"tot recordant..."

massís d'Aneto (tuc de Ballivierna, Osca)

no puc dormir...

aquest vespre, amb uns bons amics de muntanya, de la colla de la Comissió d'Infants del CEC, hem estat parlant de sortides que poden fer des de la estada del campament d'estiu a la vall de Benasc, prop de los llanos del Hospital...

reguitzell de cims com el Salvaguarda, Aragüells, Aneto, Perdiguero... han anat desfilant, i han anat venint records de jornades alpines, resseguint crestes pirenaiques, de la ma de les ressenyes del llibre de'n Miquel Capdevila, "los tres miles del Pirineo en 30 jornadas"...

què lluny em sembla aquell primer cop que en Benjamí, el meu company d'escalada de tota la vida, em va trucar per demanar-me si volia acompanyar-lo a fer la travessa del Mont Perdut...

havia quedat que duria la Rosa, el Lluís, i el Jordi, tres mestres de l'escola de música de Ponts, no en vaig dubtar, el Benjamí ha estat sempre per a mi el meu "guia" i haver estat escollit per ell, era tot un honor i un reconeixement alhora...

el 9 de juliol de 1994, vaig anar cap a Ponts i vam fer cap a Ordesa, en arribar al pont dels Navarros, gir a l'esquerra i cap a Bujaruelo, on fem un àpat, i agafem els trastets per remuntar la vall del mateix nom fins al coll homònim, on arribem després de prop de tres hores d'ascensió i prop de 1000 metres de desnivell; preparem l'indret per passar-hi la nit fent bivac, tot observant una posta de sol com sols es pot veure quan ets dalt de les muntanyes...

l'endemà, d'hora, esmorzar i amunt!

passem pel coll de Serradets, l'espectacle que se'ns obre vers la vall de Gavarnie i la impressionant cascada del mateix nom, que cau prop de 600 metres, em deixa sense al·lè, quina meravella!

una estona al refugi per contemplar aquest indret impressionant, per tot seguit, remuntar fins la bretxa de Roldan, dirigint les nostres passes vers el primer tres mil del dia, el Taillon (3144 m)

de tornada, voltegem la falsa Bretxa i el pic de Bazillac, i ens aturem a la bretxa per fer una mossada, encara recordo la conversa, oi Benjamí? la pregunta va ser: creieu en Déu?

a la vista de tot el que ens envoltava, va resultar d'entrada una mica, podria dir "surrealista", però absolutament adient a l'entorn; aquella pregunta però, va provocar allò que es pretenia: controvèrsia i debat... però encara ens quedava un llarg camí

baixem per les congestes del pedestal del Casco en direcció al pas de los Sárrios, i remuntem, amb l'ajut d'un cable que fa de passamà, fins la part alta i seguim per les vires superiors en direcció als pics de la Cascada...

arribats al peu d'una gran fita, m'apropo a la vessant nord, la que mira cap a la vall de Gavarnie; la vista és impressionant, la vall s'obre als meus peus, estic per sobre de l'inici de la caiguda de la cascada, el cel és net i la llum increïble, tot és perfecte, em sento feliç de ser on sóc, amb la gent que som... però, en Benjamí em diu que potser haurem de fer bivac abans d'hora, en Lluís està molt esgotat, aquesta és la seva primera "gran" excursió, i segurament el cor ha pogut més que les cames...

hi ha un bon indret per fer el bivac, preparem les coses, sopem, tan sols son les set del vespre i és, encara, ple dia; em fico al sac de dormir i faig una primera dormida fins quasi be les deu del vespre, em desperto i contemplo com el sol s'està ponent i il·lumina les crestes cimeres del Marboré i el Mont Perdut, la visió és encara avui dia, al davant meu... nit d'estrelles i córrer la lluna pel cel

al matí, ens posem en marxa cap al llac Gelat, i després enfilem cap al corredor que ens ha de menar al cim del Mont Perdut, la pujada se'm fa feixuga, he de dir que en tots els meus anys de muntanya, va se potser, la que més em va costar, cada dues passes havia d'aturar-me a recuperar l'al·lè...

però va valer la pena; contemplar des del cim estant del Mont Perdut, la vall d'Ordesa, el pic del Descargador als peus, la carena que ens havia dut fins allí des de la bretxa de Roldan amagada darrera del Casco, amb el Taillon una mica més enllà, i pensar que 24 hores abans érem al seu cim, son sensacions inesborrables, de fet, han passat disset anys i recordo fil per randa tota la travessia

des de dalt del cim, veiem un núvol, i comento amb en Benjamí que ens mullarem tot baixant i que caldria anar fent, així doncs, desfem el camí prenent compte a la zona de la "escupidera", indret on s'han produït molts accidents, i anem devallant en direcció al refugi de Góritz... abans d'arribar-hi, una primera descarrega d'aigua amb una mica de calamarsa del núvol que hem vist al cim, ens acompanya un bon tros de camí

arribem a Góritz i sense aturar-nos ens dirigim cap a les clavilles de Soaso, hi baixem fins al peu de la cascada de la Cua de Cavall, on ens refresquem malgrat tornar a plovisquejar, mengem una mica, i santornem-hi!

ara sí, el desgast físic comença a passar factura en els tres músics, i veient com van les coses, comento amb en Benjamí que agafo la directa per anar a recollir el cotxe que està més avall de la Pradera, i així avancem estona i els hi estalviem un grapat de camí als tres companys; enfilo doncs tot sol la baixada per les grades de Soaso, arribant a les cascades de Arripas, de la Cueva i del Estrecho, i seguint avall cap a l'aparcament... recullo el cotxe del Benjamí i refaig el camí fins la Pradera, on encara em tocarà esperar-los una hora llarga més

ens canviem i decidim anar a sopar a Broto, si ens en donen; tenim sort, fem un sopar de "festa" després de tres dies de trescar per la muntanya...

---

aquesta va ser la meva primera travessa pirenaica, una de les més espectaculars i boniques, i d'afegit vam fer tres cims de tres mil metres, una bona experiència, humana i muntanyenca