dilluns, 1 de juny de 2009

"tal dia com avui..."



... ara fa 35 anys!
De bon matí, i després de dormir a la cova, l'Enric i jo ens dirigim a fer la via CADE, als Terradets.
1a tirada, la faig de primer de corda, la 2a, l'Enric, la 3a la torno a fer jo, pel recorregut ja hem adelantat tres cordades... anaven lents i nosaltres molt be. La 4a, en lloc de fer-la ell, quedem que la faig jo i ell farà de primer la del "dau"...

Destí? sort? mai ho sabré! però va marcar la resta de la meva vida.

Eren poc més de 2/4 de nou, per evitar les cordes de la cordada del davant, vaig passar més amunt que ells, un cop pasada la gran sabina i en superar un pas de costat, s'arrenca un bloc i... em trobo 40 metres més a vall, penjant de les cordes; d'esquena a lapared, mirant el que m'envoltava, amb una perplexitat dins meu que no m'acabava.
Pel meu davant passen ràpid, molt ràpid les imatges: primer la sabina, intentant d'agafar-m'hi, hi va anar de ben poc; seguidament, vaig veure passar amunt l'Enric i els altres escaladors que eren a la reunió; desprès... rés!
Vaig tenir sort que l'Enric va poder aguantar la sotragada; sino, ara seriem tots dos, 200 metres avall estavellats a la via del tren, o encara pitjor: al riu.
Escolto els crits: "obelix", "obelix"... responc de manera automàtica: no m'he fet res, ara pujo!
I ara sí, ara sí que me n'adono del que ha passat, no puc possar cap del dos peus a la paret.
A l'esquerra tinc la sensació de tenir un flam en lloc de cama; el dret, tot i fer-me mal, m'hi puc recolzar una mica, impossible però fer rés per mi mateix.
Després vindran totes les maniobres de corda per sortir de la paret, poder-me dur fins al cotxe d'uns companys i d'allí a l'hospital de Tremp.
Radiografies, reducció del desllorigament del turmell esquerra, enguixat de les dues cames...
Vull agrair a les monges que em van atendre i al dr. Pasqual que va fer una bona feina.
...
ara, 35 anys desprès, segueixo pensant que aquell dia vaig tornar a nèixer, és com una segona oportunitat que em va donar la vida.
...
El meu àngel de la guarda es va guanyar les "ales"; gràcies!

4 comentaris:

Lídia ha dit...

Verge Santa, jo no et conec, pero llegir això esgarrifa, quina por, vas continuar escalant?

Ric@rd Ribas ha dit...

Hola Lidia,
Uns quants anys més tard, sí, i la segona cosa que vaig anar a fer va ser anar a aquesta mateixa zona i escalar una via que hi va a prop, i la vaig fer fins dalt.
Si trobo, que les trobaré, les fotos d'aquest dia, ja les penjaré, he, he, he...
Gràcies per comentar

violetes ha dit...

Hola Ricard,coneixia la història amb menys detalls...recordes que me la vas explicar?...sempre m'he preguntat que va fer que desprès de l'accident aparquessis els teus estudis de Biologia per desprès iniciar la Infermeria?...i aquest cop la meva història s'enllaça amb la teva...
destí? sort? mai ho sabré! però possiblement també marcarà la resta de la meva vida ja que, de no ser així possiblement no ens haguessim conegut en aquell petit poblet del Priorat, possiblement no haguessim compartit els bons moments que hem compartit i de ben segur que no hagués canviat el rumb de la meva existència cap a la meva dedicació a la infermeria...
Una abraçada ben forta!

Joan ha dit...

Hola Ricard

soc en Joan Sarrà el de la foto, un dels que varem passar l'aventura.
et paso per correu 2 fotos.

ja ens posarem en contacte.

arreveure!!