"3110..."

... són els metres que fa el cim del Seil dera Baquo

sols amb el desig d'informar i documentar, les fotografies i els fets, són del dissabte 30 de juny de 2001... 

ascendint al primer dels pics de la cresta del Seil dera Baquo... (foto: Genis Monserrate)

segueixo accedint a documents dispersos, que intento arxivar de manera més endreçada i adient, per tal de poder recuperar-los més fàcilment més endavant, avui aquest parell...

la cresta del Seil dera Baquo, la conformen els següents cims:

Pic d'Audoubert (3.045 m) 

Cap dera Baquo Occidental (3.097 m) 

Cap dera Baquo Oriental (3.103 m) 

Gran Pic del Seil dera Baquo (3.110 m) 

Petit Pic del Portillón (3.000 m) 

Pico del Portillón d'Oô, o pic Ollivier (3.050 m) 

aquesta cresta és accessible des del refugi del Portillò d'Oô situat a 2570 m, de forma relativament fàcil, tot i que accedir als dos darrers pics, petit pic i pic del Portillò,  i baixar després cap a la presa i refugi, ja no és a l'abast de tothom; cal saber-se moure per terreny poc amable, i tenir coneixements d'escalada o haver fet molta alta muntanya, sense perdre de vista que un canvi sobtat de temps pot fer-nos viure una situació problemàtica, doncs la cresta un cop la has començat, sols té sortida per davant... o reculant sobre les pròpies passes

el vell i romàntic refugi del portillò d'Oô, va ser substituït per un de nou una mica més amunt; un cop construït, el vell va ser cremat per evitar accidents, doncs tot ell era de fusta i el sostre recobert amb tela asfàltica i alumini, cosa que el podia, en qualsevol moment, convertir-lo en una falla gegant!

feina feta, cervesa guanyada! ens va convidar el guarda del refugi

vam pujar divendres després de deixar el cotxe a les granges d'Astau, poc més amunt del poble balneari de Bagnères-de-Luchon; aquí s'inicia el camí que ens durà primer al refugi d'Espingo, on vàrem dinar; per tot seguit reprenguem el camí cap al llac d'Oô on és el refugi del Portillò

vàrem parlar amb el guarda a qui vam explicar les nostres intencions per l'endemà, el seu esguard i comentari ens mostraven la seva incredulitat d'aconseguir el nostre objectiu...

l'endemà, ben d'hora, i un cop esmorzats, ens vam posar en marxa cap a la gelera del pluviòmetre, una andròmina de ferro amb un centenar d'anys, i d'unes dimensions quasi be gegantines...

aquí ja tenim a la vista l'accès al primer dels pics de la carena, també són ben visibles el Gourgs Blancs, i el Jean Arlaud, l'Spijeoles, i el Gourdon entre d'altres, d'alguna manera a aquesta zona se la coneix com el lloc dels Pirineus on es pot fer una marató de "tresmils", una llista d'una quarantena llarga de cims que ultrapassen els 3000 metres...

ens enfilem per unes pales de neu d'uns 35º - 40º d'inclinació, fins a redreçar-nos sobre del primer del cims, l'Audoubert de 3045 metres; la carena que seguim, va d'oest a est i és relativament fàcil fins al pic del Cap dera Baquo de 3110 metres, i punt culminant de la carena

sense saber-ho, érem seguits amb els prismàtics pel guarda del refugi, per tal de saber com ens bellugàvem per aquests "andurrials", d'això ens en vàrem assabentar més tard

en un moment de la travessa, ens vam atrapar dos muntanyencs joves, pel que recordo eren uns bombers que feien una travessa, i que vam guiar per una zona que és el pas clau de la travessia... val a dir que nosaltres teníem en aquesta època entre els 46 anys del Toni i del Ramon, i els 48 anys del Genís i meus

la baixada, relativament fàcil, tret de les dues travesses de corredors de neu, veritables tobogans que de relliscar, ens durien directament al llac ple de blocs de gel...
finalment vam arribar cansats i contents al refugi amb el plaer d'haver aconseguit el 90% del nostre propòsit, la cervesa la teníem ben guanyada... ens vam sentir agraïts i afalagats en saber que ens convidava el guarda, al mateix temps que ens felicitava per la nostra performance mentre ens explicava que el que havíem fet no es un recorregut gens habitual, de fet els que ho fan, arriben fins al gran pic dera Baquo, i desprès giren cua i se'n tornen per on han arribat... 

anys més tard, l'estiu del 2005, els dies 13 a 17 d'agost, hi vaig tornar amb el meu bon amic "Gil@", vam aconseguir una bona collita de cims de 3000 metres, però aquesta serà matèria per una propera entrada, per avui n'hi ha prou




nota: imatges escanejades a partir d'unes fotografies impreses en paper Kokak "professional"