dilluns, 11 de març de 2013

"què va passar el nou de març?"

dissabte ens beurem el que hi va dins... 


un centenar d'amics compartint vivències i records...
seixanta anys són tota una vida...

hauré de recórrer tot un camí...

vaig venir al món a les 10 del matí d'un dilluns 9 de març, al casa dels avis, era l'estil d'aquella època, nàixer a casa... sols els més rics anaven a la clínica
en aquesta primera etapa d'infantesa, els meus "feus" anaven del casa dels avis a l'escola i a casa de la "abuela" Rosa a la Barceloneta...
de l'escola encara recordo que ens repartien la llet calenta en les lleteres d'alumini a mig matí... i "como no" es cantava el "cara al sol", i feiem el mes de Maria...

al 1962 la meva vida va iniciar un camí diferent, del grup escolar "Reis Catòlics" vaig anar als escolapis del carrer Balmes... un canvi important i també els primers amics importants que encara conservo... també els escolapis van propiciar els primers contactes amb la natura, alguna excursió a Montserrat i una estada estiuenca de campament a la vall de Pineta al 1963...

la mort del pare al 1967 va marcar de manera important el que hauria de seguir; perdre' l als catorze anys és un fet vital enverinat, amb el temps crec que puc dir que ho vaig encaixar prou be... 

comença la adolescència... l'atletisme i el handbol ja fa un temps que són presents a la meva vida, ara ja es combinen amb els primers guateques... 

el Joan, a qui m'agrada dir que és el meu segon pare, es casa amb la meva mare i es produeix un nou canvi a la meva vida... arribem al 1968, i començo a dirigir el meu esguard vers la muntanya... la foto fent equilibris que encapçala la entrada és d'aquesta època; un any més tard començaran els meus primers contactes amb la escalada... molts dels companys d'aleshores encara ara sou al meu costat, i heu anat augmentat...

també per aquest temps, vaig a la universitat, iniciant estudis de biologia a la UAB, el grup que s'hi va formar, el Z4, formarà part de la nostra vida, campus, època hippie... malauradament un greu accident d'escalada, m'apartà dels estudis de biologia...

aquí... un greu accident d'escalada va poder ser el punt i final... l'1 de juny de 1974, a les 8 del matí,  els Terradets van assistir a una caiguda esglaidora, més de 40 metres de caiguda van ser aturats per la perícia de l'Enrique, i la sort... i val a dir-ho: per que no era l'hora!

tres mesos de guix a ambdues cames, prop de sis mesos de recuperació, i un convenciment absolut en voler tornar a fer tot allò que feia, van ser cabdals per a la recuperació; al febrer de l'any següent, 8 mesos més tard de l'accident, era en un curs-estada d'esquí a la estació de Baqueira... 

ara toca anar al servei militar, Saragossa, CIR... el handbol, de la mà del Valero Rivera, fa que en lloc d'anar a l'EM de Muntanya a Jaca, em quedi de veterà al campament de "San Gregório"... un altra gir no esperat

a la tornada, començo els estudis d'infermeria, la biologia va deixar pas a una elecció més pragmàtica que no pas vocacional... tot i així, i com sempre dic, els estudis em van elegir a mi, i no pas a l'inrevés, i no em queixo, crec que la infermeria m'ha donat molt, i jo estic convençut que he ajudat molta gent...

durant els estudis d'infermeria, apareix la Teresa... i al 1979, tot just fer el darrer examen, ens casem... la Laia (1980), la Bàrbara (1985) i la Berta (1986) les nostres filles...

al1988 una separació dolorosa... i diversos canvis, d'aquesta època recordo el meu pas pel món de la ramaderia, va ser aquí quan vaig exercir de granger d'una explotació de garrins a la zona de Meià...

més tard, i amb el desig d'anar a treballar de cooperant a algun indret d'Àfrica, decideixo cursar estudis de "medicina tropical"... segona parella, i l'Anna (1992), i l'Èlia (1999) les nostres filles... posteriorment, al 2004 una nova separació i més canvis

entre mig, torna a aparèixer la muntanya amb molta força... fruit d'aquest època, que va començar el 1994, recorro tots els cordals dels Pirineus, les carenes més impresionants i els pics de més de tres mil metres es van afegint a la llista; també Montserrat, el Montseny i el Montsant son territori permanent d'escapades... vells amics "recuperats", i alguns de nous, m'acompanyen en aquesta etapa

també per aquest temps, el 1992, hi ha un altre canvi important, deixo la unitat de Cures Intensives de l'hospital de Lleida, i passo a exercir d'infermer d'Atenció Primària al CAP de Piera, alguns bons amics companys de feina, són d'aquesta època

al 1998, comença una etapa diferent de fer muntanya, compartida a la d'alta muntanya, i fruit d'una estada d'estiu al xalet de la Molina del CEC, conec la existència de la Comissió d'Infants de la entitat, entra en escena un nou grup d'amics... una etapa intensa fa que recorri amb ells, quasi be tots els racons del territori acompanyat de l'Anna i de l'Èlia... mitja muntanya, raquetes, vies ferrades... fent de vocal, de guia i de "president" de la secció, acompanyant i guiant a la mainada, i als seus pares

poc a poc, el cos va passant factura, entre el 2001 i 20013, espatlles i genolls han de ser "reparats", també el turmell fracturat a l'accident d'escalada van pesant... i de mica en mica, l'alta muntanya va deixant pas a altres opcions vitals menys exigents, i allò que fins ara era l'acompanyament, comença a agafar embranssida i passa a ser el nou "leiv motiv" existencial... 

fins no fa gaire, la fotografia m'acompanyava als viatges, a les excursions, als esdeveniments personals i familiars... recordo que no fa gaire deia: "fins ara he estat un muntanyenc que feia fotografies, després he passat a ser un fotògraf que fa muntanya... finalment, intento fer fotografies i expressar allò que els meus ulls veuen"

fruit d'aquesta època també tinc un grapat d'amics... i va ser gràcies a un d'ells, que vaig conèixer la meva parella, la Toni... amb ella ha començat una nova etapa, intensa, vital, amb desigs de compartir-ho tot, en allò que jo anomeno, i aprofitant un símil del bàsquet a la que ella és tan afeccionada, jugar el "darrer quart"...


el "darrer quart"... espero treure'n molt de suc d'aquest darrer quart, és l'important, és en el que t'ho jugues tot... cal jugar-lo amb intensitat, amb seny i una espurna de rauxa, o molta si és el cas... cal ser agossarat, no és l'hora ara de tornar-se conservador i encongir-se, cal donar el darrer toc al guisat, el toc mestre, el toc del xef...

caldrà "jugar" aquest darrer quart fins al final... i si cal, forçar una pròrroga! 
ja es veurà

apa doncs, som-hi!!!






gràcies a tots els meus amics...
presents i absents, 
recents o "antics", 
vells o nous, 
coneguts o "desconeguts"... 
tots, tots, tots heu estat i sou una espurna vital,
una espurna que ha fet que la meva existència sigui com és...
gràcies!





1 comentari:

Tony ha dit...

Felicidades Ricard por tu 60 cumpleaños. Me ha sorprendido mucho tu historia, la verdad es que ha sido una vida muy ajetreada e interesante, pues eres un tio joven y aún te queda vida por delante así que ya nos contaras tus peripecias a lo largo de tus años....sin más muchas felicidades...saludos Tony