dimecres, 30 de novembre de 2011

"estacats...

argolla per lligar els vaixells al moll... (algun port d'Escòcia, Gran Bretanya)




sense cap mena d'opció...
sense cap escapatòria...
sense cap altre dret que l'enuig i el cabreig...


tota la vida jugant a un joc amb les regles ben definides, sabent poc més o menys per on poden anar les coses del dia a dia, i l'esdevenir... 
i, en un cert moment, de cop, amb traiduria i per la llei de la força, ens diuen: "no s'hi val"
per tot seguit dir: "ara toca jugar a un altra joc"


si vols això pel que van lluitar, i van esmerçar sang, suor i llàgrimes els nostres avis i després els nostres pares, i nosaltres tot seguit, fins ara, ens diuen: "això no s'aguanta" i es queden tan amples... això sí, les seves prebendes, els seus cotxes oficials, els seus vestits de milers d'euros, les seves farres pagades amb els nostres diners, les seves despeses desorbitades, els seus viatges en classe preferent, seguim?... aquestes segueixen


així doncs, la sensació és la d'haver quedat ben "estacats" per situació laboral, econòmica, per edat, o per totes elles a l'hora, en un punt de no retorn; i on sols ens queda el dret a dir-los-hi: 
"sou una colla de fills de la grandíssima p..."

ho sento! i us demano disculpes, no sóc gens amant d'emprar aquest vocabulari "barriobajero", si més no per escrit, però em calia deixar-ne constància "aquí", del que avui sento dins meu... 


com altres cops, la ràbia, el cabreig, la sensació del lladronici rebut, i el sentiment de ser com una mena d'animal de granja al que se li donen "escuralles", per en un moment donat sacrificar-lo, és la que em rau per dins


apa! que els hi donin...
amb el desig que s'ho gastin tot en remeis per les purgacions i les nafres...