"haima's" (campament a Lompoul, Senegal)
aquesta va ser la primera visió del campament on havíem de passar la nit a Lompoul, idíl·lic a la vista, si més no aparentment...
a mida que es ponia el sol, els colors anaven augmentant en intensitat i saturació, la sorra es va anar tornant ataronjada, i el cel va anar prenent aquell color blau intens quasi be negra...
poc a poc, el cel es va anar cobrint d'estrelles, primer centenars, després milers, i finalment van ser incomptables; un cel blau-negra com l'atzabeja, curull de puntents més o menys intensos, més o menys junts, no recordo en totes les meves nits passades al ras als meus estimats Pirineus, un cel com aquest, val a dir que no existia cap rastre de contaminació lumínica...
ball al sons dels djembe, risses, converses...
de cop, per darrera d'una de les cabanes es veu una resplendor cada cop més intensa; la silueta de la seva teulada de palla (un incís, dono fe que no deixa passar ni una mica d'aigua fins hi tot en les pluges més intenses), queda absolutament retallada per la llum intensa de la lluna plena...
després de sopar i mantenir-nos a la fresca una estona, mentre xarrem de les vivències i sensacions, ens dirigim a les nostres haima a dormir...
curiosament, va ser la més calorosa de totes, i la única que vaig sentir la presència dels mosquits!
2 comentaris:
Bones Ric@rd!!
A la que em despisto una mica...ja tens 4 entrades!!!
Si que son diferents els viatges, i com molt be dius, no tant sols a nivell de vista, sinó que no hi ha gent en els nostres, es normal, tant per cultura com per distancies i en contrapunt a Africa hi ha superpoblació, manca de ferina i diners i ja de ben petits, ensenyen a la mainada a demanar, hi he estat 4 vegades i sempre he trobat el mateix, el súmmum va estar a Madagascar, una nena de no mes de 10 anys, amb un bebe a la falda li anava repetint milers de vegades: Donez-moi de l'argent Bassa...Donez-moi le bombom, Bassa... em va quedar gravat, ella estava educada per demanar... i estava fent el mateix amb el seu "germà" petit...que ni tant sols caminava....
Amb això vull dir que son paisatges, paisos i viatges ben diferents, s'ha de coneixer tot, tot te el seu..."encant" ens agradin mes unes coses o altres.ç
Per cert, soc un enamorat del cel d'Africa, sobretot a primeres hores de la nit ;)
Una abraçada!
Pere, tens raó en el que respecta als cels d'Àfrica
sense anar més lluny, al mateix indret d'aquesta foto, aquella nit va ser espectacular...
la via làctia lluia en tota la seva esplendor, fins hi tot amb una lluna quasi plena
s@lut!
Publica un comentari a l'entrada