"dolmen i circumpolar"

dolmen d'Eina (la Cerdanya)

primer dia de vacances,

deu setembre, onze nit,

oracle als deus,

i presentació del taller de fotografia...

possiblement dos milions de nits han vist aquestes pedres,

i nosaltres intentant blasmar quelcom "nou",

no ha de sortir cap llum "perduda",

hem de conseguir que el dolmen quedi il·luminat,

també que les estrelles reflecteixin el seu moviment de rotació

tenint per eix la Polar...

i tot això a les fosques per no velar la impresió...

onze minuts d'exposició,

i altres tants de "processament" de la imatge per la càmera,

han donat de sí el que veieu més amunt,

no està malament per ser la primera, no?

nota: realitzada en el decurs del "taller avançat de fotografia de natura" impartit per Iñaki Relanzon, a la Cerdanya, el cap de setmana del 10-12 de setembre d'enguany

"un altre cop un regal"

cim lo Pinetó, 2651 m (Pallars)

feia temps, molt de temps

que no recorria arestes i carenes enfilant cims;

que em convencia a mi mateix que ja era hora de tocar amb els peus al terra,

en lloc de deixar-los volar per les alçades...

de mirar de baix estant en lloc de "volar" lliure per carenes i cims,

sentint l'aire a la cara i l'escalf del sol a la pell,

anar per fondalades i boscúries,

escoltant els ocells i sentint la vida a flor de pell,

recorrent rius i estanys,

deixant que les seves aigües refresquin la meva pell assedegada...

en definitiva, seguint-me sentint viu en lloc d'un supervivent,

dirigir les meves passes malgrat saber que prendre mal,

saber d'esgotaments i defallences que em recordaran que encara sóc viu!

sí!

definitivament escolleixo viure

"equilibris..."

setembre de 1967 (Blanes)

lluny en el temps,

i prop en "l'estat"

equilibri:

1. Estat d'un cos sotmès a una sèrie de forces que es contraresten entre si

2. Situació d'un cos que ocupa una posició a l'espai sense caure, especialment si té una base de sustentació molt reduïda

realitat:

1. Existència veritable i efectiva d'una cosa

2. Conjunt de tot el que existeix en el món rreal

...

sempre fem equilibris,

la ment i la "realitat" juguen amb nosaltres,

i no deixem de ser uns "titelles" a les seves mans,

quants "equilibris" hem de fer al llarg de les nostres vides?

quantes "realitats" vivim en el mateix temps?

sóc el mateix ara que a la foto?

o... al contrari, aquell no existeix,

i el d'ara tampoc és...

vull dir:

estem fets de moments i realitats en equilibri inestable,

quina força interior ens permet mantenir la "verticalitat"?

i, en tot cas, què vol dir "verticalitat"?

...

miro aquesta foto, realitzada ara fa 43 anys a la estació de Blanes,

al finalitzar la meva primera "gran" excursió, i em pregunto:

què en queda d'aquell noi tot just orfe de pare?

que voltava pel seu cap en aquell moment?

...

massa preguntes,

massa dolor,

massa desempar,

massa incògnites...

per tants pocs anys

...

encara ara,

segueixo cercant...

respostes,

bàlsam,

protecció,

aprenentatge,

vida...

en definitiva:

"l'equilibri"

"nenemoosha"

assutzena d'arenal o lliri de mar (pancratium maritimum)

a voltes la existència et sorprén,

de cop es treu un conill del barret

i et deixa bocabadat...

ahir va ser un d'aquests dies,

i sí,

la existència em va sorprendre,

gratament...

va recuperar temps "antics",

de cop i volta va possar sobre la taula

temes pendents,

sentiments "mal" guarits,

converses perdudes...

el futur?

qui ho sap!

com deia en John Lennon:

"la vida és allò que et va succeint,

mentre ens entossudim en fer altres plans"

por al compromís?

segurament!

por a la responsabilitat?

també

ara me’n adono i voldria rectificar,

desitjo creure que encara sóc a temps...

"sentiments"

la Clua, pantà de de Rialb

sóc aquí, en plena natura, envoltat de silenci i de tranquil·litat,

veient i escoltant els ànecs xipollejant a l’aigua,

el sol amagant-se darrera les muntanyes,

colors, olors, sensacions... pau

---

ahir vaig escriure aquestes paraules,

mentre gaudia de la contemplació d'aquest indret;

deurien ser cap les vuit del vespre,

amb tot un garbuix de sentiments i sensacions...

tornava de la Cerdanya,

després d'un cap de setmana fotogràfic i de retrobament d'amics...

llargament esperat, es va esvair entre els dits de les mans,

amb la sensació d'haver-se "volatilitzat",

massa curt, el temps va pasar massa ràpid,

sense possibilitats "d'agafar-ho" amb ambdues mans...

es va escolar entre els dits...

com la vida mateixa, cal viure cada moment present i treure-li el "suc",

exprèmer cada instant i viure'l intensament,

tan sols existeixen els moments "presents"...

---

la necessitat d'aturar el meu viatge i contemplar,

va tenir un motiu intens,

una sensació "extranya",

un "rossec" a l'estòmac...

"nit màgica"

lluna a la Cerdanya, Malniu

veient aquesta foto,

i recordant el moment i les vivències,

sols puc pensar en aquesta cançó:

• http://www.youtube.com/watch?v=pdlvAvC4Tw4

i de veritat, hi va haver màgia!

nota: realitzada dins del marc del taller de perfeccionament de fotografia de Natura amb Iñaki Relanzon

"Cerdanya for ever"

boires matineres, Cerdanya

aquest matí...

amb els aprenentatges encara recents,

amb les sensacions a flor de pell,

amb la natura que ens ha envoltat i "amanyegat", ben present,

amb noves coneixences i retrobament de "vells" amics,

amb noves expectatives i nous horitzons...

en definitiva, amb desigs i ànims renovats de seguir "viu"!

gràcies a la vida per aquest nou regal obtingut

nota: realitzada dins del marc del taller de perfeccionament de fotografia de Natura amb Iñaki Relanzon

"avui fas 25 anys..."

clavell de muntanya (diantus hissopifolliu) / Ballivierna (Osca)

el temps diu que ho aregla tot,

que tard o d'hora possa les coses al seu lloc,

no ho sé, jo ho espero...

avui fa 25 anys va nèixer la meva segona filla,

recordo que aquella nit, xafogossa,

a la sala de parteres de l'hospital Arnau de Vilanova vell,

i amb totes les finestres obertes per apaivagar la calor,

vaig veure volar amunt i avall del passadís un rat penat,

potser un senyal?

en cap moment vaig sentir-la com a dolenta,

potser, tans sols, "estranya"?

més tard, vas venir a aquest mon,

encara ho recordo com si fos ara mateix,

recordo que encara tenies un peu dins la mare

i ja vas obrir els ulls,

uns ulls negres com la nit,

sense deixar anar ni un sol plor,

vas voler saber que tenies al teu voltant,

la teva vitalitat era fora de dubte,

no calia que ploressis per confirmar-ho,

et vaig agafar entre les meves mans i et vaig mirar, aquells ulls... encara els puc veure si acluco els meus...

---

Han passat tantes coses des de llavors!

Algún cop, tinc el sentiment que en un moment donat,

et vaig abandonar, us vaig abandonar;

ho sé; de la mateixa manera que sé, o si més no intueixo,

que és quelcom que tens clavat,

que d’alguna manera no entens el perquè ho vaig fer...

però en tot cas, la realitat és la que és...

Voldria, m’agradaria,

...

mentres, seguiré esperant

T’estimo!