentats; una bici de talla massa gran per a ell, però tot i així en va aprendre, sol, com quasi be sempre o feia to;, aquell aprenentatge li va costar uns dies de febre i llit, segurament per les suades d’haver d’empènyer carrer amunt la andròmina, per després saber aprendre a aguantar l’equilibri mentre baixava carrer avall; l’esgotament deuria ser important, però va valer la pena, ell ja sabia anar en bicicleta i tenir-ne una o no ja no era l’important, o potser si! En tot cas ara ja no ho sabrem, aquest com altres fets, ja formen part d’aquella vida que ja no és
Podem seguir amb altres històries, com la que el va empènyer a construïr-se una “escopeta” de ganxos, els que van viure els cinquantes, saben de què parlo, doncs be, va esmunyir el cap i va dissenyar-ne una d’especial, amb gallet com les de veritat i no pas com les que es feien tots amb una pinça d’estendre roba, però ho va deixar, era un eina que sols servia per fer mal i això no era del seu interès, ho va veure i entendre en saber que un nen del barri va rebre un impacte a un ull i el va perdre; val a dir que no va ser l’impacte d’un ganxo de cortina, va ser d’una fletxa feta amb barnilles de paraigües; ja podeu veure, se les empescaven totes...
Aquell mateix nen, també feia experiments, la química i la biologia no tenien secrets o quasi be. Un cop va agafar d’un toll uns cap grossos i els va criar fins que en van sortir unes granotetes, o quan va agafar unes larves desconegudes, d’un altra toll, i va acabar descobrint, quan va veure que en mancaven quatre, convertides en mosquits que eren a les parets de la seva habitació...
O el dia que, després de llegir en algun que altre llibre, podeu entendre que no existia el google que tot ho sap, va llegir com dic, que si barreges clorat de potassa, sofre i carbó molt, estàs fent una barreja explosiva, pólvora en diuen; doncs be, com deia, va agafar una quantitat d’aquesta pols i la va posar sota d’una rajola de l’eixample de la seva ciutat i en va donar una puntada a sobre, els tres o quatre primers cops no va succeir res, però en va posar una mica més, i aquest cop, sigui per la quantitat, sigui per la forma en que va donar la puntada, el fet és que el pet que es fa produir va ser espectacular, i la rajola va quedar esmicolada, encara sort que no va ferir ningú
Tots aquests fet, en dono fe, eren fruit d’aquell mateix nen, al voltant dels cinc i els vuit anys... El mateix que amb tan sols tres o quatre, va voler saber que podia succeir si posaba les tisores dins d’un endoll, sort que en aquells temps, la corrent era de tan sols 125 volts, tot i així el llampec que es va produir, no va ser res comparat amb el tro que es va sentir... Van haver de venir els de la companyia elèctrica a reparar els fusibles del carrer, doncs ni els de la casa ni els de l’escala van ser suficients; a tot això la mare, estorada, no entenia res, sols que tenia el fill negre com el carbó de dalt a baix, això sí no en va patir cap cremada, el seu àngel de la guarda particular el seguia protegint de totes les malifetes que s’empescava.
He parlat de la seva ciutat, aquell eixample ara desconegut, on anar a buscar aigua a la font dels Ocellets era una excursió de matinal de diumenge amb el seu avi, una passejada entre les tàpies de la fàbrica de vidriol, que més endavant seguia en mig de camps de conreu i canyissos...
Aquell nen que amb vuit o nou anys, recorria a peu mitja ciutat per anar a escola, per tal d’estalviar-se els cèntims que valia l’autobús, o que si era tard, pujava pel davant i parlava amb el xofer; fets que sols poden ser entesos dins d’aquella època, on la circulació era escassa i els personatges es movien per altres paràmetres; retomant el fil dir que d’aquesta manera aquell marrec podia estalviar-se el pagar el bitllet i la excursió per anar a escola al mateix temps.
Ah! La escola, quins records; lluny queda el pati ple de moreres de la seva escola de petit, amb una olor dolça que ho omplia tot; de les teteres amb la llet calenta que els repartien a l’hora de l’esmorzar, i on hi avocava el cacau amb sucre que duia de casa... El pati on jugava a cavall fort, “churro, mediamanga, mangoentero” en deien aleshores... El català sols a casa dels avis i algun company, a la resta ja se sap, era el que hi havia.
Aquell mateix nen que recorda quan per anar a l’escola al migdia, passava pel costat del carro que omplia d’aigua el dipòsit per tal de regar els escocells, i li donava un rossego de pa al cavall que l’estirava, sota els consells del senyor Juan, el carreter, que li explicava com havia de posar la ma, plana amb el rossego a sobre, i d’aquesta manera el cavall l’agafaria, evitant que el pogués mossegar, mai ho va fer de mossegar-lo.
També va aprendre que no es poden llençar pedres, doncs poden anar a parar a llocs on no es sap si hi ha algú, ho va aprendre en veure que un home, que amb sang a la cara fruit d’una pedra llençada per aquell nen, sense saber on anava, sortia de la rassa per on passaven els trens, i que partia en dos el camí de casa a l’escola...
Records, records que s’acumulen, que sorgeixen un darrere l’altre com cireres d’un plat, n’estires un i la resta van venint; sols, sense cridar-los, en silenci, tan sols per fet de ser recordats i saber que van existir, que van ser viscuts, en definitiva que son indisociables del seu propietari i en formen part
Nadal, records de caga tió, de jugar a casa de la iaia, amb la resta de cosins, de veure qui era capaç de menjar més canelons, canelons fets la tarda del mateix dia de nadal, amb el rostit que feia l’àvia, i menjats a taula el dia de sant Esteve, el dia de festa gran, el dia que calia saber qui dels dos cosins en menjava més, la iaia en feia una safata pels dos galifardeus que amb tan sols deu anys se’n menjaven una de sencera...
Aquell nen que amb tan sols nou anys, va veure sense donar crèdit al que veia, com l’endemà de sant Esteve, queia una nevada tan impresionant que hores d’ara encara es recorda i es fa servir de referència; es va dir aleshores que les cases d’aquell eixample no aguantarien el pes de la neu i que calia netejar els terrats, i no hi havia altra manera de fer-ho que llençant la neu balustrada avall; conseqüentment a aquests fets, la major part dels vehicles que eren aparcats a la vorera en van rebre l’impacte d’aquella neu compactada i molts en van resultar abonyegats.
Aquests van ser els darrers nadals que aquell vailet va viure amb alegria, l’any següent el seu pare va emmalaltir i res tornà a ser igual; però aquesta segurament serà una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada