el temps diu que ho aregla tot,
que tard o d'hora possa les coses al seu lloc,
no ho sé, jo ho espero...
avui fa 25 anys va nèixer la meva segona filla,
recordo que aquella nit, xafogossa,
a la sala de parteres de l'hospital Arnau de Vilanova vell,
i amb totes les finestres obertes per apaivagar la calor,
vaig veure volar amunt i avall del passadís un rat penat,
potser un senyal?
en cap moment vaig sentir-la com a dolenta,
potser, tans sols, "estranya"?
més tard, vas venir a aquest mon,
encara ho recordo com si fos ara mateix,
recordo que encara tenies un peu dins la mare
i ja vas obrir els ulls,
uns ulls negres com la nit,
sense deixar anar ni un sol plor,
vas voler saber que tenies al teu voltant,
la teva vitalitat era fora de dubte,
no calia que ploressis per confirmar-ho,
et vaig agafar entre les meves mans i et vaig mirar, aquells ulls... encara els puc veure si acluco els meus...
---
Han passat tantes coses des de llavors!
Algún cop, tinc el sentiment que en un moment donat,
et vaig abandonar, us vaig abandonar;
ho sé; de la mateixa manera que sé, o si més no intueixo,
que és quelcom que tens clavat,
que d’alguna manera no entens el perquè ho vaig fer...
però en tot cas, la realitat és la que és...
Voldria, m’agradaria,
...
mentres, seguiré esperant
T’estimo!
2 comentaris:
entrenyables paraules , on la traspúa en grandesa i surt de dins el cor es la paraula " estimar "
Salutacions
Gràcies Joan, espero que la meva filla ho percebi de la mateixa manera...
s@lut
Publica un comentari a l'entrada