dijous, 30 de desembre de 2010

"bon dia..."


casa a l'Encanyissada (delta de l'Ebre)


claror de primera hora del matí,despertar d'una nova jornada,
tot comença un altra cop,
com cada dia, com cada any...
a punt de finalitzar aquest 2010,
voldria acomiadar-lo com es mereix,
amb alegria renovada pel que m'ha dut,
amb tristor pel que ha quedat pel camí...

sembla que tenim la necessitat de fer una mena de repàs del que ha estat aquest lapse de temps de 365 dies; sembla dic, que aprofitem el canvi de dígit del calendari, per passar revista del que ha estat el que deixem darrera, i de mirar endavant amb il·lusió i esperança, desitjant que finalment ens arribi allò que sempre demanem, o esperem...

¿és aquest període, anual, el que ens va be per "mesurar" els nostres ritmes vitals? ahir, en el decurs d'una conversa intensa, i transcendent, vaig dir que al llarg de la vida hi han dos moments, si més no per a mi, que marquen la existència

més enllà dels 10-12 anys que deixem la infantesa i entren en la adolescència, o fins hi tot els 17-18 anys quan ens enfrontem a la universitat, o en el seu cas al mon laboral; dic, hi han dos moments crucials, un al voltant dels 30 anys, on deixem de ser "adolescents" per entrar definitivament en el mon des "adults", i que marquen de manera important la nostra vida... i definitivament el nostre futur com a persones

l'altra, més "profund", més "transcendent", potser més... "espiritual"? i que succeeix quan ultrapassem la cinquantena, aquí és com un punt de "no retorn"; ara sí, ara ja va en serio, ara és quan ens enfrontem de veritat al nostre jo més profund, ara gratem cap endins, ens escorcollem els racons de l'anima i de l'esperit, cercant respostes a tot...

és una mena de revisió vital, del que va ser o podria haver estat, del que sí vam "perdre" pel camí, però també, i això és el que val, del que hem assolit, de la vida viscuda, dels moments compartits amb tots i cada un dels que d'una o altra manera ens han acompanyat en aquest viatge essencial; tots "ells" formen part de la nostra realitat, no fòrem els mateixos si una sola de les "peces" hi manqués, si una sola de les vivències no hagués estat viscuda, si un sol moment d'alegria o de patiment no l’haguéssim viscut, intensament...

com dic, ultrapassar la cinquantena és un regal, sí!

avui en dia que les expectatives de vida son al voltant dels 80 anys, sembla que aquesta afirmació sigui una frivolitat, no és cert; és valorar el que diuen els indicadors biològics per a la espècie humana en estat lliure...

així doncs, sols ens cal seguir sentint-nos vius, seguir mirant amb ulls d’infant, el mateix que fa tant de temps vam deixar endarrere; seguir-nos encisant amb allò que ens esdevé cada dia al nostre voltant... ens cal seguir tenint ulls i el que és més important: “mirada d’infant”!

espero el 2011 amb joia renovada...gràcies en dono per endavant pel que m’ha de dur...